Això ho cantava El último de la fila i és una metàfora gairebé perfecta. He experimentat darrerament que quan la vida no ens dóna allò que desitjaríem, hom es construeix refugis, que acaben sent sòlids, amb la poesia. Una poesia que pot agafar formes diverses: l'amistat mateixa n'és una mostra. Què té a veure l'amistat amb la poesia, podríeu preguntar. No sóc capaç d'explicar-ho, però és una construcció semblant, que pot bastir-se pas a pas, vers a vers, amb elements propers i distants, amb atributs que poden ser antagònics, amb imatges aparentment llunyanes que conflueixen...
Parapets, en definitiva.
***
Ara que nous corrents de la música popular (vegi's regueton) ens delecten amb missatges de gran solidesa, sensibilitat i profunditat, em meravellen, per oposició, les composicions literàries de grups d'altres moments. Un exemple paradigmàtic és l'esmentat El último de la fila, que teixia, amb les seves cançons, una poesia que és pur 27. Una mostra:
Y refulgiendo cual luciérnagas,
Caminando sin prisa sobre el tiempo,
Huyen de un mundo material,
Son espíritus barridos por el viento.
Y ahora van
Hacia su abstracción,
Dales sólo paz y una sonrisa,
Cielo abierto y aire para respirar.
Caen las estrellas de su manto,
Verdean los campos a un resquicio de luz,
La pradera ahora es su casa
Donde la espiga brota entre la flor.
Si les miente la vida
Se hacen parapetos con poemas.
Un día color de melocotón,
Cuando todos seamos libres,
Cuando las piedras se puedan comer
Y ya nadie sea más que nadie,
Canta por mí
Si no estoy yo aquí.
***
Tot i aquesta demostració lírica que és Canta por mí, el meu vers preferit de El último segueix sent l'interrogant retòric i estrany de:
¿Por qué esas flores raras crecen en las aceras para ti?
***
D'un documental de Netflix (ecs!) sobre l'Hotel Formentor n'he tret la consciència del valor d'un poeta que, per als mals lectors de poesia, queda ocult entre els noms amuntegats als manuals de literatura de l'època d'estudiants. Recitat amb èmfasi com es fa en el documental i cantat, gairebé acaronat, per la veu de Maria del Mar Bonet, Lo pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera se situa en els cims més alts de la literatura catalana.
Segurament aquest és un descobriment com el de la sopa d'all, però en temps de cuina michelinada, i de literatura anabolitzada, cal anar descobrint periòdicament la recepta de sopa d'all, sovint amagada en vells receptaris.
La composició de El pi de Formentor és gairebé perfecta, fins al punt que les dues últimes estrofes les triaria gairebé com un epitafi:
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l'au dels temporals.
Em magnetitza el ritme, la sonoritat, la força i el simbolisme d'aquest poema excels!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada