Sense embuts

Escriure de manera directa, sense embuts, no és fàcil. Dovlatov ho fa. Com a mostra, aquest paràgraf sobre Léger, de La maleta:

Léger va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil.

Dos mons

Dissabte al matí. M'he de desfer d'uns papers i uns aparells electrònics espatllats. Vaig a la deixalleria. Faig cua, em fan pesar tot el que porto, em demanen les dades, les registren.
Diumenge al matí. Després d'un partit de tennis nefast en el qual ni tan sols arribo a suar, decideixo anar a córrer una mica. Sóc al bell mig del Vallès, entre camps de cultius -bonics- i urbanitzacions -lletges-. Baixo per uns pendents sabent que després els hauré de pujar, un bona penitència per al meu joc desastrós. De cop, sento una veu, provinent d'un megàfon, que s'aproxima. El chatarrero, repeteix, recojo todo tipo de chatarra a domicilio. I el camió va recorrent els carrers de les urbanitzacions fins que la veu s'apaga.
Penso en el contrast entre els dos matins. Un món que es va imposant i un altre que es resisteix a morir.

La ciutat

Passo unes hores al centre, mirant de comprar alguns regals de Nadal. Camino per la part de la ciutat que menys m'agrada i que cada dia em resulta més llunyana a la Barcelona idealitzada del record. Aquests dies tot sembla envaït per la pressa. Els carrers són a vessar, em fixo en les cares de la gent i no hi sé veure expressions serenes. Entro a botigues de grans cadenes, pujo i baixo escales mecàniques sense trobar-hi res. Recordo la meva mare quan, en els seus últims anys, deia que, a Barcelona, ja no sabia on anar a comprar. Apple, Zara, Nike, H&M. En fi. En un d'aquests establiments un noi intenta col·locar-me una targeta de fidelització. No ho aconsegueix. S'ha de reconèixer, però, que és simpàtic i graciós. Almenys ric una estona. Al carrer hi ha molta gent que demana. A la porta del mastodòntic edifici de Zara, coronat pel luxós àtic que hi té -diuen- el propietari del grup Inditex, una dona emet uns udols esfereïdors, totalment impostats, per atreure l'atenció. El conjunt dibuixa una metàfora dels temps que vivim: impostura, ostentació, fractura social. A l'interior de les botigues de decoració -Zara Home, ai las- molt fals daurat. Bling, bling. Baixo encara més pel passeig de Gràcia, fins arribar a la plaça Catalunya. Topmanters i més gent demanant recolzats a la façana de El Corte Inglés. Un d'ells m'acosta un vas de cafè per què hi posi unes monedes. Hi posa Viena. Amb un punt de mala consciència, esquivo les noies que intenten captar donants per alguna ONG. Al portal de l'Àngel, davant de Can Jorba -perdó, El Corté Inglés- un pare Noel mal habillat fa sonar una campana. Em pregunto si està en plantilla de l'establiment. Si és així, tenen un problema. M'avancen una mare i dues filles, caminant molt de pressa. Per la conversa que tenen deuen anar al Decathlon. Parlen de tot el que han de comprar.
- I els esquís?- pregunta una de les nenes.
- Els llogarem allà - respon la mare.
Efectivament, torcen pel carrer Canuda.
I sobtadament apareix el veritable pare Noel, l'heroi de la història. Veig un noi jove, barbut, somrient, feliç, amb un pilot de caixes de pizza. S'acosta a un pobre assegut a terra i li pregunta si en vol una. L'altre assenteix i el noi li dóna una caixa. S'acosta a un altre mendicant i es repeteix l'escena. Somriuen tots dos. L'home assegut a terra mostra una dentadura despoblada. Desconec si es tracta d'una iniciativa pròpia del noi o respon a algun programa social públic o privat, però en tot cas, és el que salva la tarda.

We can't take Berlin

El número de desembre de la revista Clarín publica el meu text We can't take Berlin, dedicat a la ciutat alemanya. Podeu descarregar l'índex complet aquí.

C'est une chanson qui nous ressemble

No sé per què avui he tingut ganes d'escoltar aquesta cançó. I potser mai com avui havia percebut la bellesa simple d'aquesta lletra de Jacques Prévert musicada per Joseph Kosma. L'havia sentit cantada per Édith Piaf i per Yves Montand, però l'han interpretat també molts altres artistes. Les fulles mortes, l'amor perdut, el record agredolç... No sabía que Gil de Biedma la cités en un dels seus poemes, Elegía y recuerdo de la canción francesa, també molt bell. Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos, / aunque a veces nos guste una canción escriu Gil de Biedma en els últims versos, però jo tinc dubtes de si no som sempre els mateixos, de si l'enamorat que ens parla dels temps passats a Les feuilles mortes no és encara el mateix, de si no viu més en aquell record que en la seva realitat.

Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.

Impressió (i divagació) francesa

Les meravelles mai no acaben de ser-ho del tot. Les ombres poden amagar-se darrera les façanes vermelles dels bells edificis d’una plaça de Toulouse, entre les runes de l’extraordinària abadia romànica de La Sauve Majeure, en els carrerons costeruts de Saint-Emilion o entre les avingudes més majestuoses del triangle d’or de Bordeus. Ni el so atàvic dels corns de caça, acompanyat per la visió matinal d’uns elegants chateaux a l’altre costat de la vall, ni la felicitat compartida d’un viatge en família pot aïllar-se de la realitat. La bellesa és, en el fons, un escenari.

Aquest viatge a França m’ha fet pensar, salvant totes les distàncies, amb la contradicció que vivia Marià Manent a Viladrau durant els anys de la Guerra Civil i que tan bé expressava al magnífic dietari El vel de Maia. D’una banda, el seu dia a dia a Viladrau, al Montseny, gairebé idíl·lic, i, de l’altra, l’ombra de la Guerra Civil que es cobrava morts i més morts uns centenars de quilòmetres enllà.

Afortunadament no tenim guerra ni tenim morts, però sí que tenim arreu una agitació social innegable. La relativa cohesió social i el benestar col·lectiu edificats durant la segona meitat del segle XX trontollen. L’afany d’un capitalisme desfermat després de la caiguda del mur i la incertesa fruit de la darrera crisi econòmica, especialment severa, han fet créixer les pors. Les pors fonamentades dels qui han perdut el que tenien i, ara especialment, les pors del qui temen perdre la bonança familiar que han consolidat durant les darreres generacions: la por de les classes mitjanes. La política tradicional, acomodatícia, inhàbil, nepòtica i en alguns casos corrupta, ha estat incapaç de respondre a aquesta realitat i ara el terreny és adobat per als populismes, que poques diferències tenen entre si porten el qualificatiu de dretans o el d’esquerrans. O fins i tot si, volgudament, no porten ni volen portar qualificatiu. I, paradoxalment, la societat actual, que aparentment compta amb més instruments que mai per informar-se de manera independent, resulta ser especialment permeable al populisme.

Doncs bé, aquests dies, mentre trepitjàvem una catifa tardoral de fulles daurades i sentíem el silenci entre camps ondulats de ceps nus, la protesta raonable, però no sé si gaire raonada, i una mica ingènua de les armilles grogues de bona fe convivia amb la violència professional als carrers de les grans ciutats de França per mirar de tombar un president i un govern escollits encara no fa dos anys. Els populismes d’un i altre extrem es donaven la mà i sucaven pa en unes revoltes que ningú sap cap on conduiran ni quin recorregut arribaran a tenir. El món actual és tan voluble que no sabem si el foc encès prendrà o per contra s’apagarà amb les aigües del consumisme nadalenc. Mentre el productor d’un Sauternes extraordinari i de preu gens popular ens expressi, ofegat pels impostos, la seva simpatia per les armilles grogues, tot és possible. Mentre algunes senyores facin senyals d’afecte als policies que, asseguts en les seves furgonetes, dinen de càtering en un carrer principal de Toulouse sumant-se així a les raonables felicitacions d’un president a les seves forces de seguretat, tot és possible. I mentre un dels països amb més benestar del món sigui ara mateix l’epicentre de la rebel·lió, amb queixes creuades i aparentment contradictòries per les taxes altes i per la reducció de cobertures socials, tot és possible. I, mentrestant, com sotmesa a un mirall de fira, la imatge a l’altre costat del Canal resulta encara més grotesca amb la incapacitat política i la propaganda inflamatòria i autodestructiva portades a les màximes conseqüències. El carreró estret i intransitable del Brexit. Tot això per no parlar del nostre panorama nacional.

Aquest era el nostre vel de Maia mentre la pluja fina queia sobre boscos i vinyes de la Gironda, el Garona baixava tèrbol i imponent, les agulles de les esglésies de cada poble apuntaven impertèrrites al cel i la nostra estufa cremava i ens escalfava les tardes curtes i volàtils d’aquests dies de desembre.

Riquesa

L'À. m'envia l'enllaç a una pintura de Hammershoi que subhasta Sotheby's. És un d'aquells interiors seus, preciós. El preu estimat de venda se situa prop del mig milió de lliures. Jo mateix de vegades rebo, a través d'un d'aquests artefactes d'alertes d'internet, informació sobre escultures de Maillol que se subhasten en algun d'aquests temples, a preus una mica més modestos. Segurament ser ric seria interessant en situacions com aquestes.

Cine

Vivim en un temps de sèries i de Netflix, en una època de lectures superficials en pantalles lluminoses, en un món accelerat de modes i tendències. Aparentment tot són avantatges i comoditats en les noves formes de consum cultural. Però la realitat és molt tossuda.

Això pensava ahir en la foscor del mític cinema Alhambra de la Garriga, mentre en la gran pantalla d’aquesta sala es projectava la història d’unes vides plenes, com totes, de trasbalsos i emocions, d’il·lusions i desenganys. Mirava de front, projectades en la pantalla, les expressions dels rostres enormes dels protagonistes i veia de reüll la cara de la meva filla il·luminada per la claror de la pantalla, amb uns ulls vius que semblaven xuclar alhora la imatge i la història. Podia imaginar, en la penombra on flotaven minúscules partícules de pols, les cares embadalides dels espectadors, perquè la meva n’era una. I em preguntava quina plataforma digital, quin sofà ultracòmode, quin home cinema era capaç de vèncer allò.

El cuerpo de esa chica que empezó a temblar

cuando el protagonista la intentó besar

me hicieron sentir que estaba allí,

que era feliz.

Això ho escoltàvem l’any 1988 fa exactament trenta anys, escrit per José María Cano i en la veu d’Ana Torroja. I el sentiment que expressa aquesta cançó, El cine, reviu cada vegada que algú trepitja una sala de cinema. Un any després, s’estrenava Cinema paradiso, film emblemàtic sobre el que pot arribar a representar per a algú el món del cine. El vaig veure precisament en un lateral d’aquesta mateixa sala del cinema Alhambra. I l’escena final, com tantes altres que he vist i sentit al llarg de la meva vida, em va fer plorar.

A la nit, quan tothom dormia, embolcallat pel silenci i per la llum càlida d’una vella làmpada, em vaig posar a llegir les històries dels artistes enamorats de la Mediterrània escrites per María Belmonte i recollides amb el títol de Peregrinos de la belleza en un volum magníficament editat per Acantilado. Elements tangibles com tipografia, paper, disseny o enquadernació i d’altres de més intangibles com la cura en l’edició també formen part de l’obra i del que es coneix com a –l’expressió no m’agrada gaire- experiència lectora. La son em va vèncer amb el llibre a les mans.

Malgrat modes i tendències, una pel·lícula viscuda en un sala de cinema o la lectura d’un llibre ben editat –i escollit i comprat en una bona llibreria- són vivències invencibles. Com sentir el tacte d’un jersei de bona llana o trepitjar descalç un sòl de fusta. O com una carícia, que sempre valdrà més que mil missatges de whatsapp.

Moments

Cada dia té els seus moments. El d’avui ha estat quan no eren encara les vuit del matí. Conduïa en direcció sud, amb l’autopista neta. En sentit contrari tenia una corrua de cotxes parats: tres fileres de fars lluint en la foscor, que, quan mirava pel retrovisor, es transformaven en llums vermells. Jo, en canvi, avançava de pressa i veia com el dia naixia, com una franja de llum taronja, cada vegada més ampla, acompanyava l’horitzó. En aquest escenari, a la llunyania s’enlairava un avió. No hi ha millor imatge del desig de llibertat que un avió enlairant-se. I més si es veu amb tota la nitidesa que les primeres llums confereixen als objectes.  Jo mirava de mitigar aquesta ànsia d’escapar prement l’accelerador, mentre m’acompanyava la veu extraordinària de Laura Pergolizzi. Finalment, l’avió ha desaparegut, el dia s’ha aixecat del tot i s’ha apagat la ràdio amb la veu de LP, però el moment ha romàs deixant un pòsit.

Leninisme

La mare i la filla arriben a casa discutint acaloradament. La mare reprèn amb vehemència a la filla i la filla, que comença a estar preadolescent, la replica irrespectuosament. La discussió puja de to, amb queixes, avisos i càstigs, i la mare acaba marxant a comprar enfadada. Quan tanca la porta, la filla llança una expressió d'alleujament i comiat mig política, mig cinematogràfica, que fa que el pare hagi de fer esforços per mantenir la cara de pòquer:

- Goodbye, Lenin!

Notes

Al taulell d'una llibreria, veig els següents títols entre les novetats de política: Fascismo, Ruptura, Populismo, La postveritat. Molt il·lustratiu del moment. I inquietant.

***

Inquietant també, però passant de la tragèdia a la comèdia, la imatge vista uns minuts després. Parat en un semàfor per creuar el carrer Balmes, aixeco el cap i veig una noia en una terrassa que fa unes operacions estranyes. M'adono que el que feia era aguantar el mòbil sobre una taula, recolzat en un test, quan veig que tot d'una, s'asseu a la barana, amb mig cos penjat al buit i aixeca els braços, fent-se un selfie (o no es considera selfie si no s'agafa la càmera amb la mà o amb un instrument a l'ús?). Molt il·lustratiu també del moment.

***

Molt interessant, per contra, la conversa entre Alícia Kopf i Hanif Kureishi de fa una setmana al CCCB. Molt situats ambdós en els papers respectius d'entrevistadora i entrevistat, fins al punt d'intentar evadir-se el segon d'algunes preguntes i d'insistir reiteradament la primera, fidel al rol encomanat. Del que va dir Kureishi, que va ser molt i valuós, la meva llibreta recull dues anotacions.
La primera és sobre el que significa ser artista. L'artista, l'escriptor, el creador -deia Kureishi- ho és en cadascun dels seus actes. Ho és en la manera de parlar, de vestir, de fer de jardiner... tot en ell és artístic i conforma l'eros de l'artista. Em va agradar aquesta visió.
I la segona reflexió anotada fa referència a la capacitat d'una persona de modelar-ne, canviar-ne una altra. Un amor, deia l'escriptor anglopaquistaní, és aquell que t'ha canviat com a persona.

Escena de carrer

Ahir a la tarda vaig ser testimoni d’un fet estrany, inesperat i intempestiu. En una de les zones més benestants de la ciutat, a la part alta de la rambla de Catalunya, una noia irromp en crits en ple carrer. És una noia d’uns trenta anys, ben vestida, morena, d’ulls bonics –jo estic parat en un semàfor i la veig de cara-, que crida en castellà amb accent argentí:

- ¡Ladrona, sois una ladrona! ¡Me robaste!

El semàfor es posa verd i jo camino cap a ella sense girar-me ni saber a qui es dirigeix, però la reiteració en els seus crits fa que miri d’assabentar-me a veure què passa, si s’ha produït un furt o un atracament. La resta de vianants fa el mateix, però no es veu ningú corrent ni amb aparença de lladre de carrer. L’acusació sembla dirigir-se a una noia rossa, amb rínxols, que veig de lluny caminant tranquil·lament a l’altra vorera. Tot passa molt ràpid, però sembla més aviat un ajustament d’algun compte pendent del passat. La noia morena té un rictus afectat, mira de contenir-se, però torna a cridar. És curiós comprovar com la ment és capaç d’aventurar-se a fer conjectures amb ben poca informació i en un breu espai de temps. Penso en una estafa, en un amor, en alguna cosa molt dolorosa. Però la formulació d’hipòtesis s’interromp de cop quan la noia morena surt corrent, creua el carrer quasi sense mirar i enfila cap a l’altra noia que marxa d’esquena. Malgrat tots els pudors, resulta impossible no girar-se, per curiositat o per si cal intervenir. Tot fa preveure el pitjor i, efectivament, la noia rossa –sense parar de córrer- aixeca la mà amb intencions inequívoques. Però l’enrinxolada, com si tingués un sisè sentit o ulls a l’esquena, ajup àgilment el cap en el moment just i el braç li passa per damunt sense tocar-la. I aquest acte violent fallit sembla desactivar l’agressivitat de la noia morena que es queda al costat de l’altra, aparentment parlant. En aquest punt, superat el moment més tràgic de l’escena, decideixo reprendre el camí –de fet no m’he acabat mai d’aturar del tot- amb un regust amarg per haver estat testimoni involuntari d’aquest episodi d’intimitat aliena.

Capvespre

Ahir, mentre la G. i l'N. miraven una pel·lícula que no m'interessava gens -fins i tot em molestava- vaig sortir a fora a llegir. És el primer llibre que llegeixo de Truman Capote -Desayuno en Tiffany's- i certament li reconec el mèrit de l'escriptura precisa, enginyosa i acerada, i de saber explicar un món, el seu. Però l'enginy, tot i ser una una virtut molt actual, em sembla sobrevalorat. En qualsevol cas, van anar caient les pàgines mentre la llum i el dia s'anaven apagant. Assegut a l'hamaca, les lletres també es desdibuixaven en unes pàgines que anaven perdent la seva blancor, fins que distingir-les fou del tot impossible. Llavors em vaig treure les ulleres de llegir i tot el que m'envoltava es va fer nítid. Vaig sortir d'un món per entrar en un altre. En aquest nou, el cel gris pàl·lid del crepuscle es tornava quasi blanc en acostar-se al perfil netíssim del cingle. Les fulles dels arbres del jardí -el lilà, la morera, el freixe- es retallaven sobre aquest fons de cel clar. Passaven uns núvols foscos que semblaven fils de fum. Dos ànecs magnífics, negres, van creuar rabents el meu tros de cel. Un ratpenat va començar a donar voltes amb el seu vol anàrquic i inexplicable. Feia fresca; es feia estrany pensar que només tres hores abans m'havia banyat, cremat pel sol. El moment era bell; només el soroll dels cotxes de l'autovia, que portaven ja els fars encesos, discordaven. La foscor i el fred, com heralds, anunciaven una tardor que, com cada any, s'acabarà imposant, tot i les nostres recances.

Dreta i esquerra

Josep Pla, sempre magnífic. I el seu pare sembla que també. A l'entrada de El quadern gris datada fa cent anys, 29 de setembre de 1918, surt l'omnipresent qüestió de l'arròs de Pals, que portà a la ruïna al pare i marcà el fill. Pla transcriu la conversa amb el seu pare sobre aquest afer, molt condicionat per l'actuació dels polítics locals de l'època. D'aquest diàleg em quedo amb les respostes del progenitor en ser preguntat sobre la tradicional divisió entre els homes de la política:

—La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…

—És clar —em respon—. Són els que tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’hagués entaulat contra la gent d’esquerra, la situació hauria estat igual.

—¿Vols dir?

—Naturalment. Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però ¿és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.

—Però ¿és que hi ha alguna altra divisió?

—Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…

Escriure

- No és tan fàcil escriure sobre res.

Amb aquesta frase comença M Train, de Patti Smith. La pronuncia el personatge d'un dels seus somnis i he pensat que aquesta cita podria presidir algun dia un recull de textos d'aquest bloc.
Més d'una vegada m'he preguntat no només quin objecte té escriure tot això que aquí es publica, sinó també quin és el subjecte, la temàtica principal, sobre què escrivim. I la resposta no és fàcil. Potser aquest personatge del llibre de Patti Smith ens dóna la clau i realment escrivim sobre no res. Sobre tot allò que conforma el nostre dia a dia, els nostres pesars i les nostres il·lusions, que al capdavall no són res.

No sóc res
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món.

Sempre m'ha entusiasmat aquesta aparent contradicció, plena de sinceritat i realitat, amb què s'inicia Tabacaria, un dels poemes més bells d'Alvaro de Campos, de Fernando Pessoa. No voler ser res i alhora tenir en un mateix tots els somnis possibles. Escriure sobre res i voler abastar-ho tot. Contradiccions de la vida i la literatura.
Però més enllà d'aquestes paradoxes, crec que el tema de fons de tots aquests escrits no és altre que el pas del temps, la fugacitat del temps. Un tema gens original, per cert. Leopardi i Jorge Manrique. Els records, el vol de la joventut, el mirall on veiem els que ens han precedit i han passat avall.
L'amor i la mort, diuen, són els grans temes de la literatura i segurament de la vida. Però el fil conductor que els uneix és la implacabilitat del pas del temps, que condueix de l'un a l'altra a un ritme vertiginós i irrefrenable.

Instint golejador

Sempre s'ha dit que hi ha jugadors de futbol que tenen una relació especial amb el gol. No es tracta de jugadors de qualitat excepcional, que també marquen gols perquè ho fan gairebé tot bé. Ni futbolistes especialment hàbils, talentosos o ràpids que acaben tenint també capacitat golejadora. No. Em refereixo a aquells davanters de raça que semblen atreure magnèticament la pilota, que són capaços de fer gols impensables caient, ensopegant o utilitzant qualsevol part del seu cos; davanters centre que s'arrosseguen vuitanta-nou minuts pel camp sense ni olorar la pilota i que, en un segon, foraden la xarxa sense que ningú sàpiga com. Són jugadors per a qui el gol suposa un paroxisme quasi sexual, que encomanen a la seva afició. Jugadors que, després d'haver marcat, corren cap al córner, es treuen la samarreta, criden a la càmera i, abans, pujaven a les tanques. Jugadors que no fan balls estúpids ni porten tupés. Doncs bé, es diu que aquests jugadors incapaços de respirar fora de l'àrea, que viuen i depenen del gol, experimenten una mena de bloqueig quan porten uns quants partits sense marcar; un col·lapse que els posa en tensió i els obsessiona; una necessitat de marcar que els fa fallar més del compte i crea un cercle viciós, que només es trenca si finalment arriba el gol alliberador i orgàsmic.
Salvant totes les distàncies, els lectors podem arribar a experimentar un bloqueig semblant quan encadenem unes quantes lectures fallides. Sentim la necessitat d'encertar-la d'una vegada, l'obligació d'escollir bé, de no encadenar més fracassos.
Això és el que he experimentat avui. Malgrat alguna recomanació que he llegit recentement, El placer del viajero d'Ian McEwan no ha respost a les expectatives esperades ni, al meu parer, assoleix el nivell de El inocente, del mateix autor, que vaig llegir fa unes setmanes. Curiosament, M Train, de Patti Smith, té una sensibilitat que sento llunyana, a diferència del recent Devoción, de la mateixa autora. Actos obscenos en lugares privados, de Marco Missaroli, m'ha semblat una novel·la facileta i plena de tòpics, malgrat el una novela de una absoluta belleza, que ha derribado los cánones de la literatura italiana contemporánea, que recull la contracoberta. Rendez-vous à Positano, de Goliarda Sapienza, es fa llegir lentament. I Berlin Alexanderplatz també demana dosis curtes i paciència. Aquests dos últims segueixen a la meva tauleta de nit, com The book, d'Amaranth Borsuk, del qual m'han encarregat una ressenya.
Però ara, el 9 que sóc, no pot fer jugades de llarg recorregut, necessita marcar, rebentar la porteria, perforar la xarxa. I, sobre tot, no fallar. Per això, avui a la Documenta, he sentit la pressió del davanter centre. Han passat molts llibres per les meves mans que en circumstàncies normals hauria rematat -comprat- sense contemplacions. Podria fer-ne la llista, però seria molt llarga. M'hi he passat una bona estona. Al final, m'ha vençut el dubte, la indecisió, la indefinició, la por a una nova errada i el conseqüent desterrament a la banqueta.
Bé, al final no ha estat del tot així. He buscat llibres de Graham Swift. Segurament aquest escriptor anglès de l'excel·lent generació dels Ishiguro, Amis, Barnes o el ja esmentat McEwan s'ha vist situat en un segon pla, més discret, almenys al nostre país. Jo no l'he llegit mai i en tinc ganes. Buscava els seus Last orders o Wonderland però m'he trobat amb El domingo de las madres, en edició d'Anagrama, rematat amb la il·lustració a coberta d'un nu de Modigliani. I de sobte, he recordat que aquest llibre ja el tenia. Tinc l'original en anglès, Mothering sunday, signat per l'autor (en aquests llarguíssim tiratges signats, sense cap valor, que fan les editorials anglosaxones) i comprat una fosca tarda de desembre al Waterstones de Chelsea; un dia que el meu cap estava mig perdut en altres qüestions. Així que aquesta ha estat la meva elecció d'avui: en arribar a casa l'he recuperat i ara m'espera. Estic convençut de que entrarà per l'escaire.

Intimitat (I)

En l’entrada de El quadern gris de 5 de setembre de 1918, Josep Pla reflexiona sobre la sinceritat del seu dietari i, en general, sobre la de qualsevol escriptor a l’hora d’expressar els seus pensaments i sentiments més íntims. És un tema que m’interessa i en el qual penso sovint, especialment a l’hora de posar-me a escriure. Del text de Pla, que val molt la pena llegiríntegrament, jo en destacaria dos aspectes. L’un seria l’aparent incapacitat del llenguatge escrit i els seus convencionalismes a l’hora de reflectir el pensament i el sentiment humà a raig, d’una forma directa. Dic aparent, perquè hi ha molts autors que –a priori- han superat aquestes barreres. Penso en Joyce, Döblin, Woolf... els narradors més innovadors de les primeres dècades del segle XX que van utilitzar el monòleg interior i l’escriptura directa com a eina literària habitual. I dic també a priori perquè, malgrat tots els pedestals, personalment continuo tenint dubtes sobre l’eficàcia en els resultats pràctics de l’ús d’aquests instruments. Demano disculpes per la iconoclàstia.

El que conclou Pla sobre aquesta qüestió és: Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaços per representar aquesta segregació [es refereix al que ell anomena segregació visceral i inconnexa de la intimitat], no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?

Atès que El quadern gris és un dietari que neix a partir de les anotacions d’uns quaderns de joventut dels anys en què està datat (1918-1919), reescrit però en la maduresa dels anys 60, seria interessant conèixer si aquesta reflexió és pròpia de la primera època –i prèvia per tant a la publicació de les obres de referència dels esmentats autors- o correspon ja a una època en què, aparentment, aquesta incapacitat del llenguatge per reflectir la intimitat més directa hauria estat superada en la creació literària. En una cerca ràpida als quaderns originals publicats fa uns anys per Destino a cura de Xavier Pla sóc incapaç de trobar qualsevol antecedent d’aquesta entrada. Per tant, tot i que Pla utilitzava també escrits d’altres orígens en la confecció de El quadern gris, sembla que es tractaria d’un text de maduresa en el qual Pla pensaria que, tot i que la intimitat fos expressable, difícilment seria comprensible.

L’altre aspecte especialment remarcable del text de Pla és el pes que tenen els condicionants  humans a l’hora de disfressar, amagar o traduir la intimitat real; és a dir, els límits de la sinceritat: l’engany manifest o l’autocensura de l’escriptor de diaris per tal de mostrar-se tal com ell vol que el vegem. Pla parla de els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència…, és dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Elements que sens dubte condicionen l’escriptura, especialment l’escriptura diarística. Pla ho exemplifica en el seu cas personal i escriu que jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. Més clar, l’aigua. I la seva conclusió no deixa lloc a dubtes: L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en trobar-se amb si mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.

A aquesta dualitat entre el que som en públic i el que som en privat, caldria afegir un altre element que Pla –individu independent i escriptor de raça- obvia: la implicació de terceres persones en l’exercici estricte de la sinceritat i la intimitat. És a dir, fins a quin punt l’exposició del jo més íntim que semblem exigir a un escriptor memorialístic afecta els altres. Com que el jo estricte no existeix, crec que aquest –el de la discreció, el respecte a la intimitat dels altres- és un aspecte més que condiciona i limita l’expressió sincera de la intimitat. Una barrera més que se suma a les que al·ludia Pla.

Seguirem escrivint sobre aquesta qüestió.

Pantel·leria

Amb la G. mirem una pel·lícula, A Bigger Splash, que té per escenari l’illa italiana de Pantel·leria. És un film estrany, inclassificable, que al final no és fàcil dir si ha agradat o no, però que resulta atractiu pels personatges, per la feina dels actors com Ralph Fiennes i Tilda Swinton i, sobre tot, per l’atmosfera d’aquesta illa bella, estranya i dura. Recordo que fa uns anys vaig estar-me mirant com arribar a Pantel·leria i ara em resulta un lloc encara més magnètic. Pedra, aigua, vent, sorra i, ara també, els caràcters dels personatges tràgics i excessius de la pel·lícula, la vil·la on viuen, el Mehari que condueixen o la seva forma de vestir-se i moure’s-hi, me la defineixen. També les seves construccions de pedra volcànica –els dammusi- que es confonen amb el paisatge de roca d'aquesta illa quasi africana. Tot això, i el contrast entre l’arribada d’immigrants des del sud, fugint d’Àfrica i de la pobresa, i el flux de turisme benestant i glamurós que arriba del nord configura la seva imatge més immediata. Un indret peculiar on, a poc més de vuit d’hores d’acabar les vacances, fugiria ara mateix.

Leiter, Boudin, Monet al jardí

Assegut al jardí, és el primer dia que llegeixo el diari en totes les vacances. Hi ha tot un reportatge sobre les novetats de la rentrée literària que em resulta d’escàs interès. En canvi, el suplement cultural va ben carregat. Inclou una peça sobre el fotògraf nord-americà Saul Leiter, que em va descobrir la P. i de qui Foto Colectania exposa a Barcelona una extraordinària mostra. L’encerta Juan Bufill quan diu que Leiter era un pintor que va fer les seves millors pintures mitjançant la fotografia. El seu ús del color i la seva composició en diferents plans són la clau d’una obra que sembla aturar el temps. El magnífic espai de la Colectania complementa a la perfecció les fotografies en color de Leiter, com també ho fa l’encertada edició del llibre All about Saul Leiter, editar per RM.

I de dos altres pintors, Boudin i Monet, ens parla també Cultura/s. En concret de l’exposició que els dedica el Thyssen de Madrid –mai ens lamentarem prou d’haver perdut aquest equipament- i de la relació, entre aquests dos artistes –mestre i deixeble- que sembla que no va ser mai del tot fàcil. Veure reproduïdes aquestes obres em trasllada a l’estiu que vam passar fa un parell d'anys a Normandia i a l’obra que vam veure als museus d’Honfleur i le Havre. I mentre llegeixo aquest article, un núvol tapa el sol i el cel agafa un aire de Boudin, a qui qualificaven precisament de rei del cel. Passen llavors volant dos bernats pescaires i un d’ells crida i es posa sobre un xiprer, on es queda parat. Escultural, sobre un arbre igualment esvelt, dibuixa una imatge bella i efímera. De seguida s’aixeca volant i se’n va, com una al·legoria d’aquest estiu que s’acaba.

Populisme

Excepcionalment, miro l’informatiu de la televisió i rebo amb horror la notícia de l’esfondrament d’un pont de l’autopista de Gènova. I recordo que fa una colla d’anys vam passar per algun d’aquests viaductes que sobrevolen la ciutat italiana i ja no ens van fer ni mica de gràcia. A la tele fa declaracions el ministre de l’Interior italià i la seva retòrica populista fa engúnia. Tristesa de veure com la política és, arreu, un terreny cada dia més adobat pel populisme més burd.

Calor

Afortunadament, ja ha passat la calor de les últimes setmanes. No se m’acut pitjor enemic per la reflexió serena, el pensament i la contemplació, que la calor. La calor enerva, tensiona, irrita. La calor impedeix pensar, passejar, badar; la calor tanca literalment els ulls de l’escriptor. Davant la calor, només sóc capaç de sobreviure, buscar maneres de pal·liar-la, esquivar-la, enganyar-la. Res més que això.

Luxe, civisme

Calor insuportable, la d’aquests dies. Especialment desagradable als carrers de la ciutat. Una calor que, allí, no té treva ni a la nit ni mai. Així que, a les vuit del vespre, caminant pel passeig de Gràcia, la calor és intensa, no ha minvat ni una mica: xafogor, humitat, incomoditat. I, de sobte, en un xamfrà s’obre una porta i surt una massa d’aire fresc. No, no és fresc, és fred, glacial. És un aire que et reconcilia amb la vida. Miro d’on ve i veig una noia que aguanta una porta oberta per deixar sortir unes persones, uns clients. La porta és de la botiga Louis Vuitton i m’adono que el luxe és precisament això, aquest aire fred, polar, que venç l’aire càlid i el desplaça cap al mig del carrer, per on caminem les masses. El luxe, la riquesa, és tenir a mà sempre un recurs per lluitar contra les adversitats.

***

I la calor ens obliga, fins i tot a Aiguafreda, a dormir amb les finestres ben obertes. I a sentir, cada nit, els crits, la música, les derrapades i accelerades de cotxe dels desconeguts que tenen per costum passar les matinades a l’altre costat del riu, fent soroll sense que les autoritats competents facin res per evitar-ho. I sentim també els lladrucs d’un gos que no descansa mai. Tot això després de no haver pogut aparcar al garatge perquè un cotxe envaeix una part del gual. I si el luxe  era un recurs a l’abast de pocs, sembla que l’educació i el civisme –aparentment més assequibles- també són elements restringits en una societat que es vanta de ser molt avançada.

Matí

Un dels avantatges de viure a Aiguafreda són aquestes nits –i matins- d’estiu. Al matí, a quarts de set, esmorzo el meu iogurt desnatat –habitualment de préssec- davant la finestra, oberta de bat a bat, de la cuina i sento com m’envolta un aire fresc meravellós. Són només dos minuts, mirant els cingles i sentint la fresca, però és un dels millors moments del dia.

Empat

De vegades, a la vida és millor patir una derrota sorollosa i indiscutible que conformar-se amb un abúlic i especulatiu empat a zero.

Escriure

Potser és la diabòlica mania d’escriure, que deia Pla, o tal vegada això seria massa presumptuós. La qüestió és que portava un parell de dies volent escriure sobre Camus, em sentia interpel·lat per la lectura de la seva biografia i pel que representa la complexitat del personatge i les projeccions que se’n poden fer, i em sentia inquiet, intranquil, per no haver escrit res i per no saber si seria capaç de fer-ho. El que vaig escriure ahir em sembla ara una pinzellada superficial, que em deixa insatisfet, però almenys sento una certa calma, com de feina complerta, simplement per haver-me posat a escriure.

***

Escric aquest text ahir, però com faig a vegades no el publico encara. Curiosament, mentrestant, m’escriu un missatge l’amic P. i em diu que va agradar-li molt l’entrada sobre Camus. Em reconforta.

Camus

Divendres a la nit me'n vaig a dormir tard i dissabte em desperto d'hora, inquiet i amb calor. Em llevo i obro la casa perquè entri l'aire fresc del matí. El sol encara és baix i no entra per les finestres. Aprofito el silenci i la quietud per acabar de llegir la biografia de Camus. El personatge em resulta fascinant. Escrivia l'altre dia sobre la fatalitat amb què acceptava determinades situacions i em referia a les seves pròpies debilitats. L'atracció per les dones, per exemple. Però també això el torturava.
En canvi, fou un inconformista absolut davant la injustícia, la falta de llibertat i la violència. I aquesta radicalitat el va enfrontar a personatges com Sartre o Simone de Beauvoir, tolerants amb l'estalinisme i intolerants amb la dissidència, que el van atacar amb execrables campanyes de desprestigi. Sobta que la seva postura davant la guerra d'Algèria, caracteritzada per la defensa de la justícia social, la cerca de la pau, la condemna als atemptats que s'emportaven víctimes innocents i el respecte als drets dels àrabs i de la població francesa, rebés crítiques aferrissades de gairebé tothom. Fidel al seus orígens familiars humils, simbolitzats en la figura de la seva mare que vivia a Alger mentre l'FLN perpetrava continus atemptats que s'enduien per davant tants innocents sense importar-ne l'origen, va pronunciar la frase Si la justícia és això, prefereixo la meva mare, que va ser traduïda per Le Monde com Prefereixo la meva mare a la justícia. I la propaganda -sempre la propaganda- i els amants dels bàndols -sempre els bàndols- es van posar mans a l'obra.
La trajectòria i el pensament de Camus -l'home lliure, el malalt vitalista, l'home que atreia i estimava les dones, l'amant del futbol dels equips petits, l'enamorat de la llum del sud (Alger, Provença, Grècia), l'inconformista, el visionari, el penedit, el refractari als cercles literaris de la capital, el defensor de la llibertat, el primer home- ens ofereix referents i paral·lelismes amb el món i la societat d'avui. Sento que és una obligació rellegir-lo.

Notes

Amb la casa tancada per protegir-nos de la calor d'aquests dies, m'acostumo a moure'm en la foscor, que dóna un punt més de frescor que la llum elèctrica. Avui, desfent la maleta del cap de setmana, vaig a deixar un pot de desodorant a l'habitació de l'À i noto que un objecte m'impedeix posar-lo al seu lloc. En la penombra, no sóc capaç de distingir què és i quan obro el llum, em trobo amb un petit avió de plàstic. I no puc evitar que aquest petit avió em recordi el nen que l'À. ha deixat de ser i que, d'alguna forma, ja no existeix. Davant d'aquesta situació em sorprenc sentint que jo ja tampoc sóc aquell que en moments així es deixava endur fàcilment pel verí de la nostàlgia i que la maduresa implica també construir perspectives noves i actitud diferents per enfrontar-se als laberints de la vida.

***

He acabat de llegir Autoretrat de Jordi Garcés, de Josep Cots, i porto uns dies entre les pàgines de la biografia de Camus de Virgil Tanase. Són dos llibres profundament diferents, que tenen com a protagonistes les vides de dos personatges òbviament molt diferents. Però m'agrada veure-hi un element comú, que de vegades sento també en mi mateix, que és la fatalitat en acceptar determinades servituds o situacions de la vida d'un home. 

Adolescència

Constato que l'À., que està ja en plena adolescència, necessita ara començar a fer la seva, tenir més temps per ell, marcar distància amb els pares... Però com que em costa fer-me a aquesta llei de vida, li deixo caure:

- Ostres, À., ara ja no som tan amics com abans.

I em contesta ell amb un monosíl·lab, com corroborant una llei universal, una fatalitat inevitable:

- Ja...

Llapis i paper; dit i pantalla

Crec que no cal afegir cap comentari a aquest esplèndid text de Jorge Carrión. Només llegir, gaudir, reflexionar i somriure una mica.

Aniversaris

En general, no m’agraden les celebracions per obligació, l’alegria forçada perquè toca. El màxim exponent d’aquest tipus de festa seria per a mi el cap d’any, però tampoc m’entusiasmen els aniversaris. Així que podria dir que tinc sort de fer els anys a l’agost, un mes més procliu a l’alegria real i espontània de la llibertat que a la felicitat obligatòria de les convencions socials.

Recordo que de petit acostumava a fer els anys a l’Estartit, on anàvem de vacances, però no tinc record de gairebé cap aniversari concret, ni d'aquells que se solen considerar importants. No recordo on ni com vaig celebrar els quinze anys, ni els divuit ni els vint ni els vint-i-cinc. Sí que tinc constància dels trenta, passats volant a Estocolm des de Copenhaguen, on un policia danès amb rigidesa germànica quasi m’envia a la presó per haver-me oblidat una navalleta suïssa en la motxilla de mà. Sort encara que eren altres temps. També guardo memòria dels quaranta, celebrats en un sopar popular de taules llarguíssimes a la preciosa plaça de l’abadia de Cadouin, al Périgord, envoltats de parades de menjar –foodtrucks francesos sense glamour però amb qualitat i quantitat calòrica- i atraccions de fira.

Però curiosament, l’aniversari que recordo més és un d'un número gens rodó. De fet, no sé si eren quaranta-dos, quaranta-tres, quaranta-quatre... Sé que era un dia pur d’estiu, blau i assolellat. Érem a l’Empordà i tot just començàvem les vacances. La plana feia goig sota cel lluent, amb els camps segats i resplendents i les cases de pedra terrosa, ara escampades ara agomboiades al voltant d’un campanar. El cotxe ens portava cap a Sant Feliu de Guíxols per anar a un concert de Blaumut. Encara no sé ben bé perquè hi anàvem ni tampoc tinc una explicació del perquè tinc un record tan feliç d’aquell dia. Potser perquè era el primer concert a què anàvem tots quatre (l'N. l’havia d’aixecar a coll a estones), potser perquè la música era fresca i propera, potser per aquell cel de l’Empordanet, potser perquè se’ns obria un horitzó de dies sense obligacions. O potser perquè no vam celebrar res i simplement ens vam deixar portar per l’estiu.

Elegància editorial

Sempre m'ha xocat la diferència entre el disseny editorial francès i l'anglosaxó. Crec que alguna vegada hi he fet referència. Parlant genèricament, podríem dir que en el món anglosaxó les cobertes dels llibres acostumen a ser llampants, amb colors cridaners, tipografies exagerades i fins i tot relleus, mentre que el disseny francès es caracteritza normalment per la sobrietat, la simplicitat, els colors pàl·lids. No és difícil aventurar que els meus gustos s'alineen més aviat amb el disseny francès, amb la bellesa de la blanche de Gallimard com a referent. I crec que no erraríem si diguéssim que el disseny editorial espanyol se situa en un punt intermig. (Deixem de banda el disseny de les portades dels best-sellers, que esdevenen un autèntic motiu de dissuasió).
Desconec en quin moment es van consolidar aquestes tendències, que hores d'ara són clares i evidents, per això, m'ha  resultat interessant trobar un text, anomenat La biblioteca blanca, en l'excel·lent Biblioteca bizarra d'Eduardo Halfon que tracta precisament d'això. Escriu Halfon sobre la biblioteca del novel·lista francès Patrick Deville:

Seguía impresionado con la blancura de su biblioteca personal, con tantos libros de lomo blanco. Se lo comenté a Patrick y él me dijo que para los franceses, durante mucho tiempo, resultaba extraño entrar en la casa de algún español o latinoamericano y ver que los lomos de sus libros, en las estanterías, eran todos de diferentes colores. Me dijo que se consideraba de mal gusto tener una biblioteca personal tan recia. Me dijo que los franceses de antaño preferían las ediciones blancas o color crema, como las clásicas NRF de Gallimard, o las sobrias de Les Éditions de Minuit, donde él publicó sus primeros libros. Me dijo que, antes, entrar en la casa de alguien en Francia y ver una biblioteca personal monocromática, austera, era un símbolo de estatus social.

He llegit darrerament algun text relatiu a les diferències entre la lectura de llibres en paper i en format electrònic. Intento mirar-m'ho amb objectivitat, però segueixo creient allò que deia Juan Ramón Jiménez de que els llibres, en edició diferent, diuen coses diferents, i sóc incapaç d'aïllar el plaer de la lectura dels elements formals que l'acompanyen i, des del meu punt de vista, l'enriqueixen: les particularitats de cada edició i la bellesa del llibre com a objecte en el seu conjunt, el disseny, la tipografia, la qualitat del paper... Potser he de reconèixer, com algun autor teoritza, que sóc un lector impur, perquè m'allunyo de la puresa del text literari en si i com a únic element a valorar i a considerar. Segurament sigui així, però... visca la impuresa!

Notes

No m'agrada demanar favors. No em refereixo ara als favors que es demanen als amics, familiars o persones estimades... Aquests favors es demanen, i es fan, amb molt de gust i sense contrapartides. Parlo d'aquells altres favors que saps que, en un o altre moment, te'ls cobraran d'alguna manera i mai saps en quines condicions o circumstàncies es pot produir aquest retorn. No tenir aquest tipus de deutes és una forma de ser més lliure.

***
S'ha escrit molt sobre la tendència a l'alça, en el món de la literatura, d'un gènere (no n'estic segur que es tracti ben bé d'un gènere, però no trobo ara cap altre terme per definir-ho) que parteix d'una història real o d'uns elements reals per acabar fent ficció. S'ha teoritzat a bastament sobre aquest tipus de literatura.
Darrerament, sembla com si aquesta tendència s'hagués traslladat també al món de la política. Allò que s'anomena el relat, i que sovint ve trufat d'elements de pura ficció, sembla més important que la realitat en si. La comunicació política passa per davant de la política real.
A diferència del que passava fa unes dècades, quan el marcatge comunicatiu era més lax, avui en dia la dictadura de la comunicació entorpeix moltes vegades la presa de decisions impopulars però necessàries o les concessions que els acords sempre requereixen. El relat, de vegades més inconsistent que el guió d'una pel·lícula de la sèrie B, ho acaba condicionant tot.

Pedres de Venècia (III)

Mentre visitem el Palazzo Fortuny i la col·lecció d’obres d’aquest interessant escenògraf, dissenyador, pintor..., li faig notar a l’E. els paral·lelismes que hi percebo amb William Morris. Segurament molt allunyats en qüestions relatives a la dimensió social del seu art, hi veig unes certes coincidències tant a nivell estètic com pel que fa al caràcter polièdric de la seva creació. També, en la influència del genius loci o de l’espai en la seva obra. Tant Kelmscott Manor, la casa de camp de Morris als Costswolds, com el Palazzo Fortuny i, per extensió, la ciutat de Venècia, són llocs molt especials, que poden arribar a inspirar, condicionar, esperonar o modular una obra.  Després, descobreixo que l’escriptora guanyadora del Booker A.S. Byatt ha escrit un assaig, Peacock & vine, sobre l’analogia entre els dos artistes i m’inflo una mica. Llegeixo també alguna ressenya del llibre que considera, des d’un punt de vista acadèmic, que aquest paral·lelisme està una mica agafat pels pèls. La inflor baixa però decideixo igualment comprar-me aquest llibre. Morris i Fortuny em resulten dos personatges fascinants.

***

Tornant al que escrivia l’altre dia sobre Vittorio Cini, crec que és interessant també aquest gest d’allunyar-se voluntàriament d’una causa i d’unes idees quan aquestes li comencen a resultar llunyanes, alienes, equivocades.

Pedres de Venècia (II)

A l'entrada de la magnífica exposició sobre William Morris i el moviment Arts and Crafts que programa el MNAC hi trobem una obra de Jeremy Deller que representa a un Morris de dimensions gegantines llançant el iot -que també és gegantí, però a la realitat- del magnat Roman Abramovich. És una imatge simbòlica: l'art, el gust i la consciència social de Morris derrotant i foragitant l'ostentació, la vacuïtat i el nourriquisme individualista dels nous temps representat per Abramovich.
Lamentablement, crec que aquesta imatge respon ben poc a la nova realitat que es configura en el nostre món. No només en els nivells de fortuna que representa Abramovich, però especialment en aquests, sembla que la superficialitat, la vacuïtat i, amb perdó de l'expressió, l'horterada s'imposen.
És per això que resulta balsàmic trobar-se, per atzar, amb obres com les que porta a terme la Fundació Cini a Venècia.
Vittorio Cini fou un empresari i polític italià del segle passat. Emprenedor, va aconseguir formar una fortuna amb l'èxit dels seus negocis. Al mateix temps, va arribar a ser Ministre de Comunicació amb Mussolini. Desencantat i desenganyat, va acabar sent un dissident del règim feixista, col·laborador econòmic de la Resistència i intern al camp de Dachau. La mort del seu fill Giovanni en accident aeri, l'any 1949, va donar un tomb a la seva vida i va marcar l'inici de les seves activitats filantròpiques.

***

San Giorgio Maggiore és una de les illes de la llacuna de Venècia. Just enfront de la piazzeta, l'església dissenyada per Palladio constitueix una de les vistes més emblemàtiques de la ciutat. Creuar la llacuna des de Sant Marc per arribar-hi constitueix segurament un dels trajectes més bells del món. Un cop a l'illa, la vista se'n va cap al perfil inoblidable i inigualable de la ciutat. L'interior de l'església de Palladio és gran, majestuós, proporcionat. A les ribes de la petita illa ancoren uns quants velers que oscil·len amb el moviment de les aigües i el vent. Aquestes brises suavitzen la força del sol venecià.

***

És a San Giogio Maggiore on té la seu la Fundació Giorgio Cini, que porta el nom del malaguanyat fill de Vittorio. Llegeixo a la viquipèdia que va ser ell qui va alliberar el pare de Dachau, venent les joies de la mare i subornant així uns guardians de les SS. Després el pare va dedicar la seva vida a la memòria del fill perdut.
La principal obra de la Fundació ha estat la recuperació de l'illa de San Giorgio i de tot el seu patrimoni, molt malmès per la desamortització napoleònica. Val la pena conèixer-ne les instal·lacions alhora que es visita l'estraordinari claustre de Palladio, la bella escala de Longhena, l'antiga biblioteca... L'activitat de la Fundació ha permès recuperar-ne els usos, al mateix temps que l'ha ampliat amb una sala moderna però igualment proporcionada. Aquest espai per al coneixement de l'art italià es complementa amb un laberint vegetal dedicat a la figura de Borges. Entre els diferents instituts per a l'estudi de les arts, l'art més contemporani hi és també present a través del Centre internacional de recerca sobre el vidre i les arts plàstiques, que constitueix una meravella més de San Giorgio, transcendint la tradició veneciana de la indústria del vidre.

***
San Giorgio Maggiore és més que una bella vista des de San Marco; és gairebé un univers de les arts, inherent a l'esperit de la ciutat que l'acull. En marxem feliços d'haver descobert un món valuós que desconeixíem i de saber que encara hi ha riqueses que s'inverteixen en fins nobles.

Pedres de Venècia

Aquest bloc es nodreix, en bona part, d’anotacions breus, apunts, notes... Així, gairebé hem esgotat el vocabulari a l’hora de trobar títols per a les entrades. Hem escrit esbossos, notes, croquis, quaderns, estampes... Ara, tenim la sort de poder tirar de préstec –o de còpia, directament- i parlarem, amb permís i respecte per Ruskin, de pedres de Venècia. Pedres enteses com a fragments humils, irregulars, fins i tot impurs, que van construint i dibuixant una imatge subjectiva  de la ciutat. Una imatge igualment modesta, irregular, i fins i tot borrosa, com tants edificis o racons d'aquesta Venècia, que, entre aigües, boirines i pòsits de segles, navega entre la realitat i el somni.

***

La Scuola de San Giorgio degli Schiavoni és un edifici modest que potser en un altre lloc destacaria però que aquí passa gairebé desapercebut. És al barri de Castello, al costat d’un canal, en un racó. Quan arribem, la porta està ajustada i la primera estança està protegida només per una cortina negra. Quan l’enretirem, una senyora ens cobra l’entrada i, per a la nostra sorpresa, allí mateix, en aquella nau, trobem ja les pintures de Carpaccio. Sense públic, sense turistes, sense empentes, gairebé sense protecció, trobem un dels conjunts més importants i imponents de Vittore Carpaccio. Les pintures són excepcionals i la senzillesa amb què s'exposen, sense estridències, en el seu emplaçament original, també Fets com aquest conformen el caràcter de la ciutat.

Godó

Vaig al Godó, sense gaire fe. Sé que els tennistes d'ara són els més complets, una generació insuperable. L'esperit de lluita, la solidesa, la fe de Nadal. L'elegància de Federer. L'electricitat de Djokovic. El fair play de tots plegats, i la qualitat tècnica i física d'aquests i de tants altres. Però, com en tants altres àmbits, els meus referents tennístics són ja d'un altre temps. Lendl, McEnroe, Leconte. Aquests tres per sobre dels altres, però n'hi havia molts més: l'educat Forget, el meteòric Pernfors, l'inestable Mecir, l'irregular Aguilera. Hi havia les aparicions sorprenents dels indis a la Copa Davis, les pistes de terra del Paraguay de Chapacú que esdevenien un infern per als Estats Units, també a la Davis, els especialistes que només aconseguien bons resultats en la seva superfície -l'antiestètic Carlsson en terra o l'agressiu Cash en herba-. Hi havia joc de fons i joc de sacar i volejar. Hi havia jugadors estranys, baixos de forma, amb sobrepès... Hi havia Jimbo Connors guanyant partits amb quaranta anys i Boris Becker gunyant Wimbledon amb setze. Hi havia els argentins Vilas i Clerc lligant amb les princeses Carolina i Estefania a les pistes de Montecarlo. Hi havia italians -això no ho he vist, m'ho han explicat- que regalaven el partit abans de començar perquè  fa molto caldo. Hi havia el ferrari de Leconte. Hi havia Chris Evert, bella, sòbria i distant, i Steffi Graf, tocada pels déus. Ara tot és molt professional i perfecte. I hi ha, esclar, la nostàlgia que sempre passa un filtre subjectiu per la realitat.
Així que m'assec a la pista central del Tennis Barcelona, sota un sol de justícia, una mica escèptic. El joc de Feliciano López no m'ajuda gaire. És tècnicament perfecte, estèticament impecable, d'una gran elegància. Però sempre m'ha semblat un jugador fred, incapaç de fer-me vibrar. Juga contra un serbi que em resulta encara més llunyà. Feliciano guanya el primer set i el serbi comença guanyant el segon. M'avorreixo i me'n vaig. Dono una volta pel club. A l'estand de Lacoste uns famosets es fan fotos. M'agrada observar la gent, que es mou d'un costat a l'altre, es mira amb interès els quadres i els ordres de joc, comenta les jugades, gaudeix d'aquest esport. Si se'm permet, diria que és un sentiment més profund i sòlid que l'afició futbolística, més intensa i passional, però també més irracional i superficial.
Me'n vaig a la pista 1, on juguen dos jugadors per a mi desconeguts: el portuguès Sousa, seixanta-set del rànquing, i el mallorquí Munar, número cent setanta-quatre. Munar ha guanyat el primer set i el segon comença molt igualat. M'assec en un dels fons, a la segona fila, i m'adono que just al davant.tinc els amics del jugador mallorquí. Són uns nanos que em cauen bé de seguida: tres nois i una noia. Quan s'acosta, l'animen educadament, quasi en veu baixa. Vamos, Jaume, li diuen. També l'anomenen Jaumet, Jimbo, Muni. Jaume Munar té vint anys i viu les seves primeres incursions en tornejos ATP. Es veu de seguida que el portuguès té més ofici i més solidesa física, però el mallorquí ho compensa amb uns cops magnífics. El partit comença a agafar dimensió. Sousa guanya un segon set molt igualat i anem al tercer. Netegen i reguen la pista, que queda flonja i impecable: la bellesa del color i la textura de la terra. El públic comença a enxufar-se. Munar porta un break d'avantatge, el perd però el torna a recuperar. Amb 5-3, serveix per guanyar el partit i té un 30 iguals, però acaba perdent el joc. Ens acostem a les dues hores i mitja de partit. Munar és físicament robust però se'l veu fràgil i cansat, sembla encara més jove del que és. El seu joc desmenteix, però, les aparents debilitats. Anem a un 5 a 5. Els joves mallorquins bufen i pateixen. Jo també. Ara ja criden obertament: Jaume! L'animen quan s'atansa al fons. Definitivament, m'agraden aquests nois, que no deixen de donar força al seu amic. Cada punt es viu amb intensitat i és fàcil empatitzar amb els jugadors. La dificultat d'haver d'executar cada cop a la perfecció: deixar qualsevol bola a mitja pista o massa centrada és una perdició. No hi ha espai per a l'errada ni per al dubte. Totes les boles han de ser profundes o angulades; tots els cops han de fer mal. Aquí no hi ha perdó. Tots dos jugadors ens delecten amb un joc d'atac i una amplíssima gamma de cops, com només la terra batuda ho fa possible: serveis, volees, deixades, globus, revesos picats i tallats, passings i fins i tot un parell de willis. Fa calor, però aquí no es mou ningú. Feliciano guanya el seu partit a la central i el públic d'allí s'aboca a les baranes per veure els jocs finals. Munar frega la perfecció en els dos últims jocs i s'emporta el partit, no sense patir. Quan guanya el darrer punt, ens aixequem per celebrar-ho. Els amics s'abracen i ell es llença al terra com si hagués guanyat Roland Garros. Penso que potser és la seva primera victòria en el circut ATP. Aplaudim molt. En acabat, l'entrevista la televisió i l'esperen molts nens perquè els signi autògrafs. Ja és quasi un ídol. Ara l'espera Thiem.

Quadern de Londres

En l'últim número de la revista Clarín s'acaba de publicar el text Londres, fragmentos de un diario, una selecció versionada al castellà del Quadern de Londres. Una nova vida per a aquest petit dietari.

Segle XX, again

Rellegint el sempre interessant Librerías, de Jorge Carrión, em trobo amb aquesta cita d'Alessandro Baricco que enumera algunes de les transformacions que hem viscut en els últims temps i que coincideix plenament amb les meves temences sobre el món que es configura:

La superficie en vez de la profundidad, la velocidad en vez de la reflexión, las secuencias en vez del análisis, el surf en vez de la profundización, la comunicación en vez de la expresión, el multitasking en vez de la especialización, el placer en vez del esfuerzo.

Carrión ho qualifica de desarticulación exhaustiva de la maquinaria del pensamiento burgués decimonónico. I mira, després de sentir-me dir sovint a casa que sóc molt del segle XX, ara resultarà que fins i tot sóc un burgès del XIX. Potser això seria excessiu.

Ordre

Rellegint digitalment El quadern gris -gràcies a la iniciativa de Xarxa de mots- em trobo avui, en l'entrada datada just fa cent anys, amb un text on l'escriptor explica com és convidat pel seu pare a pujar a les golfes per poder disposar de la tranquil·litat necessària que requereix l'estudi. Allí hi percep l'omnipresència del caràcter pràctic de la seva mare, una constant en la primera part del dietari.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments.

És extraordinària aquesta última frase, que conté en quatre paraules tota la ironia, tenyida alhora d'una certa amargor, pròpia de l'escriptor empordanès. Més endavant, rebla la crítica -jugant fins i tot en camp contrari, el de l'ordre pràctic- amb un parell més de sentències més, perfectament afinades, que, no cal dir-ho, comparteixo absolutament:

Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

D'això ara se'n diu procrastinació, oi?

En la ciudad líquida

Començo a llegir, amb les expectatives molt altes, En la ciudad líquida de Marta Rebón, del qual he llegit i sentit moltes recomanacions. D'entrada, la faixa de l'exemplar que compro a Foster & Wallace -una també molt recomanable llibreria de la ciutat de Vic- indica que el llibre ja ha arribat a la segona edició. Per cert, obro parèntesi, la faixa inclou una sèrie de recomanacions de llibreters, cosa que em sembla molt bé, però indicant-ne només el nom de pila, cosa que em sembla força estranya. No m'imagino que pogués passar el mateix en el cas de críics literaris. No sé, per exemple: Julià (La Vanguardia) o Ignacio (El País). Tanco parèntesi.
Tot just he començat el llibre, però només encetar el text em trobo ja amb la primera complicitat amb l'autora. Escriu Rebón d'entrada:

Ahora que lo pienso, llevo más de una década traduciendo un libro tras otro, aunque no elegí ser traductora, o al menos no a perpetuidad. Sin pronunciar un sí categórico, se decidió mi rumbo. A menudo las cosas suceden así. Parece que todo conspira para empujarte en una dirección. Decides y sueltas amarras sin ser consciente de que has quemado las naves, de que no hay vuelta atrás.

De vegades he envejat la gent que té molt clar el camí i que porta les regnes del seu destí. Però després he pensat que aquest suposat control té tota la pinta de ser una simple façana, una disfressa més. I hi trobo una relació tangencial amb allò que escrivia Anna Murià: L'odi neix en el qui té raó, l'amor en el qui dubta. Una frase que hauríem de portar impresa i apresa en els temps que ens ha tocat viure.

Ciutats

Vaig buscant, aquests dies, informacions i referents bàsics d'una ciutat que no conec, Berlín. Recuperar les històries fascinants d'Isherwood, perdre'm en els laberints del Berlin Alexanderplatz de Döblin, buscar alguns textos d'aquell Pla llunyà de Relacions... I començar a recórrer mapes, interioritzar geografies.
Mentrestant, em pregunto què busquem realment d'una ciutat. En el cas de Berlín, i en molts altres, crec que voldríem fugir del nostre temps, perdre'ns en altres moments i èpoques, per dures, difícils i sagnants que hagin estat. És, segur, un exercici pueril i alhora hipòcritament trampós. Oh, que interessant, el mur de Berlín! Quina llibertat es respirava en els anys de la República de Weimar! Però és el que busquem. No en tenim prou amb la física de l'espai, amb la simple geografía, necessitem transcendir-la, amb la literatura i la història. Viure altres moments, fins i tot altres vides. Això és el que busquem en ciutats com aquesta.

***
Recordo ara també una nit a Londres, que no surt al Quadern. És posterior. Sortíem, amb la G., de sopar del Gauthier, al Soho. Sortíem amb la felicitat que dóna haver sopat bé, haver pagat en excés per una ampolla de Gewürztraminer. Compensar les lliures amb riallades. Els carrers també bullien. La llibertat de la República de Weimar, però a l'anglesa, amb la seguretat que dóna un règim secularment arrelat. Caminàvem feliços, mentre la gent feia cua per entrar en clubs i locals diversos. No se m'acut millor imatge de la vida que aquella efervescència. Caminava tothom pel mig del carrer, indemnes a la falsa superioritat dels cotxes, Vam estar a punt d'entrar a fer una copa a The vault, més que res pel romanticisme de travessar la porta en forma de prestatgeria, però teníem ganes d'arribar a l'hotel. A Soho square ens vam perdre per un carreró que duia a un cul de sac, extraordinàriament fosc i aterrador. Darreres de locals dubtosos, bosses d'escombraries, bassals d'aigua negra... Era l'escenari ideal per a crims terribles, el més lleu dels quals hauria estat el robatori amb arma blanca. Però vam riure de la situació. Dues parelles més ens van seguir i van haver de fer la mateixa mitja volta. Vam sortir a la llum dels neons d'Oxford street. Al passadís del metro de Tottenham court road tocava una banda. Swing o alguna cosa així. Un noi va treure a ballar una desconeguda que venia en direcció contrària. Li va fer donar unes quantes giragonses. Vam riure, again. La República de Weimar. la Riviera de Suau és la nit. O potser el Swinging London. És això el que busquem.

Gent que camina per la ciutat

Existeix una pàgina web que prescriu el llibre que hauries de llegir. I ho fa d'una manera molt curiosa. Vol que el protagonista sigui home o dona?, pregunta. Homosexual o heterosexual? Un alien? En quin país ha de transcórrer l'acció? Final feliç o infeliç? Època victoriana, contemporània, el futur? I tot així. De debò que existeix, me la van mostrar fa uns dies; si no l'enllaço és per no contribuir més a la difusió de l'estupidesa, ja s'expandeix prou sola. Les xarxes socials en són un aliat impecable i implacable.
Però potser escric això endut pel ressentiment. Aquest algoritme és incapaç d'identificar obres literàries basades en gent que camina per la ciutat. Evidenciada la ironia d'aquesta darrera afirmació, és absolutament cert que tinc una especial predilecció per aquelles obres que podríem descriure amb aquesta etiqueta simplista: gent que camina per la ciutat. Sempre he pensat que el gran escriptor no és aquell que sap escriure, sinó aquell que sap mirar. Tenir mirada d'escriptor és saber veure la realitat i trobar-hi allò que la transcendeix. Després, evidentment, hi ha l'escriptura, però primer de tot hi ha la mirada. I res permet veure i mirar tant la realitat com passejar, deambular, perdre's. És una tradició literària que ve de Baudelaire i que segueix Walter Benjamin, però que no és tant una escola com un caràcter, una manera de ser que es trasllada a l'escriptura. I la ciutat és l'hàbitat, el viver per excel·lència d'aquest escriptor que passeja i mira. La llista d'exponents d'aquest tipus de literatura seria llarguíssima. Pla, Fargue, Azorín són els que em vénen al cap en aquest moment. Dels contemporanis Trapiello i Muñoz Molina.
He començat a llegir Ciudad abierta, de Teju Cole. El títol ja apunta el camí. El protagonista passeja sense rumb fix per la ciutat de Nova York, parla amb gent, deixa que el seu caminar s'entreteixeixi amb altres històries. Tot just l'he començat però promet molt. A veure.

Fingir

El poeta és un fingidor, escrivia Pessoa. Recordo que a l'exposició sobre la Lisboa de Pessoa que va fer fa anys el CCCB (què se n'ha fet d'aquelles magnífiques exposicions del CCCB sobre les ciutats dels escriptors?) un altaveu amb una veu femenina repetia fins la sacietat alguns versos del poema Autopsicografia:

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
que chega a fingir que é dor
a dor que deveras sente.

Lluny de ser poeta, crec que una de les mostres més pures de la llibertat és poder deixar de fingir. La vida en societat, les convencions, de vegades la simple educació, ens obliguen a fingir. Fingir interès per allò que no ens interessa. Fingir benestar quan patim per algun motiu. Fingir ser millors del que en realitat som. Fingir per comoditat, per mandra, per interès, per por.
La pura sinceritat és insuportable, asocial i sovint maleducada, però poder anar-nos alliberant del fingiment  és un exercici de llibertat absoluta.

El bitllet de deu francs

Hi havia una època en què anar a Andorra era una gran aventura. T'havies de llevar a les cinc del matí (per evitar les cues), passar la collada de Tosses (amb una bossa d'escombraries a la falda per casos de vòmits sobtats i incontrolables) i tenir el passaport ben a mà per creuar la frontera. A Andorra, país de bandera acolorida, s'hi venien coses tan fascinants com bolígrafs-rellotge amb pantalla digital, rellotges de cucut de plàstic amb la figura d'una nena en un gronxador que pujava amunt i avall o rellotges de plàstic negre amb teclat de calculadora. El component rellotge era, pel que es veu, ineludible. Però segurament l'aspecte més novelesc d'aquests viatges era el pas per l'aduana a la tornada. A la meva família aquesta situació acabava generant sempre discussions molt acalorades entre el sector més legalista, encarnat bàsicament pel meu pare, i la resta de components de l'expedició sobre si determinats productes adquirits -unes ampolles de Johnny Walker, un radiocassette Sanyo- s'havien de declarar o no. Jo era un nen i m'ho mirava amb una certa distància, no exempta de preocupació.
Però per damunt d'aquestes naïfs aventures andorranes, el meu record situa en una posició d'especial privilegi un precoç viatge a França de quan devia tenir cinc o sis anys. Quan dic França, llegeixi's Bourg-Madame. I això pot tenir ara un punt de comicitat, però la sensació de pas a un món nou i desconegut que vaig experimentar llavors, rarament l'he tornat a viure. En aquest cas, crec recordar que el pas de la frontera generava tràmits administratius addicionals: la carta verda. Allò es vivia amb una certa transcendència i, en el meu cas, amb esfoços per contenir la il·lusió i el nerviosisme tancat al darrera d'un Seat 1430. Més enllà d'això, quasi no recordo res d'aquell dia ni d'aquell país exòtic, digui's França o Bourg-Madame. Bé, sí, recordo molt especialment un bitllet de deu francs que va donar-me el meu pare (no li agradava travessar la frontera ni canviar moneda ni molt menys fer la carta verda, però sempre acabava sent generós) perquè em comprés el que volgués. Recordo amb fascinació aquell bitllet de colors -no com els nostres bitllets monocroms de cent, cinc-centes o mil pessetes- amb la imatge d'un home amb perruca (després vaig saber que es tractava de Voltaire). Aquell bitllet de deu francs -que valia cent-seixanta pessetes, segons em van dir- era una autèntica meravella, un tresor en si mateix. No recordo els carrers ni les botigues de Bourg-Madame, ni el que vam acabar fent, però la imatge d'aquell bitllet persisteix ben viva en el meu record. I sé del cert que no vaig comprar-me absolutament res per poder continuar atresorant aquell bitllet de deu francs, preciós, valuós i simbòlic.

