Notes

La realitat supera la ficció, diu el tòpic. És clar que la supera, infinitament. La ficció, de la mà dels grans mestres, a l'únic que pot aspirar és a acostar-se a la capacitat creativa de la realitat.

***

Miro aquests dies una sèrie televisiva de ficció. La veritat és que està ben construïda, els guions són magnífics, els diàlegs també. Però els personatges -diplomàtics, polítics...- són tan sofisticats, brillants i intel·ligents que m'acaben resultant repulsius. En aquest cas, els guionistes -que es deuen considerar igualment sofisticats, brillants i intel·ligents- pretenen superar la realitat amb la seva ficció i no s'adonen que aquest és un llistó massa alt, fins i tot per a la flexible perxa de la seva vanitat.

***

Llegit Aquellos días, de Javier Castro Flórez. És una mena de dietari, amb les entrades ordenades de forma inversa, construït a partir de textos que l'autor va publicar fa uns anys a Facebook. M'he sentit molt proper a la seva escriptura, que, en el fons, és la seva manera de mirar, construïda a base d'humor, candidesa, sensibilitat i una rebel·lia mig amagada. I quan dic que m'hi he sentit proper no vol dir que la meva escriptura tingui aquestes qualitats -no vull pecar d'immodèstia- sinó que m'agradaria aproximar-m'hi.

Curiosament, dos dels llibres que he trobat més rodons, en la seva simplicitat profunda, han estat dos llibres elaborats a partir d'entrades de Facebook: aquest de Castro i el Diario de un editor con perro de Julián Rodríguez. Em reconforta adonar-me que les xarxes socials també porten coses bones i que el suport, al final, és el de menys.

***

Precisament, una editorial publica avui a instagram un post incitant els seus seguidors a respondre què vol dir escriure bé. L'expressió escriure bé, d'entrada ja no m'agrada. Jo obviaria l'adverbi i diria que escriure és, sobre tot, saber mirar.

***

Tarda a Empúries. El verd dels pins i el blau del mar. L'aire net després de les pluges; fins i tot una frescor agradable. El sol descendint sobre la plana de l'Empordà. Els quatre gats que ens passegem enmig de les runes no sé si som prou conscients del privilegi que suposa viure aquest moment. Grècia, a una hora i mitja de casa.

***

Ara he recordat que fa uns anys vam mirar-nos una casa de poble a Garrigoles, un poblet de l'interior, no molt lluny d'Empúries. Era molt petita i ens l'oferien a un preu raonable. Estava restaurada amb gust i tenia un terrat on mirar el cel. A pocs metres hi havia l'església del poble, romànica. Com en tantes altres coses de la vida, no ens vam decidir. La vida és tot allò que passa mentre estàs indecís. Ara penso que hi podríem passar moments feliços. O no, qui sap. Kavafis va escriure que la ciutat és sempre la mateixa, és a dir, som nosaltres mateixos.