Impressió (i divagació) francesa

Les meravelles mai no acaben de ser-ho del tot. Les ombres poden amagar-se darrera les façanes vermelles dels bells edificis d’una plaça de Toulouse, entre les runes de l’extraordinària abadia romànica de La Sauve Majeure, en els carrerons costeruts de Saint-Emilion o entre les avingudes més majestuoses del triangle d’or de Bordeus. Ni el so atàvic dels corns de caça, acompanyat per la visió matinal d’uns elegants chateaux a l’altre costat de la vall, ni la felicitat compartida d’un viatge en família pot aïllar-se de la realitat. La bellesa és, en el fons, un escenari.

Aquest viatge a França m’ha fet pensar, salvant totes les distàncies, amb la contradicció que vivia Marià Manent a Viladrau durant els anys de la Guerra Civil i que tan bé expressava al magnífic dietari El vel de Maia. D’una banda, el seu dia a dia a Viladrau, al Montseny, gairebé idíl·lic, i, de l’altra, l’ombra de la Guerra Civil que es cobrava morts i més morts uns centenars de quilòmetres enllà.

Afortunadament no tenim guerra ni tenim morts, però sí que tenim arreu una agitació social innegable. La relativa cohesió social i el benestar col·lectiu edificats durant la segona meitat del segle XX trontollen. L’afany d’un capitalisme desfermat després de la caiguda del mur i la incertesa fruit de la darrera crisi econòmica, especialment severa, han fet créixer les pors. Les pors fonamentades dels qui han perdut el que tenien i, ara especialment, les pors del qui temen perdre la bonança familiar que han consolidat durant les darreres generacions: la por de les classes mitjanes. La política tradicional, acomodatícia, inhàbil, nepòtica i en alguns casos corrupta, ha estat incapaç de respondre a aquesta realitat i ara el terreny és adobat per als populismes, que poques diferències tenen entre si porten el qualificatiu de dretans o el d’esquerrans. O fins i tot si, volgudament, no porten ni volen portar qualificatiu. I, paradoxalment, la societat actual, que aparentment compta amb més instruments que mai per informar-se de manera independent, resulta ser especialment permeable al populisme.

Doncs bé, aquests dies, mentre trepitjàvem una catifa tardoral de fulles daurades i sentíem el silenci entre camps ondulats de ceps nus, la protesta raonable, però no sé si gaire raonada, i una mica ingènua de les armilles grogues de bona fe convivia amb la violència professional als carrers de les grans ciutats de França per mirar de tombar un president i un govern escollits encara no fa dos anys. Els populismes d’un i altre extrem es donaven la mà i sucaven pa en unes revoltes que ningú sap cap on conduiran ni quin recorregut arribaran a tenir. El món actual és tan voluble que no sabem si el foc encès prendrà o per contra s’apagarà amb les aigües del consumisme nadalenc. Mentre el productor d’un Sauternes extraordinari i de preu gens popular ens expressi, ofegat pels impostos, la seva simpatia per les armilles grogues, tot és possible. Mentre algunes senyores facin senyals d’afecte als policies que, asseguts en les seves furgonetes, dinen de càtering en un carrer principal de Toulouse sumant-se així a les raonables felicitacions d’un president a les seves forces de seguretat, tot és possible. I mentre un dels països amb més benestar del món sigui ara mateix l’epicentre de la rebel·lió, amb queixes creuades i aparentment contradictòries per les taxes altes i per la reducció de cobertures socials, tot és possible. I, mentrestant, com sotmesa a un mirall de fira, la imatge a l’altre costat del Canal resulta encara més grotesca amb la incapacitat política i la propaganda inflamatòria i autodestructiva portades a les màximes conseqüències. El carreró estret i intransitable del Brexit. Tot això per no parlar del nostre panorama nacional.

Aquest era el nostre vel de Maia mentre la pluja fina queia sobre boscos i vinyes de la Gironda, el Garona baixava tèrbol i imponent, les agulles de les esglésies de cada poble apuntaven impertèrrites al cel i la nostra estufa cremava i ens escalfava les tardes curtes i volàtils d’aquests dies de desembre.