Si a tota la costa hi ressonen els noms d'artistes, escriptors, actors... que s'hi instal·laren o hi passaren dies, segurament és el petit poble de Ravello, que mira el mar des de les alçades, el que ha acollit la nòmina de celebritats més contundent. Es podria fer una alineació de somni de visitants, més o menys assidus, a la localitat: Wagner, D.H. Lawrence, Virginia Woolf, Vita Sackville-West, Lytton Strachey, E.M. Forster, Winston Churchill, Gore Vidal, Pasolini, Greta Garbo...
El grau d'arrelament d'aquests visitants ha estat molt variable i molts d'ells, que formen part de la llista que exhibeix sovint Ravello, foren simples convidats, passavolants o hostes de les vil·les de luxe. Però no tots. Sembla que Wagner s'inspirà en els jardins de Villa Rufolo per crear el jardí de Klingsor de Parsifal i D.H. Lawrence, endut pel geni -o la voluptuositat- del lloc-hi escrigué parts de L'amant de Lady Chatterley.
Però si a algú cal estar agraït pel llegat deixat a Ravello, i al conjunt de la humanitat, és a Ernest William Beckett, Lord Grimthorpe. Ell fou qui, durant el seu particular Grand Tour, descobrí una vella i abandonada propietat situada en una posició privilegiada i hi construí els jardins i l'actual vil·la Cimbrone. Per fer-ho, comptà amb diferents ajuts i influències, entre els quals, el de Vita Sackville-West, qui l'assessorà en la selecció de flors i arbres.
La filla de Lord Grimthorpe, Lucy Beckett, va fer construir després, a tocar de Villa Cimbrone, una altra vil·la de situació igualment majestuosa: La Rondinaia. Per què explico aquesta història? Doncs perquè l'any 1972 Gore Vidal va comprar la Rondinaia i hi va viure, a temporades, durant més de 30 anys. Sobre Ravello, Vidal va escriure que:
Els habitants de Ravello s'espanten quan dic que aquest lloc és mundialment famós per la literatura, especialment la moderna. El gran escriptor anglès D.H.Lawrence va venir aquí, així com el gran escriptor de viatges francès André Gidé. Per descomptat, Richard Wagner també es va inspirar en les meravelles d'aquest lloc. Tots aquests grans artistes van reflectir en les seves obres, encara que fos breument, el verd intens, el blau transparent, el gris de la roca tosca, l'atmosfera formidable, tots i cadascun van sentir el fi equilibri que la natura manté sobre l'antic centre del món: la Mediterrània.
I va ser el mateix Gore Vidal qui, a propòsit, de les vistes de l'anomenada Terrazza dell' Infinito de Villa Cimbrone va escriure:
Fa vint-i-cinc anys, una revista americana em va preguntar quin era el lloc més bonic que havia vist mai en tots els meus viatges i vaig dir-los que era la vista des del mirador de Villa Cimbrone en un dia lluminós d'hivern, quan el cel i el mar eren tots dos d'un blau tan viu que no era possible distingir l'un de l'altre.
Certament, no crec que sigui exagerat pensar, quan hom es troba en aquest mirador de Villa Cimbrone, ornat d'estàtues clàssiques, que s'està davant d'un dels llocs més bells del món. I és curiós constatar que no hi ha cap fotografia capaç de copsar tota aquesta bellesa, que s'esmuny, inassolible, com tants desitjos en la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada