Notes

Caminant pel carrer de can Bruixa, a les Corts, veig de reüll la meva imatge reflectida en el vidre del que havia estat una caixa d'estalvis. Sobtadament, i potser una mica proustianament, recordo que fa vint-i-cinc anys ja feia caminant el mateix recorregut, fins l'estació de Sants. Llavors, com aquelles persones que estan a les portes de la mort, veig passar la meva vida com un film, aquests últims vint-i-cinc anys, amb tantes anades i vingudes, i revolts en el camí. M'adono també, amb més força, de com de de pressa han passat aquests anys, tot i les vicissituds viscudes, i que no falta tant per acabar el camí, no el camí de la vida però sí aquest camí d'haver d'hipotecar la vida.

Segueixo reflexionant sobre això, amb un cert optimisme, fins que sento que em criden. És l'amic R., amb el tovalló encara a la mà, que m'ha vist passar mentre dinava amb la família i ha sortit del restaurant. Faig el cafè amb ells.

***

En converses amb amics surt sovint el tema de la jubilació i el camí que falta per arribar a la meta. La conclusió que n'extrec és que és molt trist haver de desitjar ser vell.

***

A les cases burgeses d'abans -no em refereixo als grans casalots de famílies riques, sinó a cases de família de classe mitjana- especialment les que es destinaven a l'estiueig, s'acostumaven a reservar habitacions i espais perquè els fills, amb les respectives famílies que anaven formant, poguessin anar-hi els caps de setmana i les vacances, i conviure tots junts, fills i néts, amb els avis. Això també s'ha perdut. No només perquè la classe, diguem-ne mitjana, ja no es pot permetre cases grans ni gairebé cases d'estiueig, sinó perquè la convivència és cada vegada més difícil. Estem tots carregats de manies.

***

A Casa dividida, l'últim dietari de Valentí Puig, hi trobo aquest episodi:

Llibreria de Vic. Un home de mitjana edat, aspecte de prejubilat, té aires d'etern estudiant i alhora de concursant tímid que participa en un programa de televisió com Pasapalabra. Fulleja llibres en català i en castellà. Agafa novel·les, assajos. Mira la tapa. Llegeix solapes. Al final agafa L'educació sentimental. Beneït sigui. Estic a punt d'aplaudir. Ara mateix li ha donat corda al vetust rellotge de la civilització occidental.

Per aquelles dates, potser una mica abans, però, vaig comprar L'educació sentimental en una llibreria de Vic.

***

Precisament a Vic veig aparcat un camió que porta escrit a la visera Déu vos guard. Aquest camioner també ha donat corda al rellotge de la civilització occidental.

***

La posmodernitat: còctel de suposat progressisme en els costums i ultracapitalisme econòmic.

***

Al descans d'un partit de Wimbledon faig zapping i em topo amb un partit en diferit de la corrupta lliga espanyola de futbol. Sensació d'autèntic fàstic: canvio de seguida. L'evidència de l'existència de la màfia em trenca el confort que m'havia donat l'elegant herba anglesa, on guanya el que, simplement, és millor.

***

Valentí Puig escriu sobre la gosadia dels tímids a l'hora de relacionar-se amb les dones. Crec que és una idea encertada.

***

Finalista, en el sentit de shortlisted no de sots-campió, d'un premi literari d'un cert prestigi. Felicitacions d'amics i familiars. Però em temo que serà una autèntica victòria pírrica, absolutament sense cap efecte pràctic. Pitjor encara: pírrica i ni tan sols victòria.

***

Igual que la banda sonora de Cinema Paradiso, l'emoció amb què certs tennistes reaccionen a una victòria important em provoca l'efecte pavlovià de la llàgrima immediata.

(Badosa a Indian Wells en un documental, per exemple).