He fet un tomb per Vic. De cop i volta, sento la urgència d'arrelar, de connectar amb una tradició que t'empari i et faci més tu. Una continuïtat encara que no sigui monumental ni estigui als pòdiums de l'univers. Vic, la vella soca catòlica, el continuum de formes que donen un sentit -un plus de sentit- a la vitalitat individual. Com un tory casolà, l'equilibri entre les llibertats individuals i la pertinença.
Però aquest desig, aquesta mena d'autosuggestió, com ell mateix l'anomena, topa amb la realitat:
Passo per davant d'una llibreria, i veure els llibres que es publiquen en català gairebé seria un antídot contra el retorn a la tradició, si no fos que hi ha coses més fonamentals. És més: tots aquells llibres semblen escrits -no sé si pensats- en contra de les coses que estic pensant o intuint. Llibres caducs abans d'entrar en impremta, mimètics, mal escrits. Pel pont romà de Vic passen una mora i la seva filla, amb vel.
Això era l'any 1992. Quanta realitat no hi ha en aquest paràgraf, i realitat augmentada, més enllà de l'última frase. Si una cosa em posa de mal humor, és veure els llibres que es publiquen, no tant aquells escrits per ser comprats per Sant Jordi i no llegits -de futbolistes i presentadors de la tele- o els que tenen vocació de best-seller intranscendent, sinó aquells que apunten a consolidar -i consoliden- una determinada tendència -mimètica, que deia Puig-, un cert gust molt contrastat però alhora insípid, artificial, inelegant, volgudament antitètic a tota tradició.
***
En aquest diari londinenc de Valentí Puig hi és ja present -1993- el debat de la immigració, tema objecte de debat en la política britànica de l'època. Hi apareixen avisos sobre la diversitat de comunitats, les que cerquen la integració i les que volen viure al marge no només de la cultura del país d'acollida sinó de les seves lleis, regint-se per les de la seva religió. Escriu Puig com una premonició: El problema serà que les lleis immigratòries les fan uns legisladors que viuen a les zones residencials, mentre que els qui han de conviure amb els nouvinguts són obrers que viuen als seus barris. (...) Hi ha problemes a les escoles amb una especial intensitat multiètnica. Tot i així, sembla com si la societat britànica donés per fet que parlar-ne és tabú. Gran Bretanya, 1993, fa 33 anys.
***
Més enllà d'aquestes qüestions, quan se n'aprèn d'aquests diaris! Si tingués l'hàbit de subratllar llibres, el subratllaria gairebé tot; si l'hagués de citar, les cites acabarien sent una antologia.
La inestabilitat de l'adolescència és un dels orígens de l'escriptor? es pregunta Puig. Possiblement, la infantesa i l'adolescència ens marquen més del que ens pensem. És quan més nosaltres érem, sense màscares.
I en un altre moment: L'error és enamorar-se de l'amor. M'ha fet pensar en la meva mare. D'adolescent, precisament, quan em veia desesperat per algun desencís amorós em deia: tu estàs enamorat de l'amor.
Tan sols pensava quan escrivia. I és que escriure és la millor manera de pensar.
El cinisme polític és un mal; l'escepticisme és un deure.
***
Sovint la policia s'enfronta a la investigació de morts estranyes, ambigües, inexplicables. Anatomia d'una caiguda és el títol d'una pel·licula que no vaig acabar de veure, gira al voltant de saber si aquell home havia caigut o l'havien matat.
L'altre dia, a casa, vaig tractar unes bigues de fusta de l'habitació de l'N. amb un insecticida contra els corcs. Les pintava amb un pinzell impregnat amb el líquid aniquilador i, un cop fet això, amb una xeringa introduïa més insecticida en aquells punts on hi havia un forat fet pels corcs. Havia folrat el terra de l'habitació amb paper d'embalar i el llit de l'N. amb llençols vells. Pujava i baixava l'escala, caminava entre el pot de pintura, el pinzell, el paper d'embalar, l'escala, els draps, la xeringa... Amb la meva proverbial agilitat, en un moment donat, xeringa en mà, vaig ensopegar amb el rotlle de paper d'embalar, vaig trontollar i, com vaig poder, vaig aconseguir mantenir l'equilibri mentre, a causa dels moviments sincopats, de la xeringa en sortia un ridícul rajolí d'insecticida, que va dibuixar un Pollock als llençols vells. Estava sol a casa, la G. havia marxat a classe de Pilates. Immediatament vaig pensar que, en comptes de sortir-ne indemne, hauria pogut perfectamentcaure, donar-me un cop al cap, clavar-me la xeringa i morir allí mateix, del cop o de la injecció letal. Què hauria pensat la policia? En un suïcidi per injecció de líquid anticorc? En un assassinat? Quan li explico a la G. i li dic que seria sospitosa d'assassinat em respon que ella tenia la coartada perfecta, era a Pilates. No tan ràpid, li dic, tu creus que els forenses estableixen l'hora de la mort amb tanta precisió? Podries haver-me clavat la injecció mortal i després marxar a Pilates. Necessitaries un bon advocat penalista, com Jonathan Andic, afegeixo. Em mira com qui tracta amb un curt de gambals, amb un boig, possiblement mereixedor d'haver-se clavat la xeringa. L'endemà, tanmateix, m'ajuda a enfilar-me a una escala encara més alta, per arribar bé al vèrtex del sostre. Medeixo cada moviment que faig amb precisió suïssa i en surto ilès, però sense cap ganes de repetir l'experiència. Que per molts anys convisquem amb els corcs, ells rosegant la fusta i nosaltres empenyent els dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada