Recordo que de petit acostumava a fer els anys a l’Estartit, on anàvem de vacances, però no tinc record de gairebé cap aniversari concret, ni d'aquells que se solen
considerar importants. No recordo on ni com vaig celebrar els quinze anys, ni els
divuit ni els vint ni els vint-i-cinc. Sí que tinc constància dels trenta,
passats volant a Estocolm des de Copenhaguen, on un policia danès amb rigidesa
germànica quasi m’envia a la presó per haver-me oblidat una navalleta suïssa en
la motxilla de mà. Sort encara que eren altres temps. També guardo memòria dels
quaranta, celebrats en un sopar popular de taules llarguíssimes a
la preciosa plaça de l’abadia de Cadouin, al Périgord, envoltats de parades de
menjar –foodtrucks francesos sense
glamour però amb qualitat i quantitat calòrica- i atraccions de fira.
Però curiosament, l’aniversari que recordo més és un d'un número gens rodó. De fet, no sé si eren quaranta-dos, quaranta-tres,
quaranta-quatre... Sé que era un dia pur d’estiu, blau i assolellat. Érem a
l’Empordà i tot just començàvem les vacances. La plana feia goig sota cel
lluent, amb els camps segats i resplendents i les cases de pedra terrosa, ara
escampades ara agomboiades al voltant d’un campanar. El cotxe ens portava cap a
Sant Feliu de Guíxols per anar a un concert de Blaumut. Encara no sé ben bé
perquè hi anàvem ni tampoc tinc una explicació del perquè tinc un record tan
feliç d’aquell dia. Potser perquè era el primer concert a què anàvem tots
quatre (l'N. l’havia d’aixecar a coll a estones), potser perquè la música
era fresca i propera, potser per aquell cel de l’Empordanet, potser perquè
se’ns obria un horitzó de dies sense obligacions. O potser perquè no vam
celebrar res i simplement ens vam deixar portar per l’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada