El poeta és un fingidor, escrivia Pessoa. Recordo que a l'exposició sobre la Lisboa de Pessoa que va fer fa anys el CCCB (què se n'ha fet d'aquelles magnífiques exposicions del CCCB sobre les ciutats dels escriptors?) un altaveu amb una veu femenina repetia fins la sacietat alguns versos del poema Autopsicografia:
O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
que chega a fingir que é dor
a dor que deveras sente.
Lluny de ser poeta, crec que una de les mostres més pures de la llibertat és poder deixar de fingir. La vida en societat, les convencions, de vegades la simple educació, ens obliguen a fingir. Fingir interès per allò que no ens interessa. Fingir benestar quan patim per algun motiu. Fingir ser millors del que en realitat som. Fingir per comoditat, per mandra, per interès, per por.
La pura sinceritat és insuportable, asocial i sovint maleducada, però poder anar-nos alliberant del fingiment és un exercici de llibertat absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada