La ciutat

Passo unes hores al centre, mirant de comprar alguns regals de Nadal. Camino per la part de la ciutat que menys m'agrada i que cada dia em resulta més llunyana a la Barcelona idealitzada del record. Aquests dies tot sembla envaït per la pressa. Els carrers són a vessar, em fixo en les cares de la gent i no hi sé veure expressions serenes. Entro a botigues de grans cadenes, pujo i baixo escales mecàniques sense trobar-hi res. Recordo la meva mare quan, en els seus últims anys, deia que, a Barcelona, ja no sabia on anar a comprar. Apple, Zara, Nike, H&M. En fi. En un d'aquests establiments un noi intenta col·locar-me una targeta de fidelització. No ho aconsegueix. S'ha de reconèixer, però, que és simpàtic i graciós. Almenys ric una estona. Al carrer hi ha molta gent que demana. A la porta del mastodòntic edifici de Zara, coronat pel luxós àtic que hi té -diuen- el propietari del grup Inditex, una dona emet uns udols esfereïdors, totalment impostats, per atreure l'atenció. El conjunt dibuixa una metàfora dels temps que vivim: impostura, ostentació, fractura social. A l'interior de les botigues de decoració -Zara Home, ai las- molt fals daurat. Bling, bling. Baixo encara més pel passeig de Gràcia, fins arribar a la plaça Catalunya. Topmanters i més gent demanant recolzats a la façana de El Corte Inglés. Un d'ells m'acosta un vas de cafè per què hi posi unes monedes. Hi posa Viena. Amb un punt de mala consciència, esquivo les noies que intenten captar donants per alguna ONG. Al portal de l'Àngel, davant de Can Jorba -perdó, El Corté Inglés- un pare Noel mal habillat fa sonar una campana. Em pregunto si està en plantilla de l'establiment. Si és així, tenen un problema. M'avancen una mare i dues filles, caminant molt de pressa. Per la conversa que tenen deuen anar al Decathlon. Parlen de tot el que han de comprar.
- I els esquís?- pregunta una de les nenes.
- Els llogarem allà - respon la mare.
Efectivament, torcen pel carrer Canuda.
I sobtadament apareix el veritable pare Noel, l'heroi de la història. Veig un noi jove, barbut, somrient, feliç, amb un pilot de caixes de pizza. S'acosta a un pobre assegut a terra i li pregunta si en vol una. L'altre assenteix i el noi li dóna una caixa. S'acosta a un altre mendicant i es repeteix l'escena. Somriuen tots dos. L'home assegut a terra mostra una dentadura despoblada. Desconec si es tracta d'una iniciativa pròpia del noi o respon a algun programa social públic o privat, però en tot cas, és el que salva la tarda.