Luxe, civisme

Calor insuportable, la d’aquests dies. Especialment desagradable als carrers de la ciutat. Una calor que, allí, no té treva ni a la nit ni mai. Així que, a les vuit del vespre, caminant pel passeig de Gràcia, la calor és intensa, no ha minvat ni una mica: xafogor, humitat, incomoditat. I, de sobte, en un xamfrà s’obre una porta i surt una massa d’aire fresc. No, no és fresc, és fred, glacial. És un aire que et reconcilia amb la vida. Miro d’on ve i veig una noia que aguanta una porta oberta per deixar sortir unes persones, uns clients. La porta és de la botiga Louis Vuitton i m’adono que el luxe és precisament això, aquest aire fred, polar, que venç l’aire càlid i el desplaça cap al mig del carrer, per on caminem les masses. El luxe, la riquesa, és tenir a mà sempre un recurs per lluitar contra les adversitats.

***

I la calor ens obliga, fins i tot a Aiguafreda, a dormir amb les finestres ben obertes. I a sentir, cada nit, els crits, la música, les derrapades i accelerades de cotxe dels desconeguts que tenen per costum passar les matinades a l’altre costat del riu, fent soroll sense que les autoritats competents facin res per evitar-ho. I sentim també els lladrucs d’un gos que no descansa mai. Tot això després de no haver pogut aparcar al garatge perquè un cotxe envaeix una part del gual. I si el luxe  era un recurs a l’abast de pocs, sembla que l’educació i el civisme –aparentment més assequibles- també són elements restringits en una societat que es vanta de ser molt avançada.