27.8.23

Cracòvia

Cada dia tinc més por d'asseure'm a escriure. Em veig incapaç d'escriure res que importi realment.
Ho intento, tanmateix. En aquesta tarda plujosa i freda, que anuncia -o avança- la tardor, m'assec a recordar i a mirar de transcriure impressions d'aquest passat més recent, que no deixa, però, de ser passat. Busco en els poemes de Zagajewski alguna espurna que ajudi a engegar el motor de l'evocació, de l'escriptura, però no sé trobar-la. Passen les hores d'aquesta tarda mòrbida. Cracòvia em sembla una vana il·lusió no viscuda, i trobar-la és, com escrivia Leopardi, un van desio del passato. No sé veure els colors, vagament ocres, dels seus carrers ni trobar el silenci que sé segur que existia, amagat entre les cridòries dels turistes que passejaven feliços pels carrers i places principals. Feliços, almenys en aparença. Per un carrer lleugerament apartat d'aquesta desfilada amorfa de persones hi passa un cotxe, a poc a poc, i els seus pneumàtics salten molt lleument sobre les llambordes, fregant-les, i emetent un so agradable, que amaga el ronc del seu motor. El cel, d'un blau intens, es dibuixa com un canal entre les cornises dels edificis de façanes ennegrides, de les quals pengen cables inexplicables que s'introdueixen, seguint un esquema atzarós i indesxifrable, per les finestres. Entro en una llibreria de vell, atret per l'encanteri de les cobertes que s'exposen a l'aparador, i no sé guiar-me entre els títols incomprensibles d'una llengua llunyana i desconeguda. Faig l'esforç de posar-me les antipàtiques ulleres de llegir, símbol d'una edat que mai serà la meva, però ni aquest ajut em fa de brúixola. En surto amb les mans buides. Si almenys fos hivern i pogués aixecar-me les solapes d'un abric, potser podria sentir-me més a to amb aquests carrers secundaris de la ciutat vella, potser la ciutat a qui escau millor aquest qualificatiu de vella. Mentrestant, pel carrer Florianska, la riuada de turistes no s'atura. M'agradaria ser capaç d'entrar en qualsevol de les omnipresents esglésies i agenollar-me a pregar, sense dubtes, com fan aquí persones de totes les edats, sota les voltes barroques i ornamentades, com cels ficticis que avancen el definitiu. Però pujo a un tramvia perquè m'acosti a Kazimierz. Plou suaument, guspireja, mentre camino pels carrers d'aquest antic barri jueu de façanes encara més negres. Els bars s'omplen de gent que riu, mentre va caient la tarda. S'encenen els llums càlids, com veritables flames, que il·luminen els vells fanalets que porten els números de les cases, gairebé com torxes medievals. Mentrestant, en aquesta hora blava, els contorns del edificis es perfilen més nítids sobre el cel. Ressonen passos antics per l'empedrat desigual. Les estrelles de David de façanes i reixats provoquen una esgarrifança històrica. En cada cantonada s'amaga un episodi d'aquest passat fosc. Les fulles dels arbres romanen immòbils en el seu verd apagat que ja tendeix al negre. El Vístula llisca silenciós no gaire lluny d'aquí. Un pescador hi gasta les últimes esperances del dia, a contrallum del sol que es pon. Les agulles de Sant Josep de Podgorze semblen voler esquinçar el cel, però només fereixen, amb la seva bellesa, els ulls de qui perd la mirada per les seves teulades verdes, de coure envellit. La gran plaça d'aquest barri és deserta. A la vora del riu, en canvi, s'arrecera la cridòria, a cobert de la felicitat, un cop més, dels restaurants. S'atura la pluja. Les bicicletes creuen els ponts. Els tramvies blaus avancen pel destí inamovible dels seus rails. Es fa de nit. Un borratxo, que aquí fa pensar en un vell jueu, es resguarda sota un porxo. Busco sense sort Milosz, Szymborska, Zagajewski. Fins i tot, Conrad, que va escriure que en aquesta ciutat va deixar de ser un nen. M'imposo rellegir-los per trobar les empremtes a seguir que ara em manquen. Així que em sento orfe. La geografia i el temps es mesclen, s'entreteixeixen. Aquests carrers porten a la gran plaça o condueixen als anys de joventut? El camí per la ciutat és incert, com tot el nostre destí. Cada pas és un desafiament. Qui és capaç d'assegurar que aquell vell captaire no tindrà el nostre rostre?