Estampa de Nadal

Llegeixo aquest text d’en Marcel Campà i em retorna amb vivesa una estampa –trista- d’ahir. Anava jo amb el cotxe cap a un d’aquests inhòspits centres comercials dels afores de Barcelona. Circulava prop d’unes vies, envoltat de descampats. Si no hagués estat pel sol hivernal, que maquillava amb or l’escena, el paisatge hauria estat del tot barojià. Per partida doble: dels llibres ravalers madrilenys de Pío i dels gravats obscurs de Ricardo.
De sobte, pel voral del carrer se’m va aparèixer una família. El pare, al davant, empenyia un carro de supermercat carregat de cartrons, cables, llaunes i altres desferres. Just al darrera venia la mare amb un cotxet amb dos nens petits, ben abrigats. Me’ls vaig imaginar amb la cara una mica bruta, inermes davant de les malalties i del futur. Tancava el grup una nena una mica més gran, d’uns cinc o sis anys, sola, independent. S’havia fet gran per força. Els pares tenien a la cara i al cos més anys dels que indicaven els seus papers. Encara que segurament tampoc no en tenien de papers. Semblaven apressats, com si fugissin. I vaig pensar de seguida en una altra família, fugint també després d’haver tingut el seu fill en un estable. I em vaig sentir com un estúpid anant a comprar regals a un absurd centre comercial.

Elogi de Nadal

Article publicat avui a El Punt

Elogi de Nadal
Àlex Figueras

Està de moda malparlar de Nadal. I no dic que no hi hagi motius per fer-ho: el consumisme sense fre, la disfressa de la solidaritat efímera, el tedi del materialisme expressat en l'excés de regals, les trobades familiars –i ara també laborals– forçades i de vegades forçoses... Però si no ens aferrem a allò que Nadal representa, què ens queda?

Més enllà de les creences de cadascú, Nadal és un trencament en el nostre món prosaic de cada dia. Costa imaginar-se el pas dels anys sense el punt d'inflexió periòdic de les festes de Nadal, que ens aporten sempre una espurna d'espiritualitat, un bri de transcendència (i perdoneu aquests termes, no voldria que això semblés un manual d'autoajuda). Qui hagi perdut persones estimades sentirà aquests dies amb més profunditat la seva absència, qui se senti incòmode amb la rutina diària agafarà aire per poder tornar a capbussar-s'hi, qui tingui nens buscarà en ells la seva pròpia infantesa perduda.

Aquest sentiment l'expressa diàfanament Josep Maria de Sagarra en uns versos del tancament d'El poema de Nadal: “La nostra vanitat, prou s'afigura / que està damunt del bé i del mal, / mes no hi val ganivet, ni ànima dura, / és més forta la nit de Nadal! / Ai, si no fos aquesta nit, tan clara! / Seríem tros de carn i pensament / que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para, / pell d'home que arrossega la corrent!”

I rebla el clau un altre gran poeta i escriptor, aquest contemporani, Andrés Trapiello, que en el seu poema Venite adoremus, dedicat al seu fill Rafael, després de dibuixar-nos les gèlides nits de Nadal a la ciutat de Lleó, que molts podríem projectar a les nostres pròpies experiències infantils de misses del gall i cels plens d'estels lluents, acaba dient: “Ésta es la noche / en que todos nosotros buscamos a los nuestros. / Para ella vivimos todo un año”.

És així: per a uns el naixement de l'Infant, per a uns altres només un símbol, però és clar que sense una dosi de transcendència com la que ens aporta Nadal el tràfec de la vida seria gairebé insuportable.

Nadal

Dos poemes de Nadal: de Josep Maria de Sagarra i d'Andrés Trapiello. I aviat (espero) un article meu que els citarà tots dos.
Que passeu un bon Nadal.

23 de desembre de 1918

Josep Pla escrivia això amb data 23 de desembre de 1918 (fa 98 anys) a El quadern gris.

Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?

És probablement un dels textos més citats del dietari de Pla: personal, íntim, il·lustratiu per d'entendre tota la seva obsessió vital.
Segurament no és el text més adient per felicitar el Nadal als lectors de Bloc de notes. Demà en buscarem un altre.

(I recordeu que podeu llegir El quadern gris en línia aquí.)

Ètica i creació: una reflexió molt simple (i segurament simplista)

L’altre dia vaig sentir una persona, de qui puc donar fe de la seva absoluta manca de principis morals (o més ben dit d’una forma d’actuar patològicament pèrfida), explicant que volia anar a veure una determinada exposició de pintura. La meva reacció instintiva –i pueril- fou sentir com un territori estimat era trepitjat i pensar allò de “treu les teves mans brutes d’aquí”. Després, la reflexió fou més serena.
Fa uns mesos vaig assistir a un determinat fòrum en el qual va sorgir el debat sobre la necessitat d’un transfons ètic en la creació literària. Ens deia el ponent que algú que no fos una bona persona –utilitzarem aquest terme potser excessivament simple però ben il·lustratiu- no podia crear una bona obra literària o almenys una obra de la qual ell en pogués gaudir. La tesi fou força discutida –van sortir noms com Rimbaud o Céline- i a mi mateix em va semblar exagerada. Però quan vaig acudir als meus gustos personals vaig ser incapaç de trobar un nom que la refutés.
Vaig pensar també en algú que conec que quan un llibre no li agrada –o més ben dit, no li agrada com és l’autor que es percep darrere l’obra- el llença a les escombraries i allí el troben, sorpresos, els seus familiars. Segur que estaria d’acord amb la tesi.
Ara, crec que es podria anar més enllà i fer extensiva la teoria no només al creador, sinó també al receptor de la creació: lector, espectador... Segurament això seria encara més discutible i, de fet, en moltes creacions literàries i cinematogràfiques apareix el clixé del personatge culte i refinat però alhora cruel i pervers. Possiblement, l’afirmació sigui aventurada però penso que difícilment es pot gaudir d’una cosa tan pura com l’art amb una ànima corrupta. I crec que en aquests personatges tan tòpics de les pel·lícules, llibres o de la mateixa història aquest suposat gaudi no deixa de ser una aparença fictícia, un tret patològic més.

De lladres

Diu que no s'ha de deixar mai cap objecte a la vista quan es deixa el cotxe aparcat al carrer. Jo segueixo aquesta recomanació amb una excepció: de vegades deixo algun llibre sobre el seient.
Mai me'ls han volgut robar.

A la terra del senyor Pla

Article publicat avui a El Punt:

A la terra del senyor Pla
Àlex Figueras

Per trobar-nos ja en ple mes de desembre, el dia és exquisidament càlid. Lluu un sol temperat per algun núvol esfilagarsat com un cotó de sucre de fira. La llum matinal té color d'horabaixa. La terra llaurada dels camps s'endevina flonja i maternal. Les cases d'estiueig, sòlides i elegants però gens ostentoses, són tancades. Els masos veritables, habitats per pagesos, fumegen. Les carreteres secundàries són gairebé desertes. Se senten els lladrucs d'algun gos i, de tant en tant, el pas d'un tractor.
En aquest dia de desembre primaveral el paisatge de l'Empordà es mostra amb tota la seva bellesa. Les ondulacions són gairebé perfectes, l'arquitectura tradicional, insuperable.
Pla esdevé aquí quasi una obsessió. Tancar els ulls és veure la seva figura, com hem vist en algun reportatge, assenyalant aquí i allà, resseguint el paisatge. Recórrer la plana amb la vista és topar-se amb tots els referents geogràfics de la seva obra: “El meu paisatge bàsic està comprès entre Puig Son Ric, de Begur, a llevant; les muntanyes de Fitor, a ponent; les illes Formigues a migdia i el Montgrí a Tramuntana”, escrivia a El quadern gris. Fins i tots els nens, des del seient del darrere del cotxe, mostren la seva excitació per ser al que ells anomenen la terra del senyor Pla, personatge que coneixen per la Petita història de Josep Pla il·lustrada per la Pilarín Bayés.
Pujant a Sant Sebastià va néixer la vocació d'escriptor del mestre de Palafrugell: “Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble en veia un cementiri –que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals”. La conjunció d'una obra literària excepcional i un paisatge d'una bellesa extraordinària fa que molts que venim d'altres comarques ens sentim també units a aquesta terra amb vincles eterns.

El pintor Pokémon

L'N. agafa un fullet que corre per casa de l'exposició de Picasso i Degas que vam anar a veure a Barcelona, assenyala un retrat de l'època blava de Picasso i diu:

- Aquest és en Picachu.

(Per als no iniciats, clicar aquí).

A Bruges (II)

Pels carrers de Bruges, sembla com si la vella Fed anés a la recerca del carrer de Vermeer.

Màrius i Marià

Article publicat a El Punt:

Màrius i Marià
Àlex Figueras

L'un va morir molt jove –als 32 anys– i l'altre molt gran –tres dies abans de fer-ne 90–. L'obra de l'un fou pòstuma mentre que l'altre va publicar en vida poesia, assaig, traducció, memorialística... Van ser dos grandíssims poetes, però cap dels dos no s'ha situat mai en el primer pla de la nostra literatura. I el cert és que, lamentablement, la seva presència és testimonial, quan no nul·la, a les llibreries del país.
Quan va morir Marià Manent, l'escriptor Andrés Trapiello va publicar un text, de lectura més que recomanable, a la revista literària Renacimiento, en què comparava el poeta amb una església buida –elegant i de bellesa reconeguda, però buida al capdavall–, amb molt pocs feligresos. I així continua l'església, segurament perquè la seva estructura noble, clàssica i sòbria encaixa poc en els nostres temps barrocs. El seu amic Jaume Bofill i Ferro qualificava la seva poesia de clos regalat i delitós, soledat perfumada, boscatge secret. Jo compararia també Marià Manent amb una font; una font de versos clars, límpids i precisos com aquelles fonts del Montseny, solitàries, ombrívoles i d'aigües cristal·lines que tant va recórrer el poeta durant els anys de la Guerra Civil passats a Viladrau.
Màrius Torres no va viure la guerra gaire lluny d'aquests paratges; va passar-la a l'altra banda de la vall del Congost. Internat a causa de la tuberculosi, aquest metge que fa versos –com li agradava definir-se– va viure des de l'any 1935 fins a la seva mort el 1942 al sanatori de Puig d'Olena i al veí Mas Blanc. El seu repòs, com la pau de Manent al Montseny descrita a El vel de maia, fou també fictici, amb el seu germà al front i tota la família fugint finalment a l'exili. Però la poesia de Torres està plena també de serenor i calma (no podem acostar les nostres vides calmes, escrivia en una de les Cançons a Mahalta) a l'hora d'afrontar la terrible malaltia que se l'acabaria emportant. Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara, escriuria en un dels seus poemes més cèlebres.
Amb totes les diferències existents entre l'obra de l'un i de l'altre, Màrius Torres i Marià Manent coincideixen en la creació d'una poesia d'expressió de sentiments sincers, amb una certa contenció, sense soroll ni estridències. Segurament per això, i malgrat els reconeixements innegables que han rebut i l'impuls que el centenari de Torres ha suposat a l'hora de rellançar l'obra del lleidatà, segueixen encara en una posició discreta en la nostra literatura. Com aquells personatges que, a les fotografies, treuen el cap en un racó i dibuixen un tímid somriure darrere d'aquells altres que, ufanosos, contents i un punt fatxendes, han ocupat les posicions centrals.

A Bruges

M’agrada més A que B. Aquesta afirmació només assenyala una preferència relativa cap a A respecte B però això no implica que no t’agradi B.
Aclarit això, i perquè ningú es posi les mans al cap, afirmaré que –de forma general- prefereixo la pintura del nord d’Europa a la del sud. Les escoles flamenca i holandesa a la italiana o espanyola. Connecto millor amb l’atmosfera realista de la pintura dels Països Baixos que amb l’entorn més irreal o místic dels ambients italianitzants i espanyols. Sigui dit això amb totes les reserves que calgui envers les generalitzacions tan agosarades com aquesta.
I entre la pintura del nord, em quedo amb el segle XV flamenc i el XVII holandès. Van Eyck, Memling o Van der Weyden, per un costat, Vermeer, Franz Hals o de Hooch, per l’altre. I Peter Brueghel navegant entremig.
I enlloc com els petits museus, de dimensions discretes i mig amagats dels destins més turístics, per gaudir d’aquests grans mestres. És el cas del Mauritshuis de La Haia i el museu Franz Hals de Haarlem, per a la pintura holandesa, o el Groeningemuseum i l’Hospital de Sant Joan de Bruges, per als primitius flamencs.
Només per un quadre val la pena visitar Bruges i el seu museu: la Mare de Déu del canonge Van der Paele, de Jan Van Eyck. Sóc incapaç d’expressar la bellesa d’aquesta taula i la seva poderosa capacitat d’atracció. Un fenomen que es produeix amb altres obres d’aquest gran mestre i dels seus seguidors. Perfecció tècnica, realisme, atmosfera, expressivitat, sentiment, excel·lència en l’elecció del color: tots aquests ingredients estan en moltes altres pintures que no aconsegueixen un resultat tan sublim. Una meravella que excel·leix entre moltes altres.
Aquesta vegada, però, la visita al museu de Bruges tenia un al·licient especial. Els habituals primitius flamencs estaven acompanyats d’altres quadres del nord d’Europa, fonamentalment alemanys, en l’exposició titulada De Van Eyck a Dürer. Els meus coneixements artístics són molt elementals, però m’atreveixo a afirmar que des del meu modest punt de vista els neerlandesos guanyaven per golejada als alemanys, malgrat els meravellosos gravats de Dürer i Schongauer. Allà on apareixia un Memling, un Bouts, un Van der Weyden, per no parlar ja de Van Eyck, el resultat era aclaparador.
I una anècdota final: s’exposava un petit gravat de Martin Schongauer amb Crist, la Verge i Sant Joan Baptista, procedent de la Galeria Albertina de Viena. Fa uns anys vaig comprar-ne un d’igual en un mercat a Montpeller per cinc o deu euros. Desconeixia llavors Schongauer i el monograma amb què firmava, però el gravat em va semblar bonic, el paper era antic i em recordava Dürer, i la intuïció em va fer comprar-lo. Caldria acabar de saber de quin tiratge es tracta –segurament posterior a l’època de Schongauer-, però, en veure’l allí al museu, per una vegada vaig poder intuir en els ulls de la G. un cert reconeixement cap a la bogeria d’acaparar paper vell del seu marit. Un reconeixement que vaig dilapidar la mateixa tarda regirant llibres escrits en flamenc en més d'una llibreria de vell de la ciutat dels canals.

Record de Bruges

De moment, això:

Jan Van Eyck, Verge del Canonge Van der Paele

L'infinit

És molt interessant observar com va evolucionant la curiositat dels nens pel món que els envolta. Si, a sobre es tracta dels teus fills, l’amor fa que magnifiquis tots els seus avenços i sortides, plenes d’enginy i ingenuïtat a parts iguals.
Ara, l’À. té un gran interès pel número infinit, que ell no veu com a concepte d’il·limitat, sinó simplement com el número més gran de tots. Aquest matí s’ha llevat molt d’hora i mentre jo em vestia m’ha començat a preguntar per l’infinit: com s’escrivia (li agradat això del vuit estirat) i quan es triga a arribar a l’infinit comptant. Jo li he dit que no s’hi arribava mai, perquè era inabastable, i que ni passant-nos tota una vida comptant hi arribaríem.
S’ha quedat pensant i m’ha dit: -Tinc una idea. I ha començat a comptar de deu en deu.

Picasso i Degas

Dissabte anem amb els nens a veure l'exposició de Picasso i Degas al Museu Picasso de Barcelona. Li prometem a l'N que veurà ballarines.
En una de les sales conviuen un bronze d'una ballarina de Degas amb un quadre d'una figura femenina, de colors molt vius, de Picasso. L'N ho té clar, li agrada la ballarina de ferro, l'altra sembla un pallasso.
Cal recordar que fou un nen el primer que es va adonar que l'emperador anava despullat.

Notas de Binissaida (y X)

Té y naranjas

She feeds you tea and oranges canta Leonard Cohen en su bella canción Suzanne. Esta extraña combinación de té y naranjas siempre me ha resultado muy evocativa. Tiene para mí un gran lirismo y a la vez define perfectamente al personaje. Alguien capaz de invitarte a té y naranjas junto al río tiene que ser muy especial.
Té y naranjas: se me aparece en la mente una taza de té, muy suave, de color esclarecido por el sol que entra por los ventanales. Un té color de miel servido en porcelana blanca mientras el gran río fluye tras el cristal. El olor de las naranjas impregna el aire y los dedos, mezclándose con el aroma vaporoso y cálido, evanescente, del té.
Té y naranjas: una mezcla también de culturas. El té anglosajón y las naranjas mediterráneas, ambos con un poso oriental, que se conjugan a la perfección, cambiando naranja por bergamota, en la sabia mezcla del conde Grey.
Esta poética combinación de té y naranjas me sirve también de imagen de esta isla. El té de los ingleses y las naranjas de los locales. No cuesta imaginarse a los gobernadores, militares, funcionarios del imperio británico tomándose sus tazas de té allí donde iban. También por estos lares. Por el contrario, parece que hay pocos naranjos en Menorca, aunque al visitante ocasional no le resultaría extraña su presencia en el paisaje de la isla. Con una pizca de ficción veo grandes huertos de naranjos, con sus hojas de un verde punzante, y al fondo el mar y el cielo límpido.
Un paisaje simbólico que podríamos haber contemplado perfectamente desde la galería de Binissaida con una taza de té, que algunos sí tomamos, en la mano.

Leonard Cohen canta Suzanne:

Dubte

Ahir fou un dia de lectura de poesia i malgrat el meu escàs sentit de la mètrica, el ritme (les beceroles de la poesia), vaig atrevir-me a escriure això:

Dubte

Aquesta tarda de dissabte
-boirosa, pàl·lida, humida-
tinc un dubte.
Què faré aquest capvespre?
M’empasso cent quilòmetres
de cotxe
-llums, autopistes, cues-
una caminada per carrers inhòspits
i la fredor incòmode de la nit
per cridar
amb trenta mil il·lusos més
a Cornellà (sí, a Cornellà)
per una causa que sabem perduda
vestida de blanc i de blau?
O em quedo a recer
d’aquesta llum càl·lida
de les d’abans (gens ecològica)
llegint poemes promesos
acabats d’arribar
en un paquet de correus
-Abel Feu, García-Máiquez-
mentre espero el sopar dels dissabtes
al teu costat
-els nostres formatges i l’ampolla de vi-
i l’escalf dels teus braços
mentre els nens ja dormen?
(Em sembla que ja he triat).

Coses importants

Arribo a casa de treballar, al vespre. Pujo les escales i saludo. Em responen la G i l'À. Veig que hi ha llum a l'habitació de l'N. Entro. Està mirant un conte.

- Hola, N.
- Ves-te'n, estic fent una cosa molt important.

(L'N té dos anys).

Notas de Binissaida (IX)

La galería

Galería, terraza, eixida, porche, soportal. No sé cuál es el nombre más adecuado para definir esta estancia donde todo ocurre. Tres arcos, tres, la abren a un mundo de luz y aire, un paisaje de jardín, campos y mar, como un decorado teatral con tres niveles.
Al alba, el sol aparece ocultando su luz bajo un disfraz japonés de disco anaranjado. La fortuna sonríe a los madrugadores que ven como el sol va regalando esa luz escondida a la isla, que despierta así de su suave sueño.
La larga mesa, desnuda a esa hora, descansa del ajetreo de palabras de que es testigo callado durante el día. El mármol cándido duerme aún como un niño. No perturbemos su descanso.
Las puertas verdes, con sus vidrios antiguos e imperfectos que aprisionan pequeñas burbujas de aire de otros siglos, permanecen todavía cerradas. Sólo las hormigas han iniciado su actividad, formando sus filas paramilitares. Las cigarras aún duermen.
Las piedras que descansan en las blancas estanterías de obra parecen más inmóviles que nunca. Fósiles, prismas minerales, rocas marinas de formas caprichosas son la sobria y a la vez caprichosa decoración de esta estancia. Al mismo tiempo que las palabras vayan fluyendo valdrá la pena evadirse en algún momento observando sus formas y vericuetos, en una huida mental que llegará a confundirse con el discurso oral.
Pronto la casa empezará a despertar. Aromas de café y tostadas, tintineo de tazas, saludos matutinos, murmullos que acabarán siendo carcajadas y trajín de sillas. La mesa de mármol acogerá de nuevo libros y papeles, testimonios literarios. Mientras, los tres arcos de la elegante galería enmarcarán la vida.

El dia que Gauguin va dir prou

Llegeixo al Babelia un text de Manuel Vicent sobre Paul Gauguin. És un pintor que no m'ha interessat mai gaire. El trobo decoratiu i poca cosa més. I reconec que sé molt poc de la seva vida, més enllà de la seva pertinença a l'escola de Pont-Aven, la seva aventura provençal amb Van Gogh o la seva fugida cap als mars del sud, que fou definitiva en la seva obra.
No sabia que hagués treballat a la banca, sent inicialment una mena de pintor de diumenge a la tarda. Fins que un dia de gener de 1833, segons ens explica Vicent, va dir: "Mai més tornaré a treballar al banc. He presentat la dimissió al director. A partir d'avui seré només pintor". Ara m'agrada més Gauguin.

10.000

10.000 visites. En dos anys. Un número bonic. Excepte si comences a dividir-lo pel nombre de dies. Llavors queda una xifra petita petita. I si tens en compte les repeticions de visitants, encara es redueix més. Els directius de Telecinco entrarien a la UCI directament. Però aquí estem a les antípodes d'aquesta cadena abominable. O sigui que moltes gràcies a tots els lectors fidels i també als esporàdics. Continuaré clavant la llauna.

Notas de Binissaida (VIII)

Un jardín en septiembre

La casa vecina es aún más majestuosa que Binissaida de Devant. No recuerdo su nombre, si es que lo tiene, pero sí su visión imponente viniendo desde la carretera: sus ornamentaciones en forma de arco enmarcando las ventanas, su blanca capilla coronada por una imagen de la Virgen, el antiguo abrevadero de piedra junto a la entrada.
Desde el camí de cavalls que pasa junto a la finca se puede ver bien el jardín. Recuerdo bien su piscina, las macetas con flores, algunos arbustos… Pero estos detalles carecen de importancia. Si algo llama la atención en este jardín es su soledad. No abandono, puesto que está perfectamente cuidado, pero sí soledad.
Recuerdo que de niño, en la siempre bulliciosa casa de mis padres, llegaba un día de septiembre en el que el ajetreo estival terminaba súbitamente. Mis hermanos mayores volvían a la ciudad a estudiar, las visitas de parientes y amigos cesaban, la calle quedaba casi vacía de coches. Esto me provocaba una gran tristeza, tan intensa como fugaz, puesto que pronto quedaba olvidada por la rutina de un nuevo curso.
La soledad de este jardín produce una impresión similar. No tanto por estar vacío como por su apariencia de haber tenido muy recientemente una vida intensa, que acabó, con toda seguridad, al morir agosto. No es difícil imaginar –basta con cerrar los ojos- a niños bañándose en esa piscina, oír los gritos inseparables de ese baño feliz. Tampoco resulta extraño representarse a los padres leyendo sus libros en las hamacas o a la abuela trajinando en la cocina, dirigiendo las labores del servicio.
Los ecos de todos estos habitantes estivales resuenan aún en el jardín de esta noble casa menorquina, aunque con el paso de los días de septiembre sus voces se van apagando, del mismo modo que al tirar una piedra a un río las ondas concéntricas van difuminándose al correr el tiempo.
Historias de jardines vacíos en septiembre, imágenes de poesía de Eloy Sánchez Rosillo: esto es lo que ve, intuye o imagina el paseante que se adentra solo por estos caminos llenos de piedras y fantasmas.

Llegir el diari

Ahir vam tenir un dia molt ocupat. Ni un moment lliure per llegir el diari, un dels plaers dominicals. Quan els nens ja dormen i amb tot preparat per l’endemà, m’assec al sofà. És la meva hora. He de respondre uns correus i buscar uns articles. La feina s’allarga una mica. Quan he acabat, em disposo a llegir el diari. Miro el rellotge: són les dotze i cinc. El diari ja és d’ahir.

Joe Strummer

Article publicat avui a El Punt:

Els que formàvem part d'allò que en el seu dia es va anomenar Generació X vam arribar als nostres anys de rebel·lia juvenil molt desenganyats per l'evolució dels joves que ens havien precedit: hippies i soixante-huitards. Els dinosaures del rock ens resultaven avorrits i falsos. El seu suposat idealisme ens semblava pura façana. Així doncs, tot i que la nostra adolescència va començar ben entrats els vuitanta i amb el moviment punk gairebé extingit, musicalment vam aferrar-nos a les brases del seu nihilisme. El nostre personatge de la sèrie Els joves era, sens dubte, Vyvyan.
Entre tots els referents musicals de l'època n'hi ha que, per la seva solidesa i coherència, han resistit millor el pas del temps. I entre aquests, hi ha The Clash. Fa uns dies, la televisió va emetre un magnífic documental sobre la figura del seu líder i vocalista, Joe Strummer, un personatge amb clarobscurs però amb una honestedat i capacitat creativa que sobresortia en aquell món revolucionari i potent però intel·lectualment força mediocre. Tot i perpetrar un cançó com Spanish bombs –on es barreja Federico García Lorca, la Costa Brava, Costa Rica (?) i the black car [sic] of the Guardia Civil–, les lletres dels Clash acostumaven a tenir quelcom més que la simple agressivitat dels seus coreligionaris.
La pel·lícula Joe Strummer, the future is unwritten fa evident el menyspreu dels primers Clash envers grups com els Rolling Stones, que veien com a paradigma d'una posició acomodatícia en l'èxit. En el seu clímax, el film ens dibuixa un Strummer desenganyat davant del públic multitudinari d'un concert als Estats Units quan el grup britànic havia arribat al cim. Mentre que a l'altra figura del grup, Mick Jones, se'l veia feliç vestit estrafolàriament en la glòria d'aquell escenari, Strummer es mostrava dubitatiu, incòmode en una posició que havien criticat en altres.
Després vindria la dissolució de la banda, les estades a Granada de Strummer seguint els passos de Lorca, les aventures musicals més o menys reeixides i, finalment, una mort sobtada i inesperada per una malaltia coronària congènita.
Però hi ha un episodi d'aquesta història que el documental ens mostra i resulta memorable i il·lustratiu. Molts anys després de la separació, Strummer i Jones es retroben en una ocasió per tocar junts. Mentre d'altres gegants irreconciliables del rock es reuneixen únicament atrets per una xifra amb molts zeros en un taló, ells ho fan en un modest escenari per donar suport a uns bombers en vaga. I és en aquest punt on cal preguntar-se qui eren els nihilistes i qui, els idealistes.

(En el vídeo, la trovada improvisada en el concert de l'any 2002 en benefici dels bombers que s'esmenta a l'article. El so i la imatge són deficients però el document té interès)

Cara i creu del rescat dels miners xilens

Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:

La història de l’accident i posterior rescat dels miners xilens de San José té tots els ingredients per a convertir-se en una pel·lícula de Hollywood. Sembla que ja hi ha guionistes treballant-hi. Ara bé, darrere d’aquest argument amb final feliç s’amaga un altre tipus de film de realisme social que podria signar el mateix Ken Loach. La veritable història rau aquí, en les condicions laborals i de vida d’aquests miners.
Tenint clar això, tota la resta és secundari. Ara bé, com que qui escriu aquestes línies no té la informació suficient per arribar al fons d’aquesta qüestió, ens quedarem en la història superficial, però tampoc supèrflua, que ha omplert aquests dies pàgines de diaris, ha ocupat hores d’emissió televisiva i ha centrat l’interès de tots els mitjans de comunicació 2.0. I aquesta història té també els seus clarobscurs.
És indubtable que el rescat dels miners ha fet sortir a la llum molts valors de la nostra societat. En primer lloc, l’avançat grau d’evolució tecnològica, que ha permès dur a terme l’alliberament i que s’ha fet palès en l’excavació de túnels, la utilització de la famosa càpsula, l’alimentació dels miners o la mateixa comunicació. Sense els avenços continuats de la tècnica que caracteritzen el nostre món, el rescat no hauria estat possible. Aquesta és una evidència que no s’ha d’obviar. I, en segon lloc (però no menys important), cal esmentar el nivell de sensibilitat social actual, que ha permès convertir la salvació d’aquests miners en una prioritat absoluta. El mateix govern xilè, amb la col·laboració internacional, s’ha abocat en el cas i mig món ha estat pendent de la seva resolució. Això difícilment hauria estat així en uns altres temps en què el valor de les vides humanes –o de les vides humanes situades en el focus d’atenció– fos menor.
Ara bé, aquests fets han fet emergir també algunes de les misèries de la nostra societat. Em refereixo fonamentalment a la banalització de la història de la vida de les persones, al comerç amb la intimitat, a la violació dels límits de la privacitat. No tant perquè l’esdeveniment hagi tingut un notabilíssim seguiment mediàtic o perquè l’alliberament s’hagi convertit en un fenomen televisiu –això entra dins de la normalitat de la repercussió d’un fet extraordinàriament noticiable– com pels detalls que apunten ja que tot plegat es convertirà en un circ.
Els rapinyaires del mercadeig dels sentiments tenen ja les urpes a punt i algunes preses estan començant a posar preu al batec dels seus cors. És una història que de tan coneguda resulta avorrida, però que amb aquest drama de final feliç pot arribar al zenit. Tots coneixem ja els embolics del miner, la seva dona i l’amant, sabem de la subhasta pública al millor postor del testimoni d’un altre miner, hem vist retransmesa l’espera de les famílies... El reality show ha començat amb tota la seva virulència.
Potser la meva reflexió és ingènua però em resulta xocant i paradoxal que una societat tecnològicament i emocional capaç de resoldre feliçment una situació tan dramàtica sigui moralment tan feble com per convertir en espectacle i mercadeig la vida dels seus protagonistes. Els miners han salvat, sí, les seves vides, però a partir d’ara hauran de fer molts esforços per poder-les controlar.

Notas de Binissaida (VII)

Emily Dickinson

Imposible que no saliera estos días el nombre de Emily Dickinson. Conozco muy poco su poesía. Una tarde M. trae el pequeño volumen de versiones al castellano que hizo Marià Manent. Lo tomo prestado y aprovecho los ratos libres para leer algunos poemas. Lo hago en el banco de piedra que hay bajo una encina –creo que he hablado ya de él-, donde es posible ver sin ser visto. Algunos poemas me resultan herméticos pero otros explotan con sensibilidad extrema. En una de las páginas hay un post-it amarillo. Marca Morí por la belleza. Seguramente es uno de los más bellos.

Morí por la Belleza

Morí por la Belleza, pero apenas
en la tumba yacía,
a uno que murió por la Verdad dejaron
en la estancia contigua.

Me preguntó en voz baja la causa de mi muerte.
”Por la Belleza -dije-he fallecido.”
”Y yo, por la Verdad: las dos son una;
somos hermanos”, dijo.

Así, a través de la pared hablamos,
como unos allegados que se encuentran de noche,
hasta que el musgo nos llegó a los labios
y cubrió nuestros nombres.


Unas semanas después, en casa, hojeo el volumen sobre Andrés Trapiello de la colección Últimos Contemporáneos editado por Calambur en 1993. Hay un texto precioso de Marià Manent , del año 86, titulado precisamente Andrés Trapiello y Emily Dickinson, que transcribe el poema E.D. de Trapiello descrito así por el poeta catalán: “es una composición donde la voz de ella se escucha de manera tan auténtica, que nos haría dudar de si se trata de una traducción. No lo es, pero podría figurar entre los mejores cincuenta poemas de Emily”. És este:

E.D.

Mírame aún. Creció musgo en mis labios.
y en los inviernos crudos me visita la nieve.
Siéntate, viajero, a mi lado.
Cuando la lluvia arranca plateadas
coronas de la piedra y silenciosa
en el ciprés muere la tarde, sólo
de ti me acuerdo. Pero tú estás lejos.
Pasa tu mano por mi nombre y quita
las hojas amarillas que lo cubren,
y los pétalos secos de esas flores
antiguas. Llámame después y dime
si el viento de esos campos lo ha borrado
o si tiembla en el aire todavía
como el romero verde.

Un poema que tiene como referente indiscutible el anterior y que deja claro que estamos ante –cito de nuevo a Manent- “uno de los poetas más delicados y profundos de los que escriben actualmente en lengua castellana”.

Editors

Dissabte al matí, a les deu tocades, surto el carrer. Em sorprèn un fred d’hivern, traïdor, que converteix en irrisòriament insuficient el meu jersei d’estiu. La boira cobreix les muntanyes i el seu moviment ho enfredoreix tot. Camino cap a Correus, on m’espera un llibre, el dietari de Miguel d’Ors Más virutas de taller que m’envia l’editorial Los papeles del sitio. No puc esperar a arribar a casa. Tot caminant, obro el paquet i començo a fullejar el llibre. Em quedo amb la forma –tan important per a mi-: disseny sobri, tipografia impecable, paper de gran qualitat. Una meravella de la simplicitat i el bon gust.
De camí cap a casa compro també el diari. Tampoc puc esperar a conèixer el gunayador del premi Planeta. Sempre tinc por de trobar-me amb la desagradable sorpresa que algun autor admirat hagi caigut a la temptació. Però no, llegeixo el nom del guardonat i respiro alleujat. No hi ha sorpreses.
Amb el resultat a les mans del treball d’edició de Los papeles del sitio, penso en les màquines que deuen estar treballant ja al servei de Planeta imprimint exemplars i exemplars de l’obra guardonada. M’imagino el resultat: piles i piles de llibres. Publicitat i marxandatge. Del llibre que tinc a les mans només se n’han tirat cinc-cents. Els ven l’editorial directament. Se’m fa difícil pensar en un ofici que pugui tenir concepcions i resultats tan contraposats com el d’editor.

Notas de Binissaida (VI)

El mar

Aunque su luz es firme, el sol empieza ya a descender. La tarde tiene aún larga vida, pero la brisa suaviza el calor de este sol de septiembre que ha perdido la ferocidad de meses precedentes.
Tomo esta vez el camí de cavalls en una dirección que parece ir hacia el mar. Los muros de piedra seca que lo protegen son admirables y no están exentos de belleza, pero resultan un tanto claustrofóbicos. Marcan la ruta con disciplina férrea, sin dar ninguna opción a la huida. Con la cabeza erguida intento disfrutar del paisaje circundante.
Suavemente, el camino empieza a tomar una deriva que lo aleja de la perpendicular al mar, convirtiéndose a medida que avanzan los pasos casi en paralelo a la línea de la costa. El mar empieza a ser una quimera. Paso entretanto junto a un portón alto y opaco que delata la presencia de un caserón. Unas palmeras lo visten de indiano.
El camino avanza oblicuo y se aproxima ligeramente a la línea del mar, aunque ningún indicio asegura que lo alcance y el muro parece infranqueable. Vistas desde esta cárcel de piedra las aguas del mar se muestran más puras y azules que nunca, por inalcanzables. Me aproximo a una antigua torre vigía, construida también en piedra, de época colonial británica. Resulta paradójico que una construcción tan sumamente rústica y local tenga pedigrí inglés. Debió de ser duro el exilio de los gobernadores y oficiales que cambiaron jardines y bailes en Mayfair por piedras y tramontana en Menorca. Nada más sorprendente que encontrar en las carreteras de esta isla indicaciones con nombres como Marlborough, ecos extraviados de la distante Albión.
Junto a la torre se obra el milagro: el muro semiderruido del camí de cavalls nos invita a desertar de su marcaje militar para poder llegar hasta el mar. La costa aquí es abrupta, moldeada por el viento y las olas. Pequeñas sendas sinuosas, entre espinos, trazan recorridos caprichosos. Intento llegar a las rocas más bajas para poder acceder a este mar prometido y casi pecaminoso, pero todos las rutas parecen inaccesibles.
Obstinado, hago y deshago caminos, asciendo y desciendo peñascos. Al final, consigo acercarme a unas casas blancas, sencillas, como de pueblo levantino. Y veo, cerca de allí, algunas figuras junto al agua. Intuyo la ruta para alcanzarlas y lo consigo. Son una pareja de jóvenes y, curiosamente, una familia hindú. El mar dibuja en este punto una entrada estrecha, como una pequeña ría. Su final y el pueblo que baña resultan desde aquí imperceptibles.
Me reciben las aguas del mar custodiadas por rocas negras, de forma caprichosa, que dan al paraje aspecto de costa irlandesa. Las algas que las cubren son también oscuras, viscosas, poco de fiar. El agua, aunque limpia, tiene una negritud petrolífera. Ha perdido el carácter virginal con que se anunciaba. Caminar descalzo sobre estas peñas estriadas y punzantes es un calvario, pero es la penitencia a pagar para entrar, al fin, en este mar tan deseado que a la hora de la verdad se ha vestido de luto.A pesar de todo, bañarse aquí no decepciona. El frescor del agua resulta reconfortante después del camino recorrido. Aspiro su carácter salino. Nado sin mucha convicción. Me sumerjo. Pienso que un adulto bañándose resulta siempre un poco pueril. Veo pasar alguna embarcación de recreo y las vacaciones de sus tripulantes me parecen absolutamente extemporáneas. Llega un pescador con su perro. Los hindús se van. Yo salgo del agua con el ritual cumplido. Me seco, de pie, al sol y regreso a Binissaida

Els enquadernadors d'Elna

Article publicat avui a El Punt:

Passejar és una activitat molt valuosa: enriqueix, reconforta, gairebé mai decep. Cal dur-la a terme amb els sentits sempre alerta. Baudelaire i Walter Benjamin van reflexionar a fons sobre la figura moderna del passejant o flâneur, personatge que demabula curiós pels carrers de les ciutats però que arriba als llocs quan les coses ja han passat o bé en marxa quan encara han de passar. Tanmateix, el passejant sempre es troba amb descobriments inesperats, agradables i més perdurables que els propis esdeveniments.
Això és el que pot passar a qui passegi pels carrers de l’amable vila d’Elna. A banda de gaudir de belles vistes sobre la plana del Rosselló o les majestuoses Alberes o recloure’s per uns moments en el romànic silenciós del claustre de la catedral, qui es perdi pels carrers del centre d’Elna es trobarà amb la plaent sorpresa d’un taller d’enquadernació de llibres.
Sento una gran admiració pels artesans. En uns temps com els nostres, en què les professions s’han especialitzat i complicat fins a extrems inimaginables, realitzar una activitat manual, simple i tangible em sembla de gran valor. Especialment, si aquesta feina requereix l’habilitat i la mestria del bon artesà.
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix artesà com la persona que exerceix un art manual. Sembla una obvietat però això és exactament el que fa l’artesà: autèntic art amb les seves mans.
Entre els artesans, potser per l’objecte que treballen, sempre he sentit especial estima pels enquadernadors. Ser capaç de relligar plecs de papers amb lletra impresa per convertir-los en un objecte apte per a ser llegit, dotant-lo alhora de bellesa externa, em produeix una gran admiració. Enquadernar és un ofici antic –aquesta és una altra de les característiques que ennobleix l’artesà- que genera plaer a qui estima els llibres. Escrivia Juan Ramón Jiménez que els llibres en edicions diferents diuen coses diferents. No hi puc estar més d’acord. I segurament els llibres, en enquadernacions diferents, també ens saben dir quelcom de diferent.
Els enquadernadors d’Elna –una noia que ens parla en un castellà après en una ciutat del cor de Castella i un noi que s’expressa en el català tànnic del Rosselló- transmeten amb la seva joventut una inamagable il·lusió pel seu treball. Conversem una estona. Els fem arribar la nostra felicitació per poder fer una feina tan noble i valuosa. Ens expliquen la dificultat de poder viure’n. Els recomanem que intentin obrir el seu mercat a la Catalunya del sud. Recorrem la seva botiga on exposen alguns dels seus treballs. En gaudim. Remenem i comprem algun llibre vell -que també en tenen- així com un punt de llibre preciós fet amb papers de guarda i un pot de cera per enllustrar els volums de pell que corren per casa. La seva amabilitat, com el seu ofici, és d’altres temps. Ha valgut la pena conèixer-los. Potser el passejant no arriba en el moment adequat, però de vegades arriba al lloc just.

Notas de Binissaida (V)

Lectores y escritores

En el profundo mar de explicaciones, citas, anécdotas, puntos de vista y –seguro que malgré lui- consejos por el nos hace navegar A., nos sacude de golpe una ola inesperada. Nos dice A. que, al final, hay que escoger entre ser escritor o lector. O mejor dicho, que siempre una de las dos facetas acaba imponiéndose. Se trata más de preponderancia que de elección.
Inicialmente me parece una absoluta paradoja. Considero indisociable la lectura de la escritura. Incluso desde el punto de vista más técnico (no me gusta usar aquí esta palabra pero es la única que encuentro), la lectura resulta fundamental para el escritor. No concibo escribir sin leer y soy incapaz de escribir cuando enlazo una mala racha de lecturas.
Sin embargo, una reflexión más profunda me hace ver el punto de verdad de la cuestión. La pulsión de la escritura –la diabòlica mania d’escriure que decía Josep Pla- se lo acaba llevando todo por delante, lecturas incluidas. Siempre hay momentos en que se debe elegir entre coger un cuaderno o un libro, y ahí aparece el escritor o el lector.
Que el llegir no et faci perdre l’escriure se dice popularmente en catalán cuando se quiere expresar lo inapropiado de dejarse llevar por lo secundario frente a lo esencial. Es decir, aunque el origen de la expresión vaya seguro por otros derroteros, el conocimiento popular utiliza esta dicotomía como muestra de la necesidad de escoger lo principal. Y curiosamente lo principal es escribir.

Notas de Binissaida (IV)

La vi por primera vez en la cola del aeropuerto. Estaba justo delante de mí. Me gusta imaginar, inventar, vidas ajenas, aunque en este caso se trataba sólo de adivinar quién podría venir a Binissaida. Y pensé que podía ser su caso. Luego me confesó que había pensado lo mismo de mí. Es curioso porque yo nunca habría imaginado eso si hubiera visto a alguien como yo.
Después nos presentamos y fuimos juntos, también con X, en el taxi que nos trajo a la casa desde el aeropuerto. Nos dijo que era periodista y que trabajaba en un museo. Observo alguna prevención hacia los periodistas, ya que con frecuencia son demasiado abiertos, audaces, inquisitivos, orgullosos en su osadía. Sin embargo, con I en seguida me sentí cómodo. Nos instalamos en la casa y fuimos los tres a la playa. Frente al mar, que en Les Olles perdía casi su condición encerrado en un cuenco de roca volcánica, y más tarde comiendo, nos fuimos contando pedazos de nuestras vidas. Éramos tres extraños que de pronto nos confesábamos hechos y sentimientos muy personales. Es curioso que esto ocurra.
I -esto no es ningún secreto- ama el mar y la isla. En el agua vi su cara de felicidad. Incluso se le transformó el semblante, se le agudizaron las facciones. Después, con la atención extrema de quien quiere escribir, la fui observando con más detalle.
Creo que, ante todo, I transmite calma. Su voz suave, con un acento muy especial que acaricia y alarga las palabras, le ayuda a ello. Aunque no puede abstraerse del carácter inquisitivo de su profesión, formula sus preguntas demoledoras con un tono de proximidad e ingenuidad. No es difícil empatizar con ella. Olvida los nombres pero mima a las personas con sus palabras amables. Ríe a menudo, con una sonrisa franca y rotunda como una tajada de sandía. Y come, I tiene hambre y come.
Resulta paradójico que en una sociedad profundamente hedonista como la nuestra tener hambre y comer en consecuencia esté casi mal visto. La gastronomía se eleva a los altares del arte pero parece que hay que comer poco y con una cierta displicencia. Yo no soy de esos y siempre me hace feliz encontrar a quien me acompañe en el comer sin complejos.
I, su risa, sus diademas, sus ganas de comer, sus preguntas, su vitalidad, sus brazadas en el mar, su Menorca quedarán para siempre como imagen de esos días

Trapiello i Manent

Per casualitat, buscant per internet, trobo aquest text d'Andrés Trapiello sobre Marià Manent publicat al número 4 de la revista Renacimiento, amb motiu de la mort del poeta. Té alguns passatges meravellosos, com quan compara Manent amb una església buida. Val molt la pena llegir-lo.

Notas de Binissaida (III)

El hombre de la moto

Durante uno de mis paseos matinales tomo un camino señalado como prohibido. No acostumbro a saltarme las prohibiciones pero ésta me parece que no va conmigo. No se trata de transgredir, simplemente estamos viviendo unos días fuera del mundo, en un cierto limbo. Así que sigo caminando en dirección al mar. La senda pasa entre antiguos campos de cultivo olvidados y omnipresentes paredes de piedra seca, que forman cercas donde pastan algunos asnos. Es imposible no abstraerse al mundo literario que nos acompaña estos días y pensar, sí, en Platero.
El camino prohibido sigue hasta llegar a la gran puerta, abierta pero disuasoria, del jardín de una lujosa casa de vacaciones. Esta vez, sobrepasarla me parece fuera de lugar: una cámara de seguridad resulta intimidatoria. Truncado mi paseo hacia el mar –siempre omnipresente- deshago mi camino sin pesar. El aire matutino reconforta, el silencio acompaña, el paisaje libera. El sentido de los pasos no importa.
Voy divagando, siempre con los sentidos alerta, hasta que oigo el rugir de un motor. Proviene de un ciclomotor viejo. Lo conduce un hombre de edad igualmente avanzada, con pocos dientes, del país. Le hago señas para que pare y le pregunto cómo llegar hasta el mar. Me responde en un catalán que casi pierde su nombre diluido en un marcado acento menorquín. Me cuenta que hay que pasar por la gran casa que me ha barrado el paso, siguiendo un camino utilizado desde siempre. Con cierto pesar, explica que a los propietarios ahora no les gusta que la gente pase y que él se encarga de vigilar. No obstante, me señala la ruta con amabilidad y me dice que puedo pasar, con discreción. Entablamos conversación. Su sinceridad y candidez me parecen extraordinarias, posibles sólo en lugares como éste. Pienso que le sería difícil sobrevivir en otros hábitats. Le doy las gracias pero sigo mi camino hacia nuestra casa, pensando que me he encontrado con un alma noble, antigua, de otros tiempos. Más valiosa que el mar.

JRJ viatger

No el ansia de color exótico, ni el afán de "necesarias" novedades. La que viaja, siempre que viajo, es mi alma, entre almas.
Ni más nuevo, al ir, ni más lejos; más hondo. Nunca más diferente, más alto siempre. La depuración constante de lo mismo, sentido en la igualdad eterna que ata por dentro lo diverso en un racimo de armonía sin fin y de reinternación permanente.

De Diario de un poeta reciencasado (1916), Juan Ramón Jiménez

Notas de Binissaida (II)

Un detalle: el hibisco

En un rincón, sobre una mesita de mármol, sin que nadie se fije en ella, hay una flor de hibisco en un pequeño jarrón. Está allí desde ayer y lo que hace un día era belleza y plenitud hoy es decadencia y fin. A. habla y concentra toda la atención en sus palabras. Todos somos ajenos al nimio detalle de la flor de hibisco marchita.
El hilo de las palabras deriva hacia Rimbaud. A. expresa su convencimiento que el poeta francés, tan adorado en épocas recientes, está perdiendo con justicia su lugar en el Olimpo. Pienso en él como en una estatua de Lenin tambaleándose durante las manifestaciones que siguieron a la caída de la Unión Soviética. Súbitamente, con un ruido de terciopelo, la flor de hibisco cae y no puedo dejar de sonreír ante el simbolismo de la coincidencia.

Notas de Binissaida (I)

Començo a publicar alguns textos que vaig escriure a Menorca i d’altres que aniran sortint després, relacionats amb aquells dies. No sé si encaixaran gaire amb la línia del bloc, però farem la prova. Els he titulat Notas de Binissaida.
Veureu que estan escrits en castellà perquè és la llengua amb què vaig treballar aquells dies. Els textos nous també seran en castellà per mantenir una certa coherència en aquestes notes. Les fotografies són d’Elena Fernández.
Aquest és el primer text.

La casa

Binissaida de Devant. Los azulejos blancos que dan la bienvenida a la casa no están, ni por asomo, a su altura. Sus letras azules e inelegantes no encajan con la nobleza simple del muro de piedra seca que las acoge. Y están lejos de la belleza antigua que reina en toda la finca.
La casa es grande, blanca, señorial, vieja. Se asemeja a una aristócrata que, de vuelta de todo, pase sus días leyendo junto a un ventanal y recogiendo higos mientras habla con la gente del campo. Imagino a esta ficticia dama vestida con una falda ancha y con el pelo gris recogido en un moño. También me hace pensar –la casa- en una vasija o un cántaro moldeado y cocido por un viejo alfarero.
La cal de las paredes, irregulares y rugosas, no se decide a desconcharse. Los suelos de arcilla nos hablan de viejos tejares. Las vigas de madera tienen el recuerdo de años y años de tramontana. La galería mira al mar y sus tres arcos son un ejemplo de sabiduría antigua. Maison de maître llaman los franceses a sus caserones más nobles y el término no puede expresar mejor la maestría de quien concibió este tipo de casas. Una sonrisa amarga asoma en mis labios cuando pienso en las cabezas laureadas de eximios arquitectos contemporáneos –o en las togas que visten de cum laude a cocineros endiosados- mientras los viejos artesanos permanecieron ocultos con sus plomadas y sus fogones.
Una escalera baja de la galería al jardín. Ante ella, un gran pino da sombra a una mesa rodeada de sillas. La brisa siempre refresca este lugar, donde me gusta sentarme a escribir. Mientras escribo, solo, siempre veo pasar a alguien con quien intercambiar saludos, frases, bromas. Una inscripción -SP- delata, según me cuentan, que algunas de estas sillas pertenecieron al parque del Retiro de Madrid. Queda abierta la novela sobre cómo llegaron hasta aquí.

Más allá, los antiguos establos de piedra, vacíos, me hacen pensar en el refectorio de un monasterio abandonado. Sobre sus arcadas, el guiño lúdico de una canasta de baloncesto. ¡Lo qué habría dado por una pelota con la que tirar al aro y retroceder así veinticinco años en el calendario! Pienso esto leyendo bajo una encina en el banco de piedra cercano. Leer allí, oculto, es agradable, aunque no puedo dejar de pensar que el lugar estaría mejor aprovechado por una pareja besándose en plena pulsión adolescente.
Dejando atrás estos rincones llegamos al centro del jardín, ocupado por un pozo rodeado, con elegancia, por cuatro bancos de piedra que dibujan un círculo perfecto. Tiene este jardín concepción de claustro, aunque el blanco inmaculado del conjunto le da un aire más andaluz que cisterciense. La belleza de este punto lo acerca a una perfección que resulta engañosa. Las omnipresentes hormigas señorean especialmente este lugar, atacando sin piedad al desdichado que ose sentarse en esos bancos, que resultan así estériles. Es lugar, pues, de paso y de paseo, salón de pasos perdidos de maestros y discípulos, de tutores y tutorías, de dudas y respuestas, de heridas y de vendas.
Binissaida de Devant, con su falta de ortografía, afrancesando curiosamente el catalán de esta isla inglesa, será para siempre pasado y recuerdo, lugar donde ya nunca más estaremos todos juntos. Punto de llegada fue y punto de partida será.

La vaga i el camí

Vaig quedar-me ahir fins tard escrivint un article sobre la vaga general. En vaig quedar prou satisfet i volia enviar-lo al diari però m'ho he repensat. Era una article per fer amics en tots els bàndols implicats i he decidit guardar-lo al calaix.
De vegades em pregunto per què tinc aquesta tendència a ficar-me en guerres que no són les meves. De batalles ja en tinc prou i aquest no és el meu camí. El camí ja és prou pedregós, només falta que n'agafem un d'equivocat.

Reflexions a l'hora de fer un llit

Davant d'un llit desfet es poden adoptar dues actituds clarament diferenciades: la revolucionària i la conservadora. El revolucionari, amb un optimisme innat i una confiança infinita en les seves habilitats, acaba de desfer el llit, treu fins l'últim llençol i deixa el matalàs nu. És higienista, vol construir una realitat millor i hi creu plenament. El conservador, de la seva banda, desconfia del futur, creu en allò que li ha estat donat i no vol emprendre aventures arriscades. Així, intenta treure partit d'allò que té, estirant els llençols, posant ordre amb les mantes, aplanant els cobrellits.
Les diferents actituds davant d'un llit desfet no difereixen gaire de les posicions davant la vida o la governança d'un país. Al llarg del segle XX s'han fet molts invents basats en la construcció d'ordres nous. Estirar els llençols, amb tots els seus defectes, ha estat sempre un mal menor.

Claret Serrahima

Molt interessant l'entrevista al dissenyador Claret Serrahima a El País. Segurament es faran interpretacions desviades o interessades del que diu (i penso que el titular que han escollit, tret del seu context, ja n'és una). Crec que cal cenyir-se exactament a les seves paraules. Jo em quedo especialment amb les seves apreciacions sobre la modernitat i la transformació de Barcelona.

Sense títol

Per poc que un es distregui el bloc es descuida i aquest paisatge, sense nou planter, queda erm. Llavors un es pregunta: qui voldrà passejar per aquests paratges si no tenim res nou per oferir?
De vegades, això ha quedat dies i setmanes abandonat sense excuses plausibles, però ara sí que n’hi ha.
Passar uns dies –quatre- allunyat del món real per aprendre i escriure, dos verbs gairebé insuperables. Gaudir del millor mestre i de companys extraordinaris. Viure en un indret de bellesa antiga. I començar –o intentar-ho- una nova etapa en l’escriptura.
Perdoneu, lectors, el to místic d’aquest text. Però és el que toca.
No sé si el que he escrit aquests dies a Binissaida és el més idoni per a aquest bloc, però en tot cas intentaré deixar per aquí algun retall d’aquesta experiència.

Tot sopant

Tot sopant, entre cullerada i cullerada de macarrons, el fill pregunta:

- Per què el mar és salat si l'aigua dels rius que hi van a parar és dolça?

I el pare no sap què respondre.

La canya i el mòbil

El meu pare sempre recordava que, quan era petit, el capellà del poble els ensenyava el catecisme amb l’ajuda d’una canya, que no dubtava en utilitzar quan algú no se sabia alguna pregunta o oració, o bé es comportava de forma indeguda. El xarop de bastó era en aquest cas xarop de canya. Explicava el pare que el nen encarregat de subministrar les canyes al mossèn, que vivia en una masia als afores del poble, era sempre el primer de provar els seus efectes.
Hi ha empleats que viuen amb el delit de disposar d’un telèfon mòbil de la seva empresa. No paren de demanar-lo. No sé si perquè ho consideren un reconeixement o un signe d’estatus. En qualsevol cas, amb el telèfon mòbil estaran sempre i en tot moment a disposició de la seva empresa. A mi em fan pensar en el nen de les canyes.

La Grande Jatte

Una tarda a l'estany de Le Rousset. La mestressa de La Grand Fussy ens informa que al costat del llac han obert una guingueta. En sentir aquesta paraula, de seguida ens venen al cap imatges fin de siècle de balls i àpats de les classes populars franceses: Montmartre, el Moulin de la Galette; Renoir i Toulouse-Lautrec.

Però la guingueta de l'estany de Le Rousset té molt poc encant i resulta més atractiva la visió del llac amb la llum del capvespre, les famílies assegudes a les taules de fusta i els nens ficant-se dins l'aigua a la platjeta. I tot plegat, més que en les guinguetes de Montmartre, fa pensar en els quadres de Seurat: la Grande Jatte o els banyistes d'Asnières. Felicitat dominical econòmica i efímera.

Nouveautés - Confections

Entre Utrillo, Sisley i Hopper, aquest comerç de Charlieu.

Souvenir de Grignan

Article publicat avui a El Punt

Tot i no pertànyer a l'actual regió administrativa de Provença-Alps-Costa Blava, Grignan és una població clarament provençal. La pedra clara de les cases, els finestrals de fusta acolorits, els teulats terrosos, els camps de lavanda que l'envolten i el pastís que se serveix a les terrasses de la plaça a l'hora de l'aperitiu no deixen lloc a dubtes. Presideix aquesta placeta una font amb l'estàtua de Madame de Sevigné escrivint –se suposa– una de les seves reputades cartes. La noble escriptora epistolar va passar temporades, i va acabar morint-hi, al bellíssim castell renaixentista que corona i regna sobre la vila. No fou l'únic personatge de la literatura que es va deixar caure a Grignan: també Julio Cortázar ens va deixar un curiós relat del seu pas per la població, Ciclismo en Grignan, centrat en l'erotisme de la contemplació, precisament des d'un cafè a redós del monument, del moviment oscil·latori d'una jove sobre el seient de la seva bicicleta. És agradable passejar per Grignan, on a més de les inevitables botigues de records provençals –sabons, saquets d'espígol i elements de decoració d'allò més chic– trobem un parell de llibreries de vell i un taller museu de la impremta i la tipografia on un noi molt amable ens fa una demostració de l'ús de les velles màquines d'imprimir. L'olor de tinta, les calaixeres de fusta plenes de tipus de plom i la cuidada llibreria annexa constitueixen un paradís per als amants de les belles edicions.
També les llibreries de vell, si tenim la sort de trobar-les obertes, són font de tresors amagats. Com una guia de França, Algèria i colònies de 1886, plena de gravats, en què l'autor –el geògraf Onésime Reclus, creador del terme francofonia– dedica un capítol a donar la seva visió sobre les anomenades llengües regionals, especialment l'occità. Frases com aquestes deixen clara la situació que es vivia ja a l'època i la simpatia de l'autor envers l'expansió del francès: “Però avui dia el francès regna a totes les ciutats de França; i allà on encara no és mestre s'infiltra solapadament en els patois” o “Cal considerar la línia de divorci d'Oil i Oc com un dic irrevocablement rebentat pel corrent que ve del nord. Ja l'onada septentrional submergeix totes les ciutats, tots els burgs del Migdia: la reina del sud-oest, Bordeus, va ser una vila d'Oc i ha esdevingut una vila d'Oil. Pot travessar-se sense sentir deu paraules del patois que es va parlar en tots els seus carrers”. D'això fa cent vint-i-cinc anys i, exceptuant algunes regulacions d'última hora del govern de Jospin, la República Francesa ha estat implacable a l'hora de segar les aspiracions nacionals i drets lingüístics d'occitans, bretons, alsacians o catalans. El jacobinisme en el seu estat més pur ha estat d'una gran eficiència. Per contra, la República ha ofert un model d'estat i de país amb uns valors innegables –la projecció pràctica del liberté, égalité, fraternité– que han actuat de contrapès i de bàlsam a les renúncies. Per això, i vistes les magres aportacions d'altres estats, per les nostres contrades hi ha qui, en to més o menys de broma, afirma que el timbaler del Bruc s'hauria pogut tocar allò que no sona.

Estampes franceses: Estiu a La Grand Fussy

No se m’acut millor escenari per a una pel·lícula francesa que La Fontaine du Grand Fussy. Seria una pel·lícula d’iniciació, amb nens vivint una infantesa lliure i idíl·lica o adolescents en la primera pulsió de la vida. Curiosament, no molt lluny d’allí, a la comarca de la Puisaye, va viure Colette, especialista en el tractament d’aquestes matèries.
Però La Grand Fussy la veig més cinematogràfica que novel·lable, amb el gran casalot, els rosers florits, el gronxador de fusta penjat d’una branca de l’enorme castanyer bord, la font que no para de rajar. És impossible renunciar a l’imacte visual d’aquestes imatges, que intento copçar maldestrement amb la meva vella Fed.
Mentre la tarda avança al ritme lent del pas dels núvols i del pasturar de les vaques dels camps que ens envolten, l’À juga a futbol amb els néts de la mestressa, dos vailets de cabells arrissats, que, amb les seves canyes de pescar, l’omnipresent pilota i el gos Tipsy seguint-los a tothora, podrien ser perfectament els protagonistes de la pel·lícula. Veig l’À correr, xutar, riure i llençar-se sobre els germans, sense comunicar-se més que pel llenguatge de la pilota.
Arriba l’hora de sopar i les taules es paren a fora, amb vins, formatges, riures i converses. El sol es va amagant molt a poc a poc, fent un llarg camí fins el baix horitzó. La nit es fa esperar, però amb ella arriba el miracle d’un cel pobladíssim d’estrelles, d’on cau de tant en tant alguna llàgrima de Sant Llorenç. I jo estic gairebé segur que són llàgrimes de felicitat.

Les càmeres del KGB

Article publicat al Presència d'ahir.

Les càmeres del KGB

Tenen per nom l’acrònim format per les inicials d’un personatge sinistre, el creador de la policia secreta soviètica -la tristament famosa Txeca precursora del KGB- Felix Edmundovich Dzerzhinsky, però la seva història està plena d’ingredients curiosos i sorprenents. Són les càmeres de fotografiar Fed, també conegudes com a Leica russes, fabricades entre els anys 30 i 50 del segle XX a Ucraïna i redescobertes a Occident a través dels nous mercats d’Internet.

És un tòpic, però cal constatar-lo: Internet ha revolucionat absolutament el món de la informació. Perdre’s per la xarxa suposa descobrir noves realitats i endinsar-se en cenacles absolutament desconeguts, mons on iniciats aboquen i intercanvien tots els seus coneixements sobre una matèria. Entrar com a observador en aquests hàbitats, en molts casos aliens i llunyans, i anar-s’hi introduint resulta de vegades fascinant.
Això és el que pot arribar a passar a qui decideixi capbussar-se en el món de les càmeres de fotografiar soviètiques: des de les més trendy Lomo, que han donat lloc a la creació d’un moviment internacional conegut com a Lomografia amb botigues arreu del món (també al barceloní barri del Born), fins a les més desconegudes, però no menys interessants, Fed, Kiev o Zorki.
Recórrer per la xarxa l’empremta d’aquestes càmeres és resseguir l’itinerari caòtic que ens porta per multitud de pàgines de col·leccionistes, aficionats a la fotografia o comerciants de les repúbliques de l’extinta Unió Soviètica, fins acabar en el soc global que és avui en dia eBay. I aquest viatge resulta altament addictiu per a qui se senti atret per una narració, que, en el cas de les càmeres Fed –conegudes també popularment com a Fedka- combina elements aliens a la fotografia com ara la pedagogia, la història del segle XX, l’organització social i econòmica del comunisme o el col·leccionisme. Barrejant tots aquests ingredients obtindrem la nostra història. I comencem precisament per aquí: per la història.
En els anys 20 i 30 del segle passat, el règim comunista instaurat a Rússia per la revolució de 1917 tenia com un dels seus objectius principals industrialitzar el país. Després de segles d’existència d’un sistema gairebé feudal, que basava la seva economia en l’agricultura, els nous governants tenien l’obsessió de la modernització. Calia crear indústries i fabricar productes propis per no dependre de l’exterior. Fins i tot l’estètica i l’art del nou règim eren clarament industrialistes, centrats en les màquines i el moviment: Eisenstein, Maiakovski, Tatlin.
Fora de Rússia, el món de la fotografia havia viscut també durant els anys 20 la seva revolució particular amb l’aparició de les càmeres Leica, inicialment la Leica I i posteriorment la II, una càmera manejable i amb una òptica de gran qualitat que aviat esdevindria un mite i utilitzarien fotògrafs com ara Henri Cartier-Bresson, Agustí Centelles, Robert Capa o Alexander Rodchenko, un dels grans noms del nou moviment artístic soviètic. Avui en dia, les Leica II, amb òptica Elmar, són càmeres extraordinàriament cotitzades pels col·leccionistes i aficionats. Només cal veure els preus que assoleixen a les subhastes d’eBay.
Però per acabar d’explicar l’origen de les càmeres Fed ens falta un tercer ingredient: els nens del carrer. Amb la sotragada de la revolució russa i totes les seves conseqüències (repressió, assassinats, canvi de model econòmic, empobriment...), els carrers de les ciutats de les repúbliques soviètiques es van omplir de nens sense família ni recursos, que vivien a mig camí de la delinqüència. Eren els anomenats besprizorniki, que suposaven un problema per un règim criminal però alhora idealista.
Ara ja ho tenim tot. Bé, ens cal l’home capaç d’unir tots aquests elements, curiosament un pedagog: Anton Semionovitx Makarenko. Basant-se en experiències semblants preliminars, Anton Makarenko, deixeble i amic de l’escriptor Màxim Gorki, va crear a la ciutat ucraïnesa de Kharkov una comuna per acollir i escolaritzar nens del carrer, amb una fórmula que combinava l’ensenyament i el treball. Seguint una disciplina fèrria, gairebé militar, els joves dedicaven mitja jornada a les classes i l’altra mitja a la producció, d’acord amb un model pedagògic que pretenia no diferenciar el treball físic del mental. A la comuna de Kharkov es van fabricar productes molt diversos, fins que l’any 1932 es va decidir iniciar la producció d’unes càmeres fotogràfiques iguals a l’exitosa Leica.
Això suposava un repte molt important per a la comuna ja que la fabricació de càmeres implicava un major nivell d’exigència, així com la intervenció de professionals especialitzats i el suport d’altres entitats de producció. Tanmateix, després d’un llarg període de proves, l’any 1934. es va iniciar la fabricació dels primers models en sèrie de la càmera batejada com a Fed 1.
Tècnicament, una de les característiques diferencials i més remarcables de la Fedka –igual que de les Leica originals- és la incorporació d’un telèmetre, dispositiu que permet mesurar les distàncies i enfocar en conseqüència.
Amb el pas dels anys, es van dissenyar i produir diferents models de Fedka, orgull de la comuna de Makarenko i de gairebé tot el sistema soviètic. La producció només va alterar-se durant la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya, que va destruir absolutament la colònia de Karkhov i va fer que la producció es traslladés a Berdsk, a la Rússia central. Finalitzada la guerra, la producció de Fed 1 es va reprendre a Kharkov i va continuar fins l’any 1955, quan s’havien superat ja les set-centes mil unitats fabricades. Després van venir molts altres models de Fed, més evolucionats tècnicament.
Makarenko, el sistema pedagògic del qual es posa avui en dia en dubte per considerar-se coactiu de l’individu enfront del grup, ja havia deixat molts anys abans la direcció de l’escola-fàbrica però no hi ha dubte que, sense proposar-s’ho, la seva figura va ser cabdal per al desenvolupament i popularització de la fotografia a la Unió Soviètica. Tota aquesta història, estranya i atraient, està descrita amb tot detall per Oscar Fricke en l’article The Dzerzhinsky Commune: Birth of the Soviet 35mm Camera Industry publicat l’any 1979 a la revista History of photography.
I què pot aportar avui en dia, en el nostre món digital, una càmera arcaica com la Fed 1? Segurament la resposta és llarga i complexa però té alguns elements ineludibles. En primer lloc, el pòsit de la història. El seu passat no deixa indiferent i, en alguns individus, arriba a produir fascinació. Tenir a les mans una Fedka i poder utilitzar-la resulta gairebé fetitxista. En segon lloc, la simplicitat. Tot i que res és més fàcil que prémer el botó d’una càmera digital automàtica i, en canvi, fotografiar amb una Fed requereix una sèrie d’operacions complexes només per carregar el rodet i un seguit d’ajustos manuals a l’hora de fer una fotografia, no deixa de ser una càmera simple, absolutament mecànica. Vista la nostra exasperant dependència de bateries, piles, xarxes elèctriques o telefòniques, les càmeres d’època com la Fed són un prodigi de la independència energètica amb el seu funcionament 100% mecànic. En tercer lloc, artilugis com les càmeres Fed no deixen de tenir un punt contestatari. Si s’imposa el tecnicisme a ultrança, la digitalització absoluta i la innovació desbordada, de vegades ve de gust optar pel romanticisme, ja sigui amb un mapa i una brúixola, un cotxe d’època o una càmera de fotografiar primitiva. Finalment, hi ha la perdurabilitat. En uns temps en què tot està concebut per al consum instantani i immediat, alguns sentim nostàlgia d’èpoques en què els objectes estaven pensats per perdurar i passar de pares a fills, A tot això, sumem-hi la bellesa i l’elegància del classicisme i l’addictivitat del col·leccionisme, agitem-ho i deixem-ho reposar.
Ben segur que, tot i els seus antecedents lligats al comunisme, les càmeres Fed mereixerien portar un nom més noble, que no ens recordés un personatge com Dzerzhinsky ni les atrocitats de les txeques o del KGB, però en qualsevol cas, sense cap nostàlgia cap a aquest règim de terror, la història d’aquestes càmeres i tot el seu món són dignes de ser recordats.

El punt de vista del col·leccionista

Quan tens una càmera antiga a les mans penses en tot el que pot haver fotografiat. En el cas d’una Fed pots arribar a aventurar que, tal vegada, a les mans d’un agent soviètic podria haver estat a Barcelona durant la Guerra Civil. Qui parla així és Albert Planàs, nét de fotògrafs per banda paterna i materna, fotògraf ell mateix, col·leccionista i gran coneixedor de les càmeres russes. Tanmateix –afegeix- quan els russos tenien la possibilitat de fer-se amb una Leica de veritat, no ho dubtaven ni un moment. Així ho van fer quan van entrar a Alemanya en acabar la Segona Guerra Mundial.
Preguntat sobre la qualitat d’aquestes càmeres, més enllà de totes les seves històries, Albert Planàs explica que les Leica tenien uns estàndards de qualitat altíssims; a la Unió Soviètica, per contra, el que comptava era la productivitat i, en funció de l’habilitat o autoexigència de cada operari o encarregat de producció, trobem càmeres de més o menys qualitat. És més aleatori. A més, encara que la mecànica fos idèntica a la d’una Leica els materials utilitzats en la fabricació no eren equiparables.
Albert Planàs és l’autor del lloc web www.sovietleica.com. A banda de poder compartir la seva col·lecció, el web pretén ajudar a mostrar, de forma molt gràfica, les diferències entre cadascun dels diversos models i varietats de càmera. És l’únic espai d’aquestes característiques concebut a Catalunya, dins d’un àmbit de col·leccionisme encara força reduït a escala mundial. Una de les gràcies de col·leccionar càmeres russes –afirma- és que l’univers és finit i relativament limitat, així com la informació disponible sobre elles al món occidental, ja que molts arxius originals van ser destruïts i molta documentació està únicament disponible en rus.
Planàs és una font inacabable d’informació sobre aquestes càmeres, dissenyades inicialment –explica- gairebé com un objecte militar destinat als agents de la policia secreta i a l’exèrcit (com bé es pot veure en la foto que acompanya el text), tot i que després el seu ús es van popularitzar amb l’objectiu que cada rus, amb la seva càmera, ajudés a escriure la història. Una història que, suposem, es buscava que fos idealitzada segons les consignes del règim.
Planàs també ens posa sobre la pista d’una fotografia de Picasso amb la seva Fed 2 i comenta la llegenda negra que atribueix l’emissió de radioactivitat a algun model d’aquestes càmeres: Algunes experiències, entre ells una de realitzada a Holanda, han conclòs que els nivells de radioactivitat que emet el lantani, isòtop present en el recobriment d’algunes lents industar, són irrisoris.
Per fer avançar el rodet d’una vella Fed cal fer córrer una roda amb insistència. Conversant sobre fotografia amb Albert Planàs passa just el contrari: la informació flueix i el temps corre sense ni adonar-nos-en. No acabarien mai de sortir històries sobre unes càmeres que, sota l’aparença de simple aparell anacrònic, amaguen el testimoni d’una part molt important de la història del segle XX.

Unes altres vacances

És el que tenen les vacances, els viatges: encara no n'hem començat un i ja estem pensant en un altre. Jo actualment en tinc tres en ment: un a la regió del Médoc i l'estuari de la Gironde (un reportatge llegit a Detours en France i les magnífiques fotografies de La route des livres me n'han fet venir ganes), un altre el tinc programat des de fa temps a Anglaterra -Londres, Oxford i Cotswolds- per l'estiu de 2012 (i aprofitar així per viure amb els meus fills la màgia d'uns jocs olímpics) i, finalment, tinc pendent una estada a Corfú resseguint les passes de Gerald Durrell.

És difícil trobar millor paradís per un nen que les pàgines de la trilogia de Corfú de Durrell. Són d'aquells llibres que no pots deixar però tampoc vols que s'acabin mai, perquè et fan viure plenament la realitat dels personatges (quina colla de tòpics que acabo d'escriure!). Jo estic esperant amb candeletes que els meus fills tinguin l'edat de gaudir d'aquests llibres i espero poder un dia viatjar junts als seus escenaris. Diuen que Corfú ha canviat molt, que és una illa molt turística, però jo estic segur de poder-hi reviure l'essència de la infantesa de Gerald Durrell.

Curiosament mai m'havia parat a temporalitzar l'època en què transcorren aquestes històries: fou entre els anys 1935 i 1939. Gran contrast, per tant, entre el paradís de Corfú i l'infern d'Espanya durant els mateixos anys, i entre l'infantesa de Durrell i, per exemple, la dels meus pares.

Borgonya

Borgonya a l'horitzó

Coming soon

El proper 15 d'agost amb l'Avui, El Punt, El 9 Nou... trobareu al Presència una història que parla de càmeres fotogràfiques, del KGB, de pedagogia, de col·leccionisme, de la indústria del règim comunista... També hi treu el cap Pablo Picasso.

Prohibir

(De La tauromaquia, Francisco de Goya)

Anem construint un país cada cop més petit, més pobre i claustrofòbic.

Pero ya duerme sin fin.

Ya los musgos y la hierba

abren con dedos seguros

la flor de su calavera.

Y su sangre ya viene cantando:

cantando por marismas y praderas,

resbalando por cuernos ateridos

vacilando sin alma por la niebla,

tropezando con miles de pezuñas

como una larga, oscura, triste lengua,

para formar un charco de agonía

junto al Guadalquivir de las estrellas.

(De Llanto por Ignacio Sánchez Mejías, Federico García Lorca).

L'home que treballa fent de gos

Fernando Pessoa va escriure que totes les cartes d'amor són ridícules. Sense arribar a aquest extrem de generalització, jo sí que diria que gran part -no totes però una bona majoria- de les lletres de les cançons de música pop-rock són lamentables.
Enmig de la mediocritat, hi ha -això sí- molt notables excepcions: cançons poètiques d'un gran lirisme que posen la pell de gallina. En canvi, no són gens comuns les cançons amb un fil narratiu, que ens expliquin una història i que a sobre ho facin bé. Per això, reconforta trobar lletres narratives com la de L'home que treballa fent de gos, de Els Amics de les arts: una història i uns personatges molt ben explicats només amb unes quantes estrofes.



(Per cert, veig que els amics de Goear colen publicitat en les seves cançons. Demano disculpes).

Leopardi: un parell de pensaments

És curiós veure com quasi tots els homes que valen molt són de maneres senzilles, i que quasi sempre les maneres senzilles són preses com indici de poc valer.

Els homes s'avergonyeixen, no de les injúries que fan, sinó de les que reben. Amb això, per aconseguir que els injuriadors s'avergonyeixin no hi ha altre mitjà que pagar-los amb igual moneda.

El llibre: una edició senzilla i elegant de la col·lecció La Rosa dels Vents, editat el 1937 en el centenari de la mort de l'autor, amb pròleg d'Agustí Esclasans. El meu exemplar, comprat per dos euros, porta també una dedicatòria manuscrita de l'Esclasans.

Jaume Vallcorba

Moltes vegades llegeixo entrevistes amb editors amb una clara tendència a parlar del mercat, els punts de venda, les divisions editorials... En canvi, va ser reconfortant i de gran interès l’entrevista de L’Hora del lector de divendres passat a Jaume Vallcorba, en què, a més de continguts, vam sentir a parlar de tipografia, impremta, tipus de paper, disseny...

Molt recomanable.

Til·lers

Estem vivint una crisi molt severa. El nombre d’aturats és altíssim. En canvi, veig com les flors dels til·lers cauen a terra sense que ningú les hagi collit. I en un jardí proper només els ocells aprofiten les cireres d’un cirerer.
És com si, malgrat les dificultats, fóssim incapaços de sortir de la dinàmica de país nou ric. Alguns analistes preveuen un ajust llarg i difícil i no sé si la nostra societat acomodatícia serà capaç de retornar a l’austeritat.

Me'n recordo

Basant-se en el llibre de Joe Brainard Me'n recordo, aquest blog recull els records (o recordos) de molta gent.
També els meus.

Actituds davant la vida

Molt interessant l'entrevista que publicava ahir La Vanguardia a l'escriptor britànic Kazuo Ishiguro. Deixava veure, darrera del gran escriptor, una persona de principis. En una de les respostes, Ishiguro afirmava que en el món de la literatura i de l'edició era comú trepitjar a qui calgués per assolir un objectiu, cosa que s'allunyava aboslutament de la seva manera de ser i d'actuar.
Per contra, ja fa dies que sento un anunci a la ràdio d'una escola de negocis barcelonina que -cito de memòria- posa en boca d'un alumne quelcom com ara tots els obstacles que han posat en el meu camí, els he aconseguit enderrocar. No parlen de superar o saltar un obstacle, sinó d'enderrocar-lo, i el to és una mica esfereïdor.
Qüestió d'actituds davant la vida.