No se m’acut millor escenari per a una pel·lícula francesa que La Fontaine du Grand Fussy. Seria una pel·lícula d’iniciació, amb nens vivint una infantesa lliure i idíl·lica o adolescents en la primera pulsió de la vida. Curiosament, no molt lluny d’allí, a la comarca de la Puisaye, va viure Colette, especialista en el tractament d’aquestes matèries.
Però La Grand Fussy la veig més cinematogràfica que novel·lable, amb el gran casalot, els rosers florits, el gronxador de fusta penjat d’una branca de l’enorme castanyer bord, la font que no para de rajar. És impossible renunciar a l’imacte visual d’aquestes imatges, que intento copçar maldestrement amb la meva vella Fed.
Mentre la tarda avança al ritme lent del pas dels núvols i del pasturar de les vaques dels camps que ens envolten, l’À juga a futbol amb els néts de la mestressa, dos vailets de cabells arrissats, que, amb les seves canyes de pescar, l’omnipresent pilota i el gos Tipsy seguint-los a tothora, podrien ser perfectament els protagonistes de la pel·lícula. Veig l’À correr, xutar, riure i llençar-se sobre els germans, sense comunicar-se més que pel llenguatge de la pilota.
Arriba l’hora de sopar i les taules es paren a fora, amb vins, formatges, riures i converses. El sol es va amagant molt a poc a poc, fent un llarg camí fins el baix horitzó. La nit es fa esperar, però amb ella arriba el miracle d’un cel pobladíssim d’estrelles, d’on cau de tant en tant alguna llàgrima de Sant Llorenç. I jo estic gairebé segur que són llàgrimes de felicitat.
Però La Grand Fussy la veig més cinematogràfica que novel·lable, amb el gran casalot, els rosers florits, el gronxador de fusta penjat d’una branca de l’enorme castanyer bord, la font que no para de rajar. És impossible renunciar a l’imacte visual d’aquestes imatges, que intento copçar maldestrement amb la meva vella Fed.
Mentre la tarda avança al ritme lent del pas dels núvols i del pasturar de les vaques dels camps que ens envolten, l’À juga a futbol amb els néts de la mestressa, dos vailets de cabells arrissats, que, amb les seves canyes de pescar, l’omnipresent pilota i el gos Tipsy seguint-los a tothora, podrien ser perfectament els protagonistes de la pel·lícula. Veig l’À correr, xutar, riure i llençar-se sobre els germans, sense comunicar-se més que pel llenguatge de la pilota.
Arriba l’hora de sopar i les taules es paren a fora, amb vins, formatges, riures i converses. El sol es va amagant molt a poc a poc, fent un llarg camí fins el baix horitzó. La nit es fa esperar, però amb ella arriba el miracle d’un cel pobladíssim d’estrelles, d’on cau de tant en tant alguna llàgrima de Sant Llorenç. I jo estic gairebé segur que són llàgrimes de felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada