Al taulell d'una llibreria, veig els següents títols entre les novetats de política: Fascismo, Ruptura, Populismo, La postveritat. Molt il·lustratiu del moment. I inquietant.
***
Inquietant també, però passant de la tragèdia a la comèdia, la imatge vista uns minuts després. Parat en un semàfor per creuar el carrer Balmes, aixeco el cap i veig una noia en una terrassa que fa unes operacions estranyes. M'adono que el que feia era aguantar el mòbil sobre una taula, recolzat en un test, quan veig que tot d'una, s'asseu a la barana, amb mig cos penjat al buit i aixeca els braços, fent-se un selfie (o no es considera selfie si no s'agafa la càmera amb la mà o amb un instrument a l'ús?). Molt il·lustratiu també del moment.
***
Molt interessant, per contra, la conversa entre Alícia Kopf i Hanif Kureishi de fa una setmana al CCCB. Molt situats ambdós en els papers respectius d'entrevistadora i entrevistat, fins al punt d'intentar evadir-se el segon d'algunes preguntes i d'insistir reiteradament la primera, fidel al rol encomanat. Del que va dir Kureishi, que va ser molt i valuós, la meva llibreta recull dues anotacions.
La primera és sobre el que significa ser artista. L'artista, l'escriptor, el creador -deia Kureishi- ho és en cadascun dels seus actes. Ho és en la manera de parlar, de vestir, de fer de jardiner... tot en ell és artístic i conforma l'eros de l'artista. Em va agradar aquesta visió.
I la segona reflexió anotada fa referència a la capacitat d'una persona de modelar-ne, canviar-ne una altra. Un amor, deia l'escriptor anglopaquistaní, és aquell que t'ha canviat com a persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada