No m'agrada demanar favors. No em refereixo ara als favors que es demanen als amics, familiars o persones estimades... Aquests favors es demanen, i es fan, amb molt de gust i sense contrapartides. Parlo d'aquells altres favors que saps que, en un o altre moment, te'ls cobraran d'alguna manera i mai saps en quines condicions o circumstàncies es pot produir aquest retorn. No tenir aquest tipus de deutes és una forma de ser més lliure.
***
S'ha escrit molt sobre la tendència a l'alça, en el món de la literatura, d'un gènere (no n'estic segur que es tracti ben bé d'un gènere, però no trobo ara cap altre terme per definir-ho) que parteix d'una història real o d'uns elements reals per acabar fent ficció. S'ha teoritzat a bastament sobre aquest tipus de literatura.
Darrerament, sembla com si aquesta tendència s'hagués traslladat també al món de la política. Allò que s'anomena el relat, i que sovint ve trufat d'elements de pura ficció, sembla més important que la realitat en si. La comunicació política passa per davant de la política real.
A diferència del que passava fa unes dècades, quan el marcatge comunicatiu era més lax, avui en dia la dictadura de la comunicació entorpeix moltes vegades la presa de decisions impopulars però necessàries o les concessions que els acords sempre requereixen. El relat, de vegades més inconsistent que el guió d'una pel·lícula de la sèrie B, ho acaba condicionant tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada