Escriure

- No és tan fàcil escriure sobre res.

Amb aquesta frase comença M Train, de Patti Smith. La pronuncia el personatge d'un dels seus somnis i he pensat que aquesta cita podria presidir algun dia un recull de textos d'aquest bloc.
Més d'una vegada m'he preguntat no només quin objecte té escriure tot això que aquí es publica, sinó també quin és el subjecte, la temàtica principal, sobre què escrivim. I la resposta no és fàcil. Potser aquest personatge del llibre de Patti Smith ens dóna la clau i realment escrivim sobre no res. Sobre tot allò que conforma el nostre dia a dia, els nostres pesars i les nostres il·lusions, que al capdavall no són res.

No sóc res
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món.

Sempre m'ha entusiasmat aquesta aparent contradicció, plena de sinceritat i realitat, amb què s'inicia Tabacaria, un dels poemes més bells d'Alvaro de Campos, de Fernando Pessoa. No voler ser res i alhora tenir en un mateix tots els somnis possibles. Escriure sobre res i voler abastar-ho tot. Contradiccions de la vida i la literatura.
Però més enllà d'aquestes paradoxes, crec que el tema de fons de tots aquests escrits no és altre que el pas del temps, la fugacitat del temps. Un tema gens original, per cert. Leopardi i Jorge Manrique. Els records, el vol de la joventut, el mirall on veiem els que ens han precedit i han passat avall.
L'amor i la mort, diuen, són els grans temes de la literatura i segurament de la vida. Però el fil conductor que els uneix és la implacabilitat del pas del temps, que condueix de l'un a l'altra a un ritme vertiginós i irrefrenable.