Els enquadernadors d'Elna

Article publicat avui a El Punt:

Passejar és una activitat molt valuosa: enriqueix, reconforta, gairebé mai decep. Cal dur-la a terme amb els sentits sempre alerta. Baudelaire i Walter Benjamin van reflexionar a fons sobre la figura moderna del passejant o flâneur, personatge que demabula curiós pels carrers de les ciutats però que arriba als llocs quan les coses ja han passat o bé en marxa quan encara han de passar. Tanmateix, el passejant sempre es troba amb descobriments inesperats, agradables i més perdurables que els propis esdeveniments.
Això és el que pot passar a qui passegi pels carrers de l’amable vila d’Elna. A banda de gaudir de belles vistes sobre la plana del Rosselló o les majestuoses Alberes o recloure’s per uns moments en el romànic silenciós del claustre de la catedral, qui es perdi pels carrers del centre d’Elna es trobarà amb la plaent sorpresa d’un taller d’enquadernació de llibres.
Sento una gran admiració pels artesans. En uns temps com els nostres, en què les professions s’han especialitzat i complicat fins a extrems inimaginables, realitzar una activitat manual, simple i tangible em sembla de gran valor. Especialment, si aquesta feina requereix l’habilitat i la mestria del bon artesà.
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix artesà com la persona que exerceix un art manual. Sembla una obvietat però això és exactament el que fa l’artesà: autèntic art amb les seves mans.
Entre els artesans, potser per l’objecte que treballen, sempre he sentit especial estima pels enquadernadors. Ser capaç de relligar plecs de papers amb lletra impresa per convertir-los en un objecte apte per a ser llegit, dotant-lo alhora de bellesa externa, em produeix una gran admiració. Enquadernar és un ofici antic –aquesta és una altra de les característiques que ennobleix l’artesà- que genera plaer a qui estima els llibres. Escrivia Juan Ramón Jiménez que els llibres en edicions diferents diuen coses diferents. No hi puc estar més d’acord. I segurament els llibres, en enquadernacions diferents, també ens saben dir quelcom de diferent.
Els enquadernadors d’Elna –una noia que ens parla en un castellà après en una ciutat del cor de Castella i un noi que s’expressa en el català tànnic del Rosselló- transmeten amb la seva joventut una inamagable il·lusió pel seu treball. Conversem una estona. Els fem arribar la nostra felicitació per poder fer una feina tan noble i valuosa. Ens expliquen la dificultat de poder viure’n. Els recomanem que intentin obrir el seu mercat a la Catalunya del sud. Recorrem la seva botiga on exposen alguns dels seus treballs. En gaudim. Remenem i comprem algun llibre vell -que també en tenen- així com un punt de llibre preciós fet amb papers de guarda i un pot de cera per enllustrar els volums de pell que corren per casa. La seva amabilitat, com el seu ofici, és d’altres temps. Ha valgut la pena conèixer-los. Potser el passejant no arriba en el moment adequat, però de vegades arriba al lloc just.