Joe Strummer

Article publicat avui a El Punt:

Els que formàvem part d'allò que en el seu dia es va anomenar Generació X vam arribar als nostres anys de rebel·lia juvenil molt desenganyats per l'evolució dels joves que ens havien precedit: hippies i soixante-huitards. Els dinosaures del rock ens resultaven avorrits i falsos. El seu suposat idealisme ens semblava pura façana. Així doncs, tot i que la nostra adolescència va començar ben entrats els vuitanta i amb el moviment punk gairebé extingit, musicalment vam aferrar-nos a les brases del seu nihilisme. El nostre personatge de la sèrie Els joves era, sens dubte, Vyvyan.
Entre tots els referents musicals de l'època n'hi ha que, per la seva solidesa i coherència, han resistit millor el pas del temps. I entre aquests, hi ha The Clash. Fa uns dies, la televisió va emetre un magnífic documental sobre la figura del seu líder i vocalista, Joe Strummer, un personatge amb clarobscurs però amb una honestedat i capacitat creativa que sobresortia en aquell món revolucionari i potent però intel·lectualment força mediocre. Tot i perpetrar un cançó com Spanish bombs –on es barreja Federico García Lorca, la Costa Brava, Costa Rica (?) i the black car [sic] of the Guardia Civil–, les lletres dels Clash acostumaven a tenir quelcom més que la simple agressivitat dels seus coreligionaris.
La pel·lícula Joe Strummer, the future is unwritten fa evident el menyspreu dels primers Clash envers grups com els Rolling Stones, que veien com a paradigma d'una posició acomodatícia en l'èxit. En el seu clímax, el film ens dibuixa un Strummer desenganyat davant del públic multitudinari d'un concert als Estats Units quan el grup britànic havia arribat al cim. Mentre que a l'altra figura del grup, Mick Jones, se'l veia feliç vestit estrafolàriament en la glòria d'aquell escenari, Strummer es mostrava dubitatiu, incòmode en una posició que havien criticat en altres.
Després vindria la dissolució de la banda, les estades a Granada de Strummer seguint els passos de Lorca, les aventures musicals més o menys reeixides i, finalment, una mort sobtada i inesperada per una malaltia coronària congènita.
Però hi ha un episodi d'aquesta història que el documental ens mostra i resulta memorable i il·lustratiu. Molts anys després de la separació, Strummer i Jones es retroben en una ocasió per tocar junts. Mentre d'altres gegants irreconciliables del rock es reuneixen únicament atrets per una xifra amb molts zeros en un taló, ells ho fan en un modest escenari per donar suport a uns bombers en vaga. I és en aquest punt on cal preguntar-se qui eren els nihilistes i qui, els idealistes.

(En el vídeo, la trovada improvisada en el concert de l'any 2002 en benefici dels bombers que s'esmenta a l'article. El so i la imatge són deficients però el document té interès)