Caçadors solitaris a la recerca del temps perdut

Ets un caçador solitari, com el cor de la novel·la de Carson McCullers, m’escriu l’R. quan li dono una determinada notícia, que podria ser considerada un petit èxit, encara que molt menor i més fruit de la constància o de l’oportunitat (o l’oportunisme) que del talent o el mèrit. I crec que aquest, el de caçador solitari, és un dels millors elogis que he rebut mai.
Tant el nom com l’adjectiu em resulten cars. Avui en dia, en aquesta societat melindrosa que hem construït, el caçador té mala fama. Però hi ha moltes maneres de caçar, tant en sentit literal com figurat i, ho vulguem o no, la caça és una activitat inherent a la nostra vida. Els humans mai deixem de caçar, d’una manera o altra. No ens guanyem el pa d'altra manera. I val més ser-ne conscients i fer-ho amb les virtuts i la noblesa propis de l’atavisme d’aquesta pràctica.
D’altra banda, sóc profundament solitari. Nosaltres, els solitaris, escrivia Nietzsche donant carta de naturalesa a quasi un grup humà, a una condició que, no recordo ara on vaig llegir-ho, té poc a veure amb el fet d’estar sol. El solitari pot estar perfectament acompanyat, fins i tot ser un individu sociable, sense deixar de ser un solitari. Ser un solitari és un actitud, una presa de consciència de la necessitat d’afrontar la vida per un mateix, des de la perspectiva personal i des d’un món interior propi, on no hi habita ningú més.
Així que sí, m’agrada ser considerat un caçador solitari.

 
***
Després d’algunes lectures poc engrescadores, torno als valors segurs i començo a llegir Aquella mitad de mi tiempo, un recull de textos diversos, tots ells de caràcter memorialístic, de Javier Marías. La primera impressió, en retrobar-me amb la prosa i amb el món de Marías (que també és un solitari), és la sorpresa que em provoca novament la seva desaparició. Potser sorpresa no és la paraula més adequada –sé perfectament que va morir- però igual que en els dies posteriors a la seva mort, em continua resultant difícil d’assumir que l’autor ja no sigui viu; no des d’una perspectiva sentimental (no hi tenia cap més vincle que ser-ne lector), sinó per la sensació de pèrdua que representa la seva desaparició. Potser seria exagerat dir que la seva escriptura el convertia en immortal, però certament era algú que, amb la seva obra i la seva posició, es feia molt present en el món. I potser aquest sentiment de pèrdua és també fruit de l’egoisme de pensar que ja no podrem llegir allò que segurament encara li quedava per escriure. Les morts prematures i inesperades són així: fan més evident la pèrdua. Tornant a l’egoisme dels lectors, precisament, en aquest volum Marías explica que va començar a escriure, amb tretze o catorze anys, per poder llegir més d’allò que li agradava i ja havia esgotat (Dumas, Salgari, Blyton, Crompton...) i va començar a inventar històries com les que escrivien aquests autors. Així doncs, la seva escriptura neix de la necessitat de lectura i, paradoxalment, de l’orfandat del lector davant l’obra finita d’un autor o autors.

***
El primer text d’aquest volum és un fals diari, encarregat a diversos escriptors per l’empresa fabricant de les llibretes Moleskine, on Marías acaba justament reflexionant sobre el record, la transcendència i, fins i tot, la mort. Són textos que cobren una significació especial quan sabem que Marías, efectivament i incomprensiblement, és mort. Per exemple, en un fals apunt del 12 d'octubre de 2001 escriu:

Tampoco puede uno oponerse a ello, ni a nacer, ni a vivir, ni a viajar en el tiempo, mientras no se canse de nosotros el tiempo, y nos expulse al territorio que no discurre.

I ho rebla l'endemà:

O que no transcurre, que viene a ser lo mismo. Si nos da tiempo a decir adiós, bien estará y yo no me quejaré.

Entre els records de què ens parla Marías, o els oblits (zozobras muy vivas de las que no queda rastro en la memòria), se me n’apareixen avui d’impensades: personatges del passat, molt secundaris i oblidats, moments viscuts, aparentment intranscendents, oportunitats perdudes, o fins i tot aprofitades, fotogrames d’instants que em sembla mentida que hagin existit en algun moment i que em fan plantejar si la seva existència, o la seva enyorança en alguns casos, és bona o dolenta en el moment actual, si el fet de que hagin passat i els recordem ara amb nostàlgia ens dona plaer o pau, encara que només siguin ara un record mig esborrat, o, per contra, si la seva pròpia essència de passat, és a dir, la impossibilitat de poder reviure aquells moments, la seva pèrdua definitiva (més enllà de la foto fixa del record), no fa sentir-nos pitjor i ens fa pensar que, tal vegada, hauria estat millor que aquells moments mai no haguessin existit. Potser, com Proust assenyalava, tenim a les mans l’art com a instrument per evitar la pèrdua del temps, per recuperar-lo i tot, però la seva fragilitat davant la realitat del temps és indiscutible. La joventut aliena és la mostra més evident de la impossibilitat de recuperar el temps perdut i de com d’aliè ens pot resultar, fins i tot, el temps actual, que sovint ja no és el nostre.