Diumenge a Ceret

Les fires, com els circs, tenen sempre un component de tristor amagat sota una màscara alegre. Santiago Rusiñol, un malenconiós ocult també sota una façana d’alegre vividor, ens parlava de L’alegria que passa, quan d’alegria n’hi ha poca en circs i fires. El viure errant, el desarrelament, el caràcter efímer d’una felicitat comprada amb quatre monedes són elements que no indueixen precisament a l’alegria.
A Ceret, la fira de la cirera sembla escapar-se d’aquesta atmosfera deliqüescent. Al migdia llueix el sol, la gent transita amunt i avall, els pagesos mostren orgullosos les seves cireres turgents i brillants, color de rubí. Les terrasses són plenes a vessar de gent que dina o pren l’aperitiu. En les converses, es barregen el francès, el català rossellonès i l'estàndard del sud. Es mercadeja i es riu abundosament.
Però havent dinat, tot comença a canviar. Les cares dels qui seuen als cafès demanen la pau d'una migdiada. Els carrers es van buidant, deixant a la vista deixalles, papers i molts pinyols de cirera. Els rostres dels pagesos comencen a mostrar cansament. A les pageses se'ls inflen els peus. Fins i tot les cireres semblen menys explossives. L'N demana de pujar a un petit carrussel, d'impostada ambientació belle époque. Jo acompanyo l'À. a un enorme tobogan inflable. Mentre hi juga, una banda de música comença a tocar. Les melodies festives que va desgranant aquest grup d'homes d'avançada edat carrega l'aire d'un ambient agredolç. La senyora i l'adolescent que guarden l'atracció segueixen el ritme amb els peus. Les sabates dels nens que pugen i baixen per l'inflable esperen desordenades sobre una moqueta bruta. Els crits dels infants queden silenciats pel so excessiu de les trompetes, trompes i trombons. Unes senyores d'edat piquen de mans. Es dibuixen somriures forçats, sardònics. Unes adolescents prematurament maquillades i vestides amb faldilles excessivament curtes segueixen l'escena amb la mirada perduda. Pocs prínceps deu haver-hi al departament dels Pirineus Orientals.
De sobte, els músics comencen a caminar bulevard avall i el so de la música es va atenuant. Alguns incondicionals els segueixen. Els crits dels nens i la seva alegria franca guanyen la partida fins que se'ls acaben les fitxes. Llavors, recuperen les seves sabates i, submissos, s'agafen de les mans dels seus pares. Mentre s'allunyen de l'atracció, van girant el cap per fer-hi una darrera mirada. Alegria efímera d'un diumenge que comença a escapar-se.

Castellnou dels Aspres

Castellnou és un petit poble del Rosselló, al peu dels Aspres. S’hi arriba per una carretera plena de revolts, caragolada com una cinta de gimnàstica rítmica. A la sortida d’un dels revolts apareix la vista del poble: un grapat de cases de pedra a recer del castell. En dies clars, assolellats i nets, el paisatge des d’aquest punt és espectacular, els colors vivíssims: el roig cuit de les teules, l’ocre suau de les pedres, el blau intensíssim del cel, les diferents tonalitats de verds tendres i primaverals. El conjunt resulta d’una gran harmonia, sobretot perquè està a redós d’un majestuós silenci, que l’empara. Aquest és el gran trofeu que ens ofereix Castellnou, el seu silenci.
Es podria dir que és un poble de postal, excessivament polit i cuidat. Podria dir-se també que és avorrit, mort. Però no seré jo qui ho digui. Tip dels excessos d’aquesta nostra metròpoli, entesa en el sentit més ampli, i del seu excés de gent, de soroll, de debat, de conflicte, Castellnou suposa un repòs. Cansat del brogit, l’agitació, les fletxes que venen d’aquí i d’allà, Castellnou és quasi un refugi. Refugi temporal i transitori, amb tot el que això suposa, però refugi a la fi.
Passegem pels carrers costeruts, agafem papallones amb les mans, ens enfilem a les torres del castell, caminem fins l’església on les campanes ens regalen el toc de l’hora en punt. Baixem fins la Font d’Avall i saltem el rierol. Sentim el repicar de les passes d’un cavall sobre l’empedrat. Anem a dormir quan el sol tot just s’apaga i ens desperten amb els primers raigs. En aquest nou dia pujarem a Serrabona i baixarem fins a Ceret, on tornarà la realitat vestida de diumenge a la tarda.

Els enquadernadors d'Elna

Article publicat avui a El Punt:

Passejar és una activitat molt valuosa: enriqueix, reconforta, gairebé mai decep. Cal dur-la a terme amb els sentits sempre alerta. Baudelaire i Walter Benjamin van reflexionar a fons sobre la figura moderna del passejant o flâneur, personatge que demabula curiós pels carrers de les ciutats però que arriba als llocs quan les coses ja han passat o bé en marxa quan encara han de passar. Tanmateix, el passejant sempre es troba amb descobriments inesperats, agradables i més perdurables que els propis esdeveniments.
Això és el que pot passar a qui passegi pels carrers de l’amable vila d’Elna. A banda de gaudir de belles vistes sobre la plana del Rosselló o les majestuoses Alberes o recloure’s per uns moments en el romànic silenciós del claustre de la catedral, qui es perdi pels carrers del centre d’Elna es trobarà amb la plaent sorpresa d’un taller d’enquadernació de llibres.
Sento una gran admiració pels artesans. En uns temps com els nostres, en què les professions s’han especialitzat i complicat fins a extrems inimaginables, realitzar una activitat manual, simple i tangible em sembla de gran valor. Especialment, si aquesta feina requereix l’habilitat i la mestria del bon artesà.
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix artesà com la persona que exerceix un art manual. Sembla una obvietat però això és exactament el que fa l’artesà: autèntic art amb les seves mans.
Entre els artesans, potser per l’objecte que treballen, sempre he sentit especial estima pels enquadernadors. Ser capaç de relligar plecs de papers amb lletra impresa per convertir-los en un objecte apte per a ser llegit, dotant-lo alhora de bellesa externa, em produeix una gran admiració. Enquadernar és un ofici antic –aquesta és una altra de les característiques que ennobleix l’artesà- que genera plaer a qui estima els llibres. Escrivia Juan Ramón Jiménez que els llibres en edicions diferents diuen coses diferents. No hi puc estar més d’acord. I segurament els llibres, en enquadernacions diferents, també ens saben dir quelcom de diferent.
Els enquadernadors d’Elna –una noia que ens parla en un castellà après en una ciutat del cor de Castella i un noi que s’expressa en el català tànnic del Rosselló- transmeten amb la seva joventut una inamagable il·lusió pel seu treball. Conversem una estona. Els fem arribar la nostra felicitació per poder fer una feina tan noble i valuosa. Ens expliquen la dificultat de poder viure’n. Els recomanem que intentin obrir el seu mercat a la Catalunya del sud. Recorrem la seva botiga on exposen alguns dels seus treballs. En gaudim. Remenem i comprem algun llibre vell -que també en tenen- així com un punt de llibre preciós fet amb papers de guarda i un pot de cera per enllustrar els volums de pell que corren per casa. La seva amabilitat, com el seu ofici, és d’altres temps. Ha valgut la pena conèixer-los. Potser el passejant no arriba en el moment adequat, però de vegades arriba al lloc just.

Castells de paper de fumar

L'article del Presència d'aquest cap de setmana, accessible aquí. I un parell més de fotos, dels castells de Ducup i Valmy, respectivament.

Entre les vinyes

Passejant per aquest camí proper a Ceret, entre les vinyes verdes de primavera, va apareixent darrera l'ondulació del camp el castell d'Aubiry, com una imatge gairebé irreal, quasi un miratge.

Fotos: Àlex Pinós

Històries de castells i de paper de fumar

El 6 de juny (4 de juny amb El 9 Nou) al Presència, surt un nou reportatge que hem fet amb l’Àlex Pinós en terres de l’Estat francès. Aquest cop, però, no hem travessat la frontera de Salses i ens hem quedat a la Catalunya nord.
El reportatge es diu Castells de paper de fumar i no vull avançar-ne la història perquè perdria la gràcia. Només citaré alguns ingredients, a banda dels que surten en el títol: un arquitecte danès, una família de l’alta burgesia rossellonesa, un polític francès, alguns vinyaters, l’èxode republicà, una pel·lícula de la nouvelle vague...
I avanço, això sí, un parell de fotografies.