Notes

Recordo una anècdota que em va explicar l'X fa anys. Va trobar-se un d'aquells directius triomfadors de la dècada dels 80, que, vistos amb perspectiva i amb l'evolució que ha seguit el món, resulten fins i tot entendridors, el qual, després d'explicar-li les seves grandeses, va preguntar-li amb una certa displicència:

- I tu què, X, encara fas d'advocat?

Ell va respondre a la pregunta amb un cert excés de dignitat:

- Jo no faig d'advocat, jo sóc advocat.

M'ha vingut a la ment aquesta conversa pensant en aquells que practiquen l'ofici d'escriure. D'una banda, hi ha els que són escriptors i se situen -o jo els veig així- en un món diferent, no sé si superior, però sí diferent quant a la relació amb la resta de la humanitat. I, d'altra banda, hi ha els qui fem d'escriptors, amb més o menys intensitat, però continuem convivint amb tothom amb absoluta naturalitat. En aquest cas, i pel que fa als que desenvolupem una escriptura més o menys memorialística, sempre penso que en qualsevol relació, ni que sigui una simple conversa, amb algú que més o menys ens hagi llegit, estem en un pla d'absoluta desigualtat i indefensió, ja que la nostra contrapart ens coneix molt més del que nosaltres el coneixem a ell. La constatació d'aquesta realitat em genera a vegades una sensació entre la inquietud i l'estranyesa.

***

M'envia l'X. aquest text de Juan Arnau (de En la mente del mundo) que comparteixo plenament. 

Hay una época de la vida en la que se necesitan como el agua las experiencias, y es natural que así sea. Pero el desfile frenético de sensaciones no resulta de ayuda, e ir continuamente a la caza de nuevas experiencias acaba resecando el alma y endureciendo la atención. El alma es rutinaria, no hace falta estimularla como se hace ahora con los niños; Hay que dejarla tranquila para que pueda escuchar, para que pueda unirse a aquello que la reconforta y le da vigor, para que pueda alzar el vuelo. Para ello son indispensables los momentos de calma y soledad. Sólo en esos momentos es posible discernir lo aparente de lo real, escuchar el eco de lo vivido y preparar lo venidero. Entre las crisis que acechan a la vida moderna, la principal es la crisis del silencio.

Aquesta necessitat permanent d'ocupar-nos esdevé, sobretot, una renúncia a la reflexió i el pensament.

***

És curiós constatar com tots i cadascun dels nostres dimonis particulars reapareixen, en perfecte estat de revista i conservació, un cop acabat el període de vacances. Tant se val quina sigui la seva naturalesa, edat o funció, cada primer de setembre tornen amb tota la seva plenitud. Que il·lusos que érem pensant que desapareixerien quan els vam guardar a l'armari a primers d'agost! Aquí els trobem, sempre fidels. L'única víctima d'aquest període és, en canvi, aquell home nou que crèiem haver creat amb la vacança. Aquest individu és més fràgil que els pètals d'un gallaret.