Corriol

Sembla mentida que després de tant admirar Josep Pla, de tant gaudir amb Un senyor de Barcelona, de tantes converses sobre aquest llibre i sobre els Puget, fins i tot després d'escriure sobre les becades del Collsacabra, encara no coneguéssim Corriol.
Així que hem aprofitat una escapada familiar a Rupit -no hi aneu mai l'1 de maig, si us plau!-, per fer un passeig pels camins que porten a aquesta finca del Collsacabra. Tot i que no ens hem apropat a la casa més que el propi camí que l'envolta, ni hi hem trobat cap reminiscència de la família Puget, n'hi ha hagut prou per copsar la bellesa d'aquest indret, vestit amb la plenitud de la primavera. Potser per oposició al cafarnaüm dels carrers de Rupit (¡Jonathan, no saltes sobre el puente!; Aniol, vigila amb l'espasa!) que esborraven tot el caràcter i atractiu d'aquesta població, caminar entre els boscos i els camps de Corriol, tant sols uns quilòmetres més enllà del maremàgnum, ha estat una benedicció. Els camps d'una verdor encegadora, els lilàs florits que feien de contrapunt a la blancor de la casa, la dualitat del silenci i el cant dels ocells, la fiblada del pas d'una sargantana entre les herbes, la música d'un rierol, les fulles que començaven a apuntar en les branques dels arbres... Tot un inventari de meravelles gratuïtes i alhora impagables, a l'abast d'un simple passeig. I en acabar, la coca de forn de llenya que han endrapat per berenar l'À. i l'N., amb una fam també primaveral i quasi salvatge.