Cine

Vivim en un temps de sèries i de Netflix, en una època de lectures superficials en pantalles lluminoses, en un món accelerat de modes i tendències. Aparentment tot són avantatges i comoditats en les noves formes de consum cultural. Però la realitat és molt tossuda.

Això pensava ahir en la foscor del mític cinema Alhambra de la Garriga, mentre en la gran pantalla d’aquesta sala es projectava la història d’unes vides plenes, com totes, de trasbalsos i emocions, d’il·lusions i desenganys. Mirava de front, projectades en la pantalla, les expressions dels rostres enormes dels protagonistes i veia de reüll la cara de la meva filla il·luminada per la claror de la pantalla, amb uns ulls vius que semblaven xuclar alhora la imatge i la història. Podia imaginar, en la penombra on flotaven minúscules partícules de pols, les cares embadalides dels espectadors, perquè la meva n’era una. I em preguntava quina plataforma digital, quin sofà ultracòmode, quin home cinema era capaç de vèncer allò.

El cuerpo de esa chica que empezó a temblar

cuando el protagonista la intentó besar

me hicieron sentir que estaba allí,

que era feliz.

Això ho escoltàvem l’any 1988 fa exactament trenta anys, escrit per José María Cano i en la veu d’Ana Torroja. I el sentiment que expressa aquesta cançó, El cine, reviu cada vegada que algú trepitja una sala de cinema. Un any després, s’estrenava Cinema paradiso, film emblemàtic sobre el que pot arribar a representar per a algú el món del cine. El vaig veure precisament en un lateral d’aquesta mateixa sala del cinema Alhambra. I l’escena final, com tantes altres que he vist i sentit al llarg de la meva vida, em va fer plorar.

A la nit, quan tothom dormia, embolcallat pel silenci i per la llum càlida d’una vella làmpada, em vaig posar a llegir les històries dels artistes enamorats de la Mediterrània escrites per María Belmonte i recollides amb el títol de Peregrinos de la belleza en un volum magníficament editat per Acantilado. Elements tangibles com tipografia, paper, disseny o enquadernació i d’altres de més intangibles com la cura en l’edició també formen part de l’obra i del que es coneix com a –l’expressió no m’agrada gaire- experiència lectora. La son em va vèncer amb el llibre a les mans.

Malgrat modes i tendències, una pel·lícula viscuda en un sala de cinema o la lectura d’un llibre ben editat –i escollit i comprat en una bona llibreria- són vivències invencibles. Com sentir el tacte d’un jersei de bona llana o trepitjar descalç un sòl de fusta. O com una carícia, que sempre valdrà més que mil missatges de whatsapp.