Capvespre

Ahir, mentre la G. i l'N. miraven una pel·lícula que no m'interessava gens -fins i tot em molestava- vaig sortir a fora a llegir. És el primer llibre que llegeixo de Truman Capote -Desayuno en Tiffany's- i certament li reconec el mèrit de l'escriptura precisa, enginyosa i acerada, i de saber explicar un món, el seu. Però l'enginy, tot i ser una una virtut molt actual, em sembla sobrevalorat. En qualsevol cas, van anar caient les pàgines mentre la llum i el dia s'anaven apagant. Assegut a l'hamaca, les lletres també es desdibuixaven en unes pàgines que anaven perdent la seva blancor, fins que distingir-les fou del tot impossible. Llavors em vaig treure les ulleres de llegir i tot el que m'envoltava es va fer nítid. Vaig sortir d'un món per entrar en un altre. En aquest nou, el cel gris pàl·lid del crepuscle es tornava quasi blanc en acostar-se al perfil netíssim del cingle. Les fulles dels arbres del jardí -el lilà, la morera, el freixe- es retallaven sobre aquest fons de cel clar. Passaven uns núvols foscos que semblaven fils de fum. Dos ànecs magnífics, negres, van creuar rabents el meu tros de cel. Un ratpenat va començar a donar voltes amb el seu vol anàrquic i inexplicable. Feia fresca; es feia estrany pensar que només tres hores abans m'havia banyat, cremat pel sol. El moment era bell; només el soroll dels cotxes de l'autovia, que portaven ja els fars encesos, discordaven. La foscor i el fred, com heralds, anunciaven una tardor que, com cada any, s'acabarà imposant, tot i les nostres recances.