17.9.23

Notes

L'R. m'envia una foto de les nostres respectives filles, fa uns cinc anys, a Montpellier. Penso que la infantesa dels fills hauria de ser eterna.

***
A Experiencia, publicat l'any 2000, Martin Amis sembla preveure la creació de les xarxes socials quan escriu:

No es que en el futuro todo el mundo vaya a ser famoso un cuarto de hora: en el futuro todo el mundo será famoso todo el tiempo -pero sólo en su propia mente-. Será un remedo de fama, una fama "de karaoke". Pero en algo será idéntica a la genuina: en que será mala para la cabeza.

***
Em ve al cap que Javier Marías i Martin Amis ens han deixat amb pocs mesos de diferència, i que, com aquestes, moltes altres ments brillants van marxant, deixant pas a...
(M'agraden els finals oberts).

***
Sovint penso que tinc una visió pessimista del món. Però llavors passejo pel carrer i no deixo de veure gent amb els auriculars posats, tancats en el seu propi món. A mi, en canvi, m'agrada percebre el ritme dels carrers, estar atent a allò que veig i sento, mirar les cares de la gent, atrapar fragments de converses, intentar saber si les persones amb què em creuo estan alegres o contrariades... El món, en realitat, m'agrada. Tenir-ne una visió negativa seria, per exemple, negligir aquest pols de la vida.

***
Matí de diumenge. Pugem caminant a la Móra, ermita de dalt al pla de la Calma, on se celebra l'aplec. És el primer cop que hi anem. Són cinc-cents metres de desnivell en cinc quilòmetres de pujada continuada. Quan arribem, després d'una hora de caminar intens, tothom es troba xerrant davant la vella església. Som els únic que hi arribem a peu (després arribarà l'À. amb bicicleta). Per un moment, em sembla viure en un altre temps. La imatge em recorda un quadres de l'escola d'Olot (no sé si d'algun dels germans Vayreda o de Josep Berga): només hi falta el toc de color de les barretines sobre el fons verd del paisatge. Aquí, es fa sonar la campana i es beu amb porró. Aprofito per entrar a la capella, habitualment tancada. La pedra vermella amb què està construïda la fa encara més atractiva. Sempre penso que és un miracle que, en algun moment de fa gairebé mil anys, algú decidís construir-la en aquest indret alçat, amb les valls de l'Avencó i del Congost als seus peus. És un miracle també que romangui dempeus després de tants anys sola, aïllada. Bé, just davant hi creix una gran alzina, que sembla emparar-la. O potser és al revés. Hi saludo gent del poble, veig cares conegudes i em reconeix una noia -potser hauria de dir senyora- amb qui havia anat a classe de batxillerat. Han transcorregut trenta-vuit anys i no havíem coincidit mai més. Aquesta xifra, que calculo mentalment, és com un abisme que em produeix un vertigen enorme. Entre la gent hi veig també la figura del pastor de la Calma: porta una gorra publicitària, una camisa de quadres i un sarró penjat. Fuma una cigarreta malgirbada, planiana. Ell, però, és més personatge de Delibes; silenciós i solitari, s'acosta més als austers habitants de l'erm castellà que retrata Delibes que als homes -també solitaris, però malgré eux- més expansius i fins i tot paveros de les històries de mar de Josep Pla. Ell és l'autèntic habitant d'aquella contrada i d'un temps que mor. El seu ramat -l'hem vist pujant- pastura pel voltant de la casa del Clot. Quan tots marxem, ell es quedarà. La campana romandrà muda un any, vindrà l'hivern, i només dringaran les esquelles.

***
(Em desperto avui, a mitja nit i no aconsegueixo adormir-me. Mentrestant m'abstreu l'obsessió de construir una frase que faltava en el text anterior).