Constato que l'À., que està ja en plena adolescència, necessita ara començar a fer la seva, tenir més temps per ell, marcar distància amb els pares... Però com que em costa fer-me a aquesta llei de vida, li deixo caure:
- Ostres, À., ara ja no som tan amics com abans.
I em contesta ell amb un monosíl·lab, com corroborant una llei universal, una fatalitat inevitable:
- Ja...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada