En l’entrada de El quadern gris de 5 de setembre de 1918, Josep Pla
reflexiona sobre la sinceritat del seu dietari i, en general, sobre la de
qualsevol escriptor a l’hora d’expressar els seus pensaments i sentiments més
íntims. És un tema que m’interessa i en el qual penso sovint, especialment a
l’hora de posar-me a escriure. Del text de Pla, que val molt la pena llegiríntegrament, jo en destacaria dos aspectes. L’un seria l’aparent incapacitat
del llenguatge escrit i els seus convencionalismes a l’hora de reflectir el
pensament i el sentiment humà a raig, d’una forma directa. Dic aparent, perquè
hi ha molts autors que –a priori- han superat aquestes barreres. Penso en
Joyce, Döblin, Woolf... els narradors més innovadors de les primeres dècades
del segle XX que van utilitzar el monòleg interior i l’escriptura directa com a
eina literària habitual. I dic també a priori perquè, malgrat tots els
pedestals, personalment continuo tenint dubtes sobre l’eficàcia en els
resultats pràctics de l’ús d’aquests instruments. Demano disculpes per la
iconoclàstia.
El que conclou Pla sobre aquesta qüestió és: Si hom disposés d’un
llenguatge i d’un lèxic eficaços per representar aquesta segregació [es
refereix al que ell anomena segregació visceral i inconnexa de la intimitat],
no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la
sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la
intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?
Atès que El quadern gris és un dietari que neix a partir de les
anotacions d’uns quaderns de joventut dels anys en què està datat (1918-1919),
reescrit però en la maduresa dels anys 60, seria interessant conèixer si aquesta
reflexió és pròpia de la primera època –i prèvia per tant a la publicació de
les obres de referència dels esmentats autors- o correspon ja a una època en
què, aparentment, aquesta incapacitat del llenguatge per reflectir la intimitat
més directa hauria estat superada en la creació literària. En una cerca ràpida
als quaderns originals publicats fa uns anys per Destino a cura de Xavier Pla
sóc incapaç de trobar qualsevol antecedent d’aquesta entrada. Per tant, tot i
que Pla utilitzava també escrits d’altres orígens en la confecció de El quadern
gris, sembla que es tractaria d’un text de maduresa en el qual Pla pensaria que,
tot i que la intimitat fos expressable, difícilment seria comprensible.
L’altre aspecte especialment remarcable del text de Pla és el pes que
tenen els condicionants humans a l’hora
de disfressar, amagar o traduir la intimitat real; és a dir, els límits de la
sinceritat: l’engany manifest o l’autocensura de l’escriptor de diaris per tal de mostrar-se tal com ell vol que el vegem. Pla parla de els monstres
invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el
convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels
diners o de la manca de diners, la impotència…, és dir, tot el detritus de
passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n
va al llit. Elements que sens dubte condicionen l’escriptura, especialment
l’escriptura diarística. Pla ho exemplifica en el seu cas personal i escriu que
jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per
pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de
vedell sentimental evanescent. Més clar, l’aigua. I la seva conclusió no deixa
lloc a dubtes: L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix:
mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en
trobar-se amb si mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem
dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la
sinceritat és impossible.
A aquesta dualitat entre el que som en públic i el que som en privat,
caldria afegir un altre element que Pla –individu independent i escriptor de
raça- obvia: la implicació de terceres persones en l’exercici estricte de la
sinceritat i la intimitat. És a dir, fins a quin punt l’exposició del jo més
íntim que semblem exigir a un escriptor memorialístic afecta els altres. Com
que el jo estricte no existeix, crec que aquest –el de la discreció, el
respecte a la intimitat dels altres- és un aspecte més que condiciona i limita
l’expressió sincera de la intimitat. Una barrera més que se suma a les que
al·ludia Pla.
Seguirem escrivint sobre aquesta qüestió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada