Mentre
visitem el Palazzo Fortuny i la col·lecció d’obres d’aquest interessant escenògraf,
dissenyador, pintor..., li faig notar a l’E. els paral·lelismes que hi percebo
amb William Morris. Segurament molt allunyats en qüestions relatives a la
dimensió social del seu art, hi veig unes certes coincidències tant a nivell
estètic com pel que fa al caràcter polièdric de la seva creació. També, en la
influència del genius loci o de l’espai en la seva obra. Tant Kelmscott Manor,
la casa de camp de Morris als Costswolds, com el Palazzo Fortuny i, per
extensió, la ciutat de Venècia, són llocs molt especials, que poden arribar a inspirar,
condicionar, esperonar o modular una obra. Després, descobreixo que l’escriptora
guanyadora del Booker A.S. Byatt ha escrit un assaig, Peacock & vine,
sobre l’analogia entre els dos artistes i m’inflo una mica. Llegeixo també
alguna ressenya del llibre que considera, des d’un punt de vista acadèmic, que
aquest paral·lelisme està una mica agafat pels pèls. La inflor baixa però
decideixo igualment comprar-me aquest llibre. Morris i Fortuny em resulten dos
personatges fascinants.
***
Tornant al
que escrivia l’altre dia sobre Vittorio Cini, crec que és interessant també
aquest gest d’allunyar-se voluntàriament d’una causa i d’unes idees quan
aquestes li comencen a resultar llunyanes, alienes, equivocades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada