9.3.18

Gent que camina per la ciutat

Existeix una pàgina web que prescriu el llibre que hauries de llegir. I ho fa d'una manera molt curiosa. Vol que el protagonista sigui home o dona?, pregunta. Homosexual o heterosexual? Un alien? En quin país ha de transcórrer l'acció? Final feliç o infeliç? Època victoriana, contemporània, el futur? I tot així. De debò que existeix, me la van mostrar fa uns dies; si no l'enllaço és per no contribuir més a la difusió de l'estupidesa, ja s'expandeix prou sola. Les xarxes socials en són un aliat impecable i implacable.
Però potser escric això endut pel ressentiment. Aquest algoritme és incapaç d'identificar obres literàries basades en gent que camina per la ciutat. Evidenciada la ironia d'aquesta darrera afirmació, és absolutament cert que tinc una especial predilecció per aquelles obres que podríem descriure amb aquesta etiqueta simplista: gent que camina per la ciutat. Sempre he pensat que el gran escriptor no és aquell que sap escriure, sinó aquell que sap mirar. Tenir mirada d'escriptor és saber veure la realitat i trobar-hi allò que la transcendeix. Després, evidentment, hi ha l'escriptura, però primer de tot hi ha la mirada. I res permet veure i mirar tant la realitat com passejar, deambular, perdre's. És una tradició literària que ve de Baudelaire i que segueix Walter Benjamin, però que no és tant una escola com un caràcter, una manera de ser que es trasllada a l'escriptura. I la ciutat és l'hàbitat, el viver per excel·lència d'aquest escriptor que passeja i mira. La llista d'exponents d'aquest tipus de literatura seria llarguíssima. Pla, Fargue, Azorín són els que em vénen al cap en aquest moment. Dels contemporanis Trapiello i Muñoz Molina.
He començat a llegir Ciudad abierta, de Teju Cole. El títol ja apunta el camí. El protagonista passeja sense rumb fix per la ciutat de Nova York, parla amb gent, deixa que el seu caminar s'entreteixeixi amb altres històries. Tot just l'he començat però promet molt. A veure.