Tarda

L'inconformisme no sé si és virtut o defecte. Acostuma a ser tingut per virtut. D'ell neix la creació, la inquietud, la revolta. En certa manera, també la justícia, o la seva cerca. Però l'inconformisme és també fruit del benestar, de la sobreabundància. L'inconformisme dels nens mimats. No sé on vaig llegir que els francesos són aquells individus que viuen en el millor lloc possible del món però consideren que viuen en el pitjor. A nosaltres ens passa el mateix. Inconformisme de l'opulència. Jo mantinc una relació estranya amb el meu inconformisme innat. Miro de posar-lo a ratlla.

***

Trobo en un armari el vell bullidor d'aigua, elèctric, que hem canviat vint-i-cinc anys després. Usat, gastat, vell i lleig, però segueix funcionant. Si hem de ser sincers, jo no l'hauria canviat. El nou és bell, flamant, porta unes lletres brillants que mostren el seu pedigree. El vell, però, no el llencem. Allí s'està. Esperant una oportunitat? No ho sé. M'ha agradat trobar-lo.

***

Llegeixo, i rellegeixo, Zagajewski: aquest llibre complex que és En la belleza ajena. Fragments petris, de lectura difícil, s'alternen amb llambregades de veritat i episodis que llisquen. Certament, alguns dels mons que descriu, les Gliwice o Cracòvia de joventut, no són els millors mons possibles. El totalitarisme comunista hi és ben present, com un vel que tot ho enteranyina. Però alhora, en aquestes pàgines s'hi percep també una certa nostàlgia, inevitable, per la joventut. Sobretot per la il·lusió de la joventut: els primers moviments poètics, el tímid combat contra l'opressió, la cerca de la llibertat... Per aquestes pàgines hi volen també les merles i els falciots, hi apareixen vells professors universitaris, els carrers de Cracòvia desemboquen de sobte, com per art de màgia, en les ribes del Sena. Sempre hi fa una mica de fred, encara que brilli el sol de maig. Potser és aquesta mitja malaltia que pateixo avui el que em fa perdre encara més per la narració d'uns mons perduts, per aquests carrers i parcs de llambordes fosques, per aquests cels on fumegen velles xemeneies.

***

La primera vegada que vaig consumir un ibuprofèn va ser com un miracle. Patia un dolor insuportable de queixal i aquest analgèsic -llavors nou- tingué un efecte indiscutible, quasi màgic. Aquests dies pateixo un mal de coll, una inflamació molt molesta que situo en la laringe, i de tant en tant en consumeixo un, que em dóna placidesa. En canvi, quan s'han acabat els seus efectes em sento com si volés sense paracaigudes, incert, insegur, esperant en qualsevol moment la caiguda dolorosa.

***

Avui hem dinat uns pierogi -aquesta mena de ravioli polonesos- que vam comprar a l'aeroport de Cracòvia. A la tarda, quan entro a la cuina a preparar-me un te amb mel i llimona, hi roman encara ben viva la seva olor. La casa fa olor de mlczeny bar (literalment, bar de llet, els restaurants polonesos barats vestigi del règim comunista). Dolor i analgèsic, lectura de Zagajewski, olor especiada de vella cuina de l'Est... tot sembla conjurar-se en aquesta tarda que té tots els elements per la tristesa: diumenge, tres de setembre.