A Bruges

M’agrada més A que B. Aquesta afirmació només assenyala una preferència relativa cap a A respecte B però això no implica que no t’agradi B.
Aclarit això, i perquè ningú es posi les mans al cap, afirmaré que –de forma general- prefereixo la pintura del nord d’Europa a la del sud. Les escoles flamenca i holandesa a la italiana o espanyola. Connecto millor amb l’atmosfera realista de la pintura dels Països Baixos que amb l’entorn més irreal o místic dels ambients italianitzants i espanyols. Sigui dit això amb totes les reserves que calgui envers les generalitzacions tan agosarades com aquesta.
I entre la pintura del nord, em quedo amb el segle XV flamenc i el XVII holandès. Van Eyck, Memling o Van der Weyden, per un costat, Vermeer, Franz Hals o de Hooch, per l’altre. I Peter Brueghel navegant entremig.
I enlloc com els petits museus, de dimensions discretes i mig amagats dels destins més turístics, per gaudir d’aquests grans mestres. És el cas del Mauritshuis de La Haia i el museu Franz Hals de Haarlem, per a la pintura holandesa, o el Groeningemuseum i l’Hospital de Sant Joan de Bruges, per als primitius flamencs.
Només per un quadre val la pena visitar Bruges i el seu museu: la Mare de Déu del canonge Van der Paele, de Jan Van Eyck. Sóc incapaç d’expressar la bellesa d’aquesta taula i la seva poderosa capacitat d’atracció. Un fenomen que es produeix amb altres obres d’aquest gran mestre i dels seus seguidors. Perfecció tècnica, realisme, atmosfera, expressivitat, sentiment, excel·lència en l’elecció del color: tots aquests ingredients estan en moltes altres pintures que no aconsegueixen un resultat tan sublim. Una meravella que excel·leix entre moltes altres.
Aquesta vegada, però, la visita al museu de Bruges tenia un al·licient especial. Els habituals primitius flamencs estaven acompanyats d’altres quadres del nord d’Europa, fonamentalment alemanys, en l’exposició titulada De Van Eyck a Dürer. Els meus coneixements artístics són molt elementals, però m’atreveixo a afirmar que des del meu modest punt de vista els neerlandesos guanyaven per golejada als alemanys, malgrat els meravellosos gravats de Dürer i Schongauer. Allà on apareixia un Memling, un Bouts, un Van der Weyden, per no parlar ja de Van Eyck, el resultat era aclaparador.
I una anècdota final: s’exposava un petit gravat de Martin Schongauer amb Crist, la Verge i Sant Joan Baptista, procedent de la Galeria Albertina de Viena. Fa uns anys vaig comprar-ne un d’igual en un mercat a Montpeller per cinc o deu euros. Desconeixia llavors Schongauer i el monograma amb què firmava, però el gravat em va semblar bonic, el paper era antic i em recordava Dürer, i la intuïció em va fer comprar-lo. Caldria acabar de saber de quin tiratge es tracta –segurament posterior a l’època de Schongauer-, però, en veure’l allí al museu, per una vegada vaig poder intuir en els ulls de la G. un cert reconeixement cap a la bogeria d’acaparar paper vell del seu marit. Un reconeixement que vaig dilapidar la mateixa tarda regirant llibres escrits en flamenc en més d'una llibreria de vell de la ciutat dels canals.