Febre

Recordo que de petit em va impressionar molt veure una pel·lícula antiga, en blanc i negre, una mica sèrie B, que portava per títol La invasión de los ladrones de cuerpos. El que em va impactar més de l'argument era que hi havia una mena d'éssers que aprofitaven el son dels humans per ocupar els seus cossos i transformar el caràcter de les persones. Els bons, sabedors d'aquest fet, havien de resistir no caure en les dolces urpes de la son, cosa que, amb el pas dels dies, els resultava cada cop més difícil. Cansats, les parpelles els queien i els ulls se'ls tancaven.
Avui, amb la grip, he experimentat una sensació semblant. He notat com la febre se m'emportava pels camins de la son. Propens com sóc a les febres altes sabia que allò podia resultar perillós. M'havia de llevar, moure'm, refrescar-me, prendre'm un antipirètic... Però el camí d'aquella son febrosa em resultava molt més atractiu. Enfredorit, m'arraulia al llit mentre deliris onírics i febrosos començaven a gronxar-me i a emportar-se'm per camins estranys. Era torbador però agradable alhora; una sensació opiàcia, morfínica. I era també gairebé com una metàfora de la vida i de l'atracció de vegades irresistible del wild side, disfressat a voltes d'amor, de transgressió, de comoditat, de supèrbia...