Cara i creu del rescat dels miners xilens

Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:

La història de l’accident i posterior rescat dels miners xilens de San José té tots els ingredients per a convertir-se en una pel·lícula de Hollywood. Sembla que ja hi ha guionistes treballant-hi. Ara bé, darrere d’aquest argument amb final feliç s’amaga un altre tipus de film de realisme social que podria signar el mateix Ken Loach. La veritable història rau aquí, en les condicions laborals i de vida d’aquests miners.
Tenint clar això, tota la resta és secundari. Ara bé, com que qui escriu aquestes línies no té la informació suficient per arribar al fons d’aquesta qüestió, ens quedarem en la història superficial, però tampoc supèrflua, que ha omplert aquests dies pàgines de diaris, ha ocupat hores d’emissió televisiva i ha centrat l’interès de tots els mitjans de comunicació 2.0. I aquesta història té també els seus clarobscurs.
És indubtable que el rescat dels miners ha fet sortir a la llum molts valors de la nostra societat. En primer lloc, l’avançat grau d’evolució tecnològica, que ha permès dur a terme l’alliberament i que s’ha fet palès en l’excavació de túnels, la utilització de la famosa càpsula, l’alimentació dels miners o la mateixa comunicació. Sense els avenços continuats de la tècnica que caracteritzen el nostre món, el rescat no hauria estat possible. Aquesta és una evidència que no s’ha d’obviar. I, en segon lloc (però no menys important), cal esmentar el nivell de sensibilitat social actual, que ha permès convertir la salvació d’aquests miners en una prioritat absoluta. El mateix govern xilè, amb la col·laboració internacional, s’ha abocat en el cas i mig món ha estat pendent de la seva resolució. Això difícilment hauria estat així en uns altres temps en què el valor de les vides humanes –o de les vides humanes situades en el focus d’atenció– fos menor.
Ara bé, aquests fets han fet emergir també algunes de les misèries de la nostra societat. Em refereixo fonamentalment a la banalització de la història de la vida de les persones, al comerç amb la intimitat, a la violació dels límits de la privacitat. No tant perquè l’esdeveniment hagi tingut un notabilíssim seguiment mediàtic o perquè l’alliberament s’hagi convertit en un fenomen televisiu –això entra dins de la normalitat de la repercussió d’un fet extraordinàriament noticiable– com pels detalls que apunten ja que tot plegat es convertirà en un circ.
Els rapinyaires del mercadeig dels sentiments tenen ja les urpes a punt i algunes preses estan començant a posar preu al batec dels seus cors. És una història que de tan coneguda resulta avorrida, però que amb aquest drama de final feliç pot arribar al zenit. Tots coneixem ja els embolics del miner, la seva dona i l’amant, sabem de la subhasta pública al millor postor del testimoni d’un altre miner, hem vist retransmesa l’espera de les famílies... El reality show ha començat amb tota la seva virulència.
Potser la meva reflexió és ingènua però em resulta xocant i paradoxal que una societat tecnològicament i emocional capaç de resoldre feliçment una situació tan dramàtica sigui moralment tan feble com per convertir en espectacle i mercadeig la vida dels seus protagonistes. Els miners han salvat, sí, les seves vides, però a partir d’ara hauran de fer molts esforços per poder-les controlar.