Del Montseny

Diuen que en coses de família és difícil ser objectiu. Intentaré ser-ho, tot i que segurament el pòsit de l'estimació acabarà sortint i impregnant aquest escrit; és inevitable. Ramon Figueras ha publicat un petit diari, Del Montseny, que recull un conjunt de vivències que tenen com a protagonista central aquest racó de la Vall del Congost on la nostra família, gens procliu a l'aventura i al nomadisme, viu des de fa generacions.
Diria que el gran mèrit d'aquesta obra és explicar sense artificis una forma de vida, la de l'autor, allunyada del que és comú avui en dia. No una forma de vida al marge de les normes, els convencionalismes o els hàbits socials, sinó una manera de viure que es fonamenta i gira en tot moment al voltant d'un eix, la natura, entesa en un sentit ampli. Entesa com a paisatge, com a patrimoni d'una valor incalculable, com a terreny de joc on es practiquen activitats humanes atàviques -la caça, la recol·lecció...-  però també com a refugi, com a reivindicació de costums ancestrals, com a espai de llibertat, com a oposició a la ciutat, com a antònim de massificació, com a contestació a allò que no agrada del món actual... Ho exemplifica l'autor fent seva una cita de Delibes -yo soy un cazador que escribe- i que fa seva dient que ell és un caçador que encara no sap ben bé què farà. Però jo crec que la caça, element central de l'obra, és només l'excusa o l'instrument a través del qual es canalitza una passió més àmplia, gairebé oceànica. Perquè quan no hi ha caça, hi ha els bolets i, si no, els simples passeigs pel bosc. També és cert que de vegades costa d'entendre, per als qui tenim una visió més contemplativa i horaciana del paisatge natural, aquesta obsessió per la caça, per la persecució de la becada, animal que esdevé quasi mític, per orografies absolutament inhòspites. Davant la possibilitat de gaudir dels majestuosos paisatges del pla de la Calma, escoltar els seus silencis en horitzons oberts, no deixa de resultar estrany que algú prefereixi aventurar-se en torrenteres humides i viure el neguit d'aquest permanent desafiament entre l'home i l'animal. Segurament totes les passions costen d'entendre per a l'espectador que no les viu o no les sap viure. Passa amb tantes coses de la vida!
En qualsevol cas, Del Montseny és el retrat d'una passió, és l'esbós -no és un llibre llarg- de la vida d'un jove que escapa de les tedioses classes de la universitat per trepitjar la neu immaculada del poble, que rep les ensenyances d'un avi que sap que està acabant el seu camí per la vida, que coneix com ningú al país els secrets de les becades, que professa un amor descomunal cap al seu gos, la Nuca, una altra de les protagonistes de l'obra. Per als que vivim, coneixem i estimem aquest racó de Catalunya, la lectura de Del Montseny resulta fonamental per viure'l, conèixer-lo i estimar-lo encara més.

De Shakespeare a Woolf

Déu em guardi de teoritzar o fer revisions crítiques amb un escrit tan breu com aquest. Expresso ara, a boca de canó i amb una pinzellada superficial, la sensació de qui empalma dues lectures tan dispars com Shakespeare i Virginia Woolf, Romeu i Julieta i Al far.
Mentre llegia el primer, la impressió era de que no hi havia ni un vers ni un passatge sobrer en tota l'obra. Tot s'aprofitava, tot tocava alguna tecla que activava els nostres mecanismes interns, ja fos amb ironia fina, bellesa formal, sentiment profund, humor trangressor... La factura era perfecta, en el seu conjunt i en cada detall. Com en un quadre de Vermeer o de Velázquez.
Woolf, com Joyce, és una altra cosa. Si Shakespeare, crec, té sempre en ment el lector, Woolf, com Joyce, parteix sempre d'ella mateixa. Shakespare porta el lector pel camí que ell traça, el condueix sàbiament fins l'últim racó perquè el coneix bé i sap què ha de fer per tocar-lo. Fins i tot coneix els seus lectors del futur, de cinc-cents anys després. Woolf, en canvi, exigeix al lector que s'adapti a la seva realitat, al torrent que brolla del seu sentiment i del seu pensament. Un torrent que, en el fons, també és el del lector, pensa ella. I no s'equivoca. Però pot passar que les aigües sí que siguin les mateixes, però que brollin per un curs diferent. I és llavors quan sorgeixen els obstacles i les dificultats per al lector, a qui de vegades costa reconèixe's en tolls d'aigües profundes. Passa amb Woolf, passa amb Joyce i segurament passa amb tots els grans renovadors de la literatura. Succeix també en les arts plàstiques.
I ara entraríem en un dels grans debats sobre l'art i la creació, que no seria la voluntat d'aquest modest escrit. Simplement es tracta de constatar que situar el creador com a centre de l'obra genera dificultats. Dificultats però també moments d'especial bellesa, com quan entre el curs cabalós de la prosa de Virginia Woolf el lector troba el confort d'un racó que li és propi, un gorg d'aigües calmes.

El príncep

Llegeixo que ha mort Henri de Monpezat, rei consort de Dinamarca. O no, perquè la seva esposa mai li va voler donar aquest títol. I sembla que aquest fet, ser només príncep i no rei, a ell li dolia molt i se'n queixava obertament. Diuen que tenia unes quantes excentricitats. Desapareixia i se n'anava a França, el seu país. Publicava poesia. Jo diria que això, estimar França i la poesia, no són excentricitats sinó més aviat mostres de bon gust. En fi. Sembla que en tenia d'altres, però en el fons, quina excentricitat més gran que la reialesa?
Però Henri de Monpezat em cridava l'atenció i potser fins i tot em resultava simpàtic per un altre motiu, per una curiosa coincidència. Fa anys, en una d'aquestes escapades al migdia francès, vam anar a parar a una casa d'hostes prop de Cahors. La casa era àmplia, senyorial, amb la típia torre quercinoise, situada enmig de camps i boscos. Vam ocupar una de les habitacions que llogaven i crec que érem els únics hostes. A l'hora d'esmorzar, que la mestressa servia en una taula llarga al costat d'una gran xemeneia, vaig veure penjat a la paret el retrat de la reina de Dinamarca, acompanyada d'un senyor que vaig deduir que deuria ser el seu home, amb el fons de la bandera danesa. No em vaig saber estar de preguntar a la senyora de la casa el perquè d'aquella fotografia. C'est mon frère, em va dir, tot senyalant el píncep Henri. I així va ser com, de sobte, vam passar a parlar amb la cunyada d'una reina, que ens portava els croissants de mantega amb tota la seva amabilitat. Uns anys després, coincidint amb una Setmana Santa, vam tornar a dormir un parell de dies en aquell Domaine. Llavors ja havia nascut l'À., que tot just caminava, i recordo que el matí de Pasqua,  mentre esmorzàvem, Madame de Monpezat el va agafar de la mà i se'l va endur pel jardí a buscar ous de Pasqua, seguint la tradició del país veí. L'À. va tornar tot feliç amb un conillet de xocolata.
Avui el meu record és per ella: descansi en pau Henri de Monpezat.

Bellesa i ambició

La bellesa és com l'aigua, sempre troba un escletxa per fluir i manifestar-se. Apareix en els llocs més inesperats. Avui, mentre caminava entre solars, descampats i naus industrials, el sol de primera hora il·luminava un arbre modest, vestit només amb les restes dels seus fruits -rodons i daurats- i el dotava d'una bellesa simple però absolutament immaculada i indiscutible. Dissabte, visitant l'extraordinària exposició de Modigilani a la Tate, la bellesa estranya i la sensibilitat extrema ho envaïen tot  i gairebé aclaparaven, però, sense saber ben bé per què, em va cridar l'atenció un petit detall: el plec de l'esquena d'una noia en un dels nus que s'exposaven. Aquell plec sintetitzava tota la capacitat del pintor per expressar la bellesa fins i tot la d'aparença més nímia.

***
En tots els àmbits, i no em refereixo ara a la política, apareixen iniciatives amb graus d'ambició superlatius. Allò de canviar el món, o gairebé. Sempre em miro amb desconfiança aquestes propostes hiperbòliques. Entre els verbs canviar i millorar, triaria el segon. I sóc partidari de les millores fonamentades en passos graduals i modestos. Gairebé amb assegurança a tot risc.

Zombie

Sóc d'escoltar música en vinils, cassettes; en el seu moment els cedés em vam semblar ja un element avorrit i sense ànima. Però he de reconèixer que la xarxa, i youtube en concret, permet un univers -perdó pel topicàs- de possibilitats, també en aquest camp.
Acostumat com estava en aquella època a escoltar-los només analògicament, em sorprèn ara descobrir, només amb una cerca superficial per youtube, una infinitat de videoclips, directes, covers, versions... dels Cranberries. M'agrada especialment la versió del There is a light... dels Smiths que vaig penjar l'altre dia, i també aquest directe del seu gran hit Zombie, interpretat a Varsòvia, conjuntament amb l'orquestra simfònica d'aquesta ciutat. Sóc poc partidari d'aquests experiments artificiosos, però he de reconèixer que en aquest cas, el resultat és magnífic, potser pel que té de simbòlic. Zombie és una cançó de pau, que tracta del patiment de la gent en els conflictes que s'eternitzen (it's the same old theme since 1916) i segurament Varsòvia és la ciutat europea que més ha patit en l'últim segle. Emociona sentir-la en aquell escenari, amb la majestuositat i la litúrgia que li dóna l'acompanyament orquestral, i veure al final -faig un spoiler- com la gent l'escolta sota la pluja, coberts amb paraigües.

Febre

Recordo que de petit em va impressionar molt veure una pel·lícula antiga, en blanc i negre, una mica sèrie B, que portava per títol La invasión de los ladrones de cuerpos. El que em va impactar més de l'argument era que hi havia una mena d'éssers que aprofitaven el son dels humans per ocupar els seus cossos i transformar el caràcter de les persones. Els bons, sabedors d'aquest fet, havien de resistir no caure en les dolces urpes de la son, cosa que, amb el pas dels dies, els resultava cada cop més difícil. Cansats, les parpelles els queien i els ulls se'ls tancaven.
Avui, amb la grip, he experimentat una sensació semblant. He notat com la febre se m'emportava pels camins de la son. Propens com sóc a les febres altes sabia que allò podia resultar perillós. M'havia de llevar, moure'm, refrescar-me, prendre'm un antipirètic... Però el camí d'aquella son febrosa em resultava molt més atractiu. Enfredorit, m'arraulia al llit mentre deliris onírics i febrosos començaven a gronxar-me i a emportar-se'm per camins estranys. Era torbador però agradable alhora; una sensació opiàcia, morfínica. I era també gairebé com una metàfora de la vida i de l'atracció de vegades irresistible del wild side, disfressat a voltes d'amor, de transgressió, de comoditat, de supèrbia...