16.12.11

Complicitats, proximitats

Alguna vegada he manifestat la meva incapacitat de connectar amb determinades obres -literàries, artístiques- que em resulten llunyanes. Es tracta sovint de grans noms de l'art i la literatura, autèntics mestres, i, per això, algú podria pensar que aquestes afirmacions responen a un cert esnobisme o a una volguda transgressió. Res més lluny de la realitat. Veig com una mancança la meva manifesta incapacitat de trobar complicitats amb la majoria de personatges de Stendhal, Tolstoi o, fins i tot, Dickens. I em sento de vegades estrany per la meva fredor davant, per exemple, l'art precolombí o de l'Extrem Orient. M'emociona entrar en una catedral gòtica però em deixa indiferent una piràmide maia; experimento moltes sensacions en passejar pels carrers d'una ciutat hanseàtica però m'haurien de pagar diners perquè anés a Hong Kong o a Shanghai; canvio de seguida de canal quan fan un western però es fàcil que m'enganxi a qualsevol pel·lícula espanyola actual. És així, no hi puc fer-hi més. Necessito una dosi molt alta de complicitat per vincular-me amb una obra, un autor, un indret. Per això, em fa gràcia trobar-me amb aquesta referència a El quadern gris a Los vagamundos, d'Andrés Trapiello:

¿Y por qué es tan bueno? En parte por su argumento, al alcance de qualquiera. Pocos vienen a este mundo para ser protagonistas de La cartuja de Parma o de Guerra y paz, pero todos llevamos dentro nuestro cuaderno gris particular.

És això.