Notes

¿Podria ser que quan som conscients que, a no molt tardar, la nostra vida s'acabarà, tendim a pensar que el món, o la civilització tal com l'entenem, també arribarà a la seva fi? La nostra mirada pessimista respecte al món, associada en gran mesura a la maduresa, ¿no podria ser un mecanisme d'autodefensa davant la incapacitat de concebre un món del qual no formarem part? Vindria a ser no un après moi, le déluge, sinó un après moi, il ne peut avoir que le déluge.

***
Daniel Capó, en un article a The Objective, parla del conservadurisme com a aliat d'un cert ecologisme i fa referència a Edmund Burke, que descrivia la societat com un contracte entre els morts, els vius i els que encara no han nascut. En esta definición, escriu Capó, se contiene la gramática moral del ecologismo: recibir una herencia, custodiarla y transmitirla mejorada a nuestros hijos. Més enllà d'aquesta relació innegable entre ecologisme i conservadurisme, que avui, pels viaranys seguits per la política verda, sembla paradoxal, m'interessa això del contracte entre vius, morts i no nascuts. No tant entre els vius i els no nascuts, o la versió més presentista que vindria a ser el contracte entre vells i joves, que està sempre més present, com la inclou també els morts. Chesterton considerava que, d'alguna manera, les societats havien de tenir en compte el que anomenava el vot dels morts. És a dir, no esborrar el pes de la tradició i evitar d'alguna manera l'efecte de les modes i també de l'adamisme, tan present avui. De vegades sento dir a algun polític que tal o qual llei fonamental, aprovada fa anys, no va ser votada per la majoria de persones que conformen la societat actual, perquè no havien nascut, i que això, d'alguna manera, inhabilita aquestes normes. Penso que, si això no fos una afirmació interessada com acostuma a ser, seria una bajanada. Com dir que tal edifici no ens val per viure perquè va ser dissenyat i construït quan encara no havíem nascut. La civilització es construeix per sedimentació. I, tal com succeeix en geologia, l'acumulació de sediments fa que, amb el pas del temps, es produeixin canvis més profunds. Així es formen les roques metamòrfiques: el propi pes dels sediments acumulats genera pressions i temperatures tan altes, que provoquen la transformació del material. En una societat madura, els canvis s'haurien de produir de la mateixa manera: no esborrant amb una ventada la tradició consolidada i la saviesa de qui ens ha precedit, sinó sedimentant-les. El vot dels morts ha de valdre i el seu llegat s'ha de respectar. No som més savis que ells pel fet d'estar vius. I, des d'una perspectiva numèrica, som menys que ells.

***

Trobo encertat el que escriu Flaubert en una carta a Louise Colet del 16 de gener de 1852: Lo que me parece bello, lo que me gustaría hacer, es un libro sobre nada, un libro que no estuviese ligado al exterior, que se sostuviese por sí mismo (...) Las obras más bellas son aquellas en las que hay menos materia: cuanto más se acerca a la expresión del pensamiento, más se ajusta la palabra a él y desaparece, y más bella es. Creo que el futuro del arte corre por estas vías.

Flaubert, d'alguna manera, prefigura aquí a Joyce i Proust.

***

I m'agrada com Flaubert s'acomiada de Colet en aquestes cartes: Adiós, querida Louise, te beso en el cuello blanco. O Otro beso en tu boca rosada. O Te abrazo con la ternura con la que te quiero, mi querida amiga de siempre. O encara Adiós, querida Louise, bien amada, mil besos en los ojos y bajo el cuello. Fins i tot Te beso por todas partes.

***

M'he aficionat a escoltar els pòdcast del programa, a priori sobre cinema, Cowboys de medianoche, dirigit per José Luis Garci i conduït per Luis Herrero. Un director de cinema oscaritzat, un poeta multilaureat, un exfiscal general i un diplomàtic, tots d'edat avançada, acaben parlant sobre allò humà i allò diví. Els seus coneixements semblen il·limitats, més alts i tot que les seves fites. I un, que com Álvaro de Campos, no pot voler ser res però té en un mateix tots els somnis del món, s'acaba preguntant en què ha fallat a la vida.

Madrid

Madrid és una ciutat que m'agrada i no m'agrada. No me la miro des de cap tipus de rivalitat territorial: la meva subjectivitat és estrictament individual. És una ciutat que admiro però em cansa. Admiro la seva vitalitat i la capacitat de mantenir el seu caràcter, a diferència del que succeeix a Barcelona, que es va desdibuixant. Però aquesta mateixa vitalitat, aquesta manera de viure quasi frenètica que es palpa als carrers, se'm faria difícil de suportar. Amb dos dies en tinc prou per sentir-me fatigat. Potser hi contribueixen la temperatura i l'excessiva efervescència primaveral. Mentre caminem de nit per la Cava Baja caço al vol aquesta frase, pronunciada amb accent americà: this city is crazy! És una frase que respon, imagino, a la sorpresa de trobar-se amb aquella arravatada agitació, amb aquell formiguer de persones disposades a escurar la vida fins les últimes engrunes. Està bé per un dia, penso, però jo necessitaria cada vegada un mes per recuperar-me d'aquell dia.

***

No aconseguim seure a les terrasses de la plaça de la Paja, la meva preferida de Madrid. Mai ho aconseguim. Suposo que ens falta traça, costum, sentit innat. De totes formes, hi deambulem una estona. És una plaça que té més de poble, o de ciutat petita castellana, que de gran urbs. És una plaça de sorra, amb pendent, ampla, que descongestiona l'espai i l'esperit. Tenim la fortuna d'anar-hi quan totes les campanes de les esglésies veïnes repiquen. Fins i tot aquests tocs tenen un cert desenfrenament, apaguen les converses i donen al moment un aire intemporal. Només trobo a faltar uns nens que juguin a la sorra i potser unes bicicletes. Però bicicletes infantils, estivals, no bicicletes antipàtiques de bobo.

***

Fa set anys, a Madrid, després de sopar, vam fer unes copes, vam anar al Penta. Aquest dissabte, hem sopat tard i ja ens recollim. Suposo que és un signe de decadència.

***

L'eufòria dels vapors de l'alcohol et fan pensar que podries escriure més i millor. Tot i que han passat un parell d'hores des del dinar, mentre camino pels carrers responc a mil estímuls, se m'acudeixen desenes d'idees i de textos, que escric mentalment i que de seguida oblido. Tot em sembla brillant i lluminós, el que observo i el que penso. Després, tot es fa progressivament més pesat i menys acolorit; sento el cansament i em molesta l'excés de persones. Compro una cocacola en un quiosc: m'ajuda a calmar la set, a digerir, a despertar-me i a confraternitzar amb l'autèntica realitat, exterior i interior, prou mediocre.

***

Anders Zorn, tenim només tres quarts d'hora per veure'n l'exposició. Facis el que facis, en aquest món nostre, sempre has d'acabar corrent. Per sort, la cocacola ha fet els seus efectes. M'enfronto amb calma al pintor suec. La seva època orientalista no m'acaba de convèncer. De fet, l'orientalisme pictòric i literari mai m'han fet el pes. M'agrada més quan pinta en el seu escenari natural, nòrdic: els llacs, els pobles... Zorn té un parentesc evident amb Sorolla, amb Sargent, amb Casas. M'agrada sobretot la seva llum del nord, la dels dies inacabables d'estiu, que prometen qui sap què. Aquesta llum, que venç la nit, se me'n duu de la Mancha als boscos de coníferes, de l'asfalt a l'aigua fresca dels llacs, dels blocs de pisos capitalins a les cabanes de fusta. Fins que una veu crida per megafonia que falten deu minuts per les vuit i que hauríem d'anar sortint.

***

Al migdia, amb més temps, sense cansament i amb un resultat negatiu a un eventual control antidopatge, hem vist l'exposició d'un altre nòrdic, Hammershøi. De fet no és un altre, és l'un, el motiu del viatge. Hem vingut a veure Hammershøi. Quan vam començar a sentir a parlar de Hammershøi, pregunta l'À.? No ho sé, no ho recordo, fa molts anys. En fa dotze que el vam perseguir per Copenhaguen i els seus voltants, fins al museu Ordrupgaard. També al museu estatal d'art de Dinamarca. És va desfermar llavors aquesta passió (si parlant d'un pintor tan calm, discret i silenciós com Hammershøi es pot usar el verb desfermar i el substantiu passió). L'ull que escolta ha titulat l'exposició el Museu Thyssen. En totes les cròniques es parla del pintor del silenci, un pintor que gairebé atura el temps i que beu de la pintura holandesa de dos segles enrere. L'atmosfera de Hammershøi emparenta amb la de Vermeer, de Hooch o Metsu. També es projectarà després en Hopper. Això ja ho vam escriure fa molts anys i ho han expressat també molts estudiosos que s'han acostat a la figura del gran pintor danès.

En aquestes sales, tot i haver-hi força gent, l'esperit de Hammershøi sembla imposar-se, de forma sorprenent. Regna una certa calma, per no dir silenci. L'aire de les habitacions de Strandgade 30, el pis que el pintor va retratar una i altra vegada, es trasllada a les sales del museu. Això és fonamental per poder combregar amb l'obra de l'artista. La comunió i el soroll són sempre incompatibles. La civilització i el soroll són, de fet, incompatibles. Les habitacions de Hammershøi són silencioses i transmeten un repòs profund, una pau que no és truculenta. No s'hi albiren tragèdies, en aquelles cambres; la calma no precedeix cap catàstrofe. La contenció no amaga turbulències, com passa sovint en la creació nòrdica. Hom seuria en aquells sofàs, en aquelles cadires, i es posaria a llegir plàcidament. S'hi sentiria el pas del temps, materialment, el moviment de l'agulla d'un rellotge, el so de la caiguda del pètal d'una flor. O el lliscar d'una agulla de cosir per la vora d'un llençol. Hammershøi va viatjar a Londres, a París, als Països Baixos, però el seu art no necessitava travessar les parets de Strandgade 30. Allí hi és tot contingut. Un d'aquests interiors mostra una cambra amb les portes tancades, sense pom, però l'ambient no és claustrofòbic. Perquè els interiors de Hammershøi són harmònics. I el seu art, a qui no cal anar gaire més enllà d'aquelles parets i d'aquelles portes, les traspassa, paradoxalment, i es fa universal.

***

La gent que s'aplega davant del retrat de Giovanna degli Albizzi, de Ghirlandaio, fa pensar que gairebé s'ha convertit, amb tots els mèrits, en una mena de Gioconda de la Thyssen. Sempre que vaig a aquest museu, per poca estona que tingui, l'he de pujar a veure.

***

El Rastro, quin món! Se n'ha escrit tant que no sóc capaç d'afegir-hi res de nou. Només puc registrar episodis fragmentaris, pinzellades impressionistes, reality bites. Veig un home que és abordat perquè signi un llibre. Torço el cap per veure'n la coberta i resulta que és Fernando Aramburu. Podria quedar-me per allà a escoltar la conversa, però no ho faig. En canvi, en altres punts del mercat sí que caço algunes frases al vol. A Bolaños en su barrio le llaman el cornudo, diu un paradista. El client, que porta una bossa plena de llibres, riu. No sé si es refereixen al ministre o a algú altre. Almodóvar es muy bueno, diu en un altre punt una noia molt jove, otra cosa es la persona, afegeix. Al lloc dels gitanos on fa uns anys vaig comprar, encara no entenc per què, uns volums de les cartes de Madame de Sévigné, hi veig Paco Gómez mirant fotografies velles. No m'atreveixo a dir-li res; està xerrant amb un grup de gent i la intrusió estaria fora de lloc. En unes caixes hi tenen tres volums d'una edició molt bonica, francesa, del segle XIX, de les Memòries d'ultratomba de Chateaubriand. És una llàstima que estigui incompleta. En una altre parada, un home gran que ven ulleres antigues em renya perquè no sé mirar bé on porten la marca les Ray Ban. Quasi em sento amonestat per no saber distingir el model americà, que és el que ell té, del model italià. Parla de pressa, com cansat d'adreçar-se a persones que no saben res. És baixet, però amb un posat dret i un aire marcial. Em resulta simpàtic, per la seva dignitat que sembla insubornable. Després d'un regateig molt lleu m'emporto les ulleres. De llibre no n'acabo comprant cap i mira que n'hi ha.

***

Sí que compro una selecció de les cartes de Flaubert a Louise Colet a la llibreria Estrella distante, que no és gaire lluny i em sembla un bon lloc. Les llibreries que obren els diumenges tenen, d'entrada, un punt positiu.

***

Samarretes de l'Atlètic, banderes de l'Atlètic...Per tot arreu. Alguna cosa, o moltes, hem fet malament els de l'Espanyol. Els successius directius de l'Espanyol, bàsicament. Després del miratge inicial, sembla clar que la nova propietat és un nou episodi en aquest camí de decadència.

***

Reminiscències del viatge, ecos de pensar en Dinamarca. Malestar nocturn per la confusió entre Ostende i Odense. Quina era la ciutat danesa i quina la belga? Segur que només em passa a mi això d'inquietar-me, mentre somio, amb coses com aquesta.

***

Si la vida fos un any, fent un càlcul matemàtic simple tenint en compte l'esperança de vida dels homes, estic al mes de setembre (m'ha sorprès gratament, jo em veia més aviat a l'octubre). De totes maneres, les fulles ja cauen i les orenetes se'n van. Cauen també les màscares i les coses es van clarificant. Ja vaig triar Londres per davant de París. I ara escullo Barcelona, malgrat tot, per davant de Madrid. Ho he pensat avui caminant cap a la feina. Potser perquè l'aire era fresc i els arbres estaven ben verds.

Notes

Els meus germans explicaven que quan es van construir les primeres autopistes de pagament, tenien un amic, o potser era algun d'ells mateixos, que quan arribava al peatge s'adreçava al senyor de la guixeta i, amb un accent rústic imposat, preguntava: ¿Cuánto vale? I quan els responia, contestava amb una altra pregunta, amb un rictus de sorpresa, perplexitat i indignació: ¿Cuánto dise?. Doncs bé, a mi sovint em venen ganes de repetir, en el meu dia a dia, aquest ¿cuánto dise? La inflació, com és ben sabut, és un càstig terrible contra les classes mitjanes i populars. Els economistes saberuts hi busquen solucions. I bé que fan. Però hi ha una mesura força pràctica i útil, si fos generalitzada, de la qual els economistes i els governants no en volen ni sentir parlar: la contenció. No em refereixo a la trista contenció involuntària, cada vegada més estesa, fruit de la impossibilitat real de pagar alguna cosa. No. Em refereixo a la contenció voluntària. Tots portem un bitllet de cinc euros a la butxaca però altra cosa és que ens el vulguem gastar en un cafè. L'altra dia me'ls demanaven, aquests cinc euros, a l'aeroport de Barcelona per un galdós cafè amb llet amb got de paper. No me'l vaig voler prendre. I aquí estic, senyors, ben viu i amb els cinc euros a la butxaca. Contràriament al que hom podria pensar, aquesta contenció no genera frustració, sinó satisfacció, la de no sentir-se enganyat. Almenys això és així en el meu cas. Però ja se sap que jo soc un tipus estrany. Entrades de concert a cent euros? No, gràcies. Menús del dia a vint euros? No, gràcies. Carnisseries i peixateries amb mercaderia a preu de joieria? No, gràcies. Plataformes de pagament farcides de sèries de cultura escombraria global? No, gràcies (en aquest cas sense ni saber el preu). El problema el tenim amb les necessitats bàsiques, amb el nostre pa de cada dia, per exemple (més car i més dolent aquí que a un país com França, això també cal dir-ho). Però la contenció, el tancament de l'aixeta, fins i tot la garreperia són eines eficaces. Eficacíssimes.

***

Una altra de les coses que no aconsegueixo entendre del món actual és el fenomen Rosalía.

***

Així com en altres gèneres literaris el meu nivell de satisfacció és més alt, en el cas de les novel·les podria dir que més del noranta per cent de les que llegeixo em resulten totalment insatisfactòries. I això que soc molt selectiu alhora de triar. Potser per això cada dia en llegeixo menys.

Ara bé, quan trobo en una novel·la l'escriptura precisa, sàvia, radiològica, experimento una sensació de felicitat gairebé física. Philip Larkin és sobretot un poeta, però alguns fragments de les seves novel·les em generen aquest estat de complaença i, alhora, d'admiració.

***

Tots ens creiem en possessió de la veritat. Qui estigui lliure d'aquest pecat que tiri la primera pedra. Però la convicció amb què determinades persones es creuen en l'absoluta possessió d'una veritat, que nosaltres veiem totalment falsa, és d'una ingenuïtat gairebé còmica.

***

L'E. em diu que el museu Thyssen, arran de l'exposició de Hammershøi, ha organitzat un concurs de microrelats. El premi és el catàleg de l'exposició. M'anima a participar-hi. Jo no sé escriure relats i, encara menys, microrelats. Només conec aquell del dinosaure. Ara bé, crec que hi participaré igualment. De fet, ja el tinc pensat. Els relats aquests es publiquen com a comentaris d'instagram. Quan hi entro, veig que ja n'hi ha publicats més de quatre mil. En llegeixo uns quants i em cau l'ànima als peus. Em poso a la pell de qui hagi de llegir-los tots i penso que, com els treballadors de les xarxes socials que han de revisar i moderar continguts escabrosos i violents, necessitarà també tractament psicològic i indemnització econòmica.

***

Aquesta frase de Gaziel, tan sàvia: Jo crec molt en els fets, una mica en els homes i gens en les paraules.

Notes

Avui l'ocell del garatge deuria tenir un son més profund perquè quan he entrat a buscar el cotxe ha estat incapaç de trobar la sortida. Ha sortit volant en la direcció equivocada i, desesperat, s'ha donat un parell de cops al sostre. Per fortuna hi tenim una mena de panells d'un material tou que han amortit els impactes. Jo he ajupit el cap, intuint que el següent cop em podria caure a mi, però finalment s'ha asserenat i ha buscat refugi en una taula de ping-pong plegada que tenim al fons del garatge. S'ha quedat allí quiet mentre jo pujava al cotxe i el treia del garatge. N'he vist la silueta però la foscor m'ha impedit distingir-ne bé els colors. És un ocell petit, potser un mosquiter, però el seu cos estilitzat em fa pensar més aviat en una cotxa. No he sapigut veure-li, però, el color vermellós de la cua. Tampoc li he trobat mai el niu. Crec que és un ocell solitari, un homeless que només busca refugis temporals. Potser es dona a la mala vida: al cant i a la vagància.

***

Això ho vaig escriure fa uns dies, avui l'ocell no hi era. Potser estava de celebració. Deu ser dels meus.

***

Si en algun cas la prepotència es pot mínimament disculpar és quan se sustenta en algun pilar molt sòlid. Quan s'expressa en miserables indocumentats (posem pel cas determinats futbolistes) és ridícula i nauseabunda.

***

L'altre dia vaig acompanyar l'N. a la sessió de portes obertes d'una universitat. Va haver-hi una llarga exposició oral, seguida d'un torn de preguntes, que se'm va fer materialment insuportable, fins al punt que vaig haver d'aixecar-me i marxar. Fa unes setmanes em va passar el mateix en una jornada professional, encara més llarga. La verborrