La bellesa és com l'aigua, sempre troba un escletxa per fluir i manifestar-se. Apareix en els llocs més inesperats. Avui, mentre caminava entre solars, descampats i naus industrials, el sol de primera hora il·luminava un arbre modest, vestit només amb les restes dels seus fruits -rodons i daurats- i el dotava d'una bellesa simple però absolutament immaculada i indiscutible. Dissabte, visitant l'extraordinària exposició de Modigilani a la Tate, la bellesa estranya i la sensibilitat extrema ho envaïen tot i gairebé aclaparaven, però, sense saber ben bé per què, em va cridar l'atenció un petit detall: el plec de l'esquena d'una noia en un dels nus que s'exposaven. Aquell plec sintetitzava tota la capacitat del pintor per expressar la bellesa fins i tot la d'aparença més nímia.
***
En tots els àmbits, i no em refereixo ara a la política, apareixen iniciatives amb graus d'ambició superlatius. Allò de canviar el món, o gairebé. Sempre em miro amb desconfiança aquestes propostes hiperbòliques. Entre els verbs canviar i millorar, triaria el segon. I sóc partidari de les millores fonamentades en passos graduals i modestos. Gairebé amb assegurança a tot risc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada