***
***
Focs d’artifici. La mateixa construcció té ja un segon significat que assenyala la seva superficialitat. Però la literalitat de l’espectacle no difereix gaire, quant a superficialitat, d’aquesta segona accepció derivada. Assisteixo a una d’aquestes exhibicions pirotècniques. Em sorprèn l’expectació que genera. Milers i milers de persones –i quan dic milers i milers vull dir exactament això- s’acumulen als carrers per veure’l. Algunes persones guarden lloc hores abans –i quan dic hores vull dir també, exactament, hores. És innegable que l’espectacle té la seva bellesa visual, basada en l’espectacularitat. Però és una bellesa inert, que no transcendeix ni emociona. Com una barbie, com el sabor d’una beguda ensucrada. Fàcil. Dura uns vint minuts i quan en portem cinc ja me n’he cansat. Em ve al cap el que deia sempre la meva mare quan veia un espectacle de circ o de màgia: ja m’ho crec que ho saben fer, per mi no cal que ho facin.
***
El mar, en canvi, és un espectacle que mai cansa. La seva aparent monotonia és subtil i alhora profunda. Com el foc, captiva i hipnotitza. El mar, a més, allunya de la realitat. Però això potser només ens passa a qui el veiem com un element quasi exòtic, aliè al nostre dia a dia.
***
La meva idea és -com he dit tantes vegades- que en aquesta època, com en les altres èpoques, els homes i les dones aspiren a la seguretat -tot i que molts no aspiren més que a una aparença, a una sempre relativa seguretat. Però la característica d'ara és arribar a la seguretat sense tenir maldecaps, sense aixecar, pràcticament, ni una palla de terra: no volen ésser rics, però tampoc no volen ésser pobres. Volen consolidar una mediocritat. L'Estat els ho permet a base de l'abandó de la seva independència. Per això el món camina cap al socialisme, o sia cap a la universal dependència.
Tanmateix, l'escriptura explícita sobre sexe, lluny de resultar-me estimulant, m'acaba semblant una pura descripció uro-ginecològica, mancada de tot erotisme. És a dir, com un manual d'anatomia però escrit amb termes vulgars, sense la pàtina higiènica de la terminologia científica. El sexe, sense l'estímul del misteri, de la intimitat, fins i tot del silenci, és, en el millor dels casos, gimnàstica. En el pitjor, com les històries que ens conta Houellebecq en aquest llibre autobiogràfic, sordidesa.
***
Un dels errors més grans a què ens aboca la sobreprotecció pròpia de la nostra societat és arribar a pensar que les nostres decisions i els nostres actes no tenen conseqüències. Ni les mil capes de protecció que puguem construir ens poden lliurar d’aquesta equació vital palmària.
Un dels errors més grans a què ens aboca la sobreprotecció pròpia de la nostra societat és arribar a pensar que les nostres decisions i els nostres actes no tenen conseqüències. Ni les mil capes de protecció que puguem construir ens poden lliurar d’aquesta equació vital palmària.
***
Focs d’artifici. La mateixa construcció té ja un segon significat que assenyala la seva superficialitat. Però la literalitat de l’espectacle no difereix gaire, quant a superficialitat, d’aquesta segona accepció derivada. Assisteixo a una d’aquestes exhibicions pirotècniques. Em sorprèn l’expectació que genera. Milers i milers de persones –i quan dic milers i milers vull dir exactament això- s’acumulen als carrers per veure’l. Algunes persones guarden lloc hores abans –i quan dic hores vull dir també, exactament, hores. És innegable que l’espectacle té la seva bellesa visual, basada en l’espectacularitat. Però és una bellesa inert, que no transcendeix ni emociona. Com una barbie, com el sabor d’una beguda ensucrada. Fàcil. Dura uns vint minuts i quan en portem cinc ja me n’he cansat. Em ve al cap el que deia sempre la meva mare quan veia un espectacle de circ o de màgia: ja m’ho crec que ho saben fer, per mi no cal que ho facin.
***
El mar, en canvi, és un espectacle que mai cansa. La seva aparent monotonia és subtil i alhora profunda. Com el foc, captiva i hipnotitza. El mar, a més, allunya de la realitat. Però això potser només ens passa a qui el veiem com un element quasi exòtic, aliè al nostre dia a dia.
***
La meva idea és -com he dit tantes vegades- que en aquesta època, com en les altres èpoques, els homes i les dones aspiren a la seguretat -tot i que molts no aspiren més que a una aparença, a una sempre relativa seguretat. Però la característica d'ara és arribar a la seguretat sense tenir maldecaps, sense aixecar, pràcticament, ni una palla de terra: no volen ésser rics, però tampoc no volen ésser pobres. Volen consolidar una mediocritat. L'Estat els ho permet a base de l'abandó de la seva independència. Per això el món camina cap al socialisme, o sia cap a la universal dependència.
He fet la trampa de no posar cursiva en aquesta cita. Aquest text tan actual -i no ho dic pels últims resultats electorals- no és de 2023. Ni l'he escrit jo, encara que el subscric plenament. Fins i tot em sento protagonista d'aquesta mediocritat i dependència (i de no voler tenir maldecaps). Aquest fragment d'un text que porta l'encertadíssim títol d'El diner és la llibertat el va publicar Josep Pla el 1953. La seva actualitat i finezza aclapara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada