Fernando Pessoa va escriure que totes les cartes d'amor són ridícules. Sense arribar a aquest extrem de generalització, jo sí que diria que gran part -no totes però una bona majoria- de les lletres de les cançons de música pop-rock són lamentables.
Enmig de la mediocritat, hi ha -això sí- molt notables excepcions: cançons poètiques d'un gran lirisme que posen la pell de gallina. En canvi, no són gens comuns les cançons amb un fil narratiu, que ens expliquin una història i que a sobre ho facin bé. Per això, reconforta trobar lletres narratives com la de L'home que treballa fent de gos, de Els Amics de les arts: una història i uns personatges molt ben explicats només amb unes quantes estrofes.
(Per cert, veig que els amics de Goear colen publicitat en les seves cançons. Demano disculpes).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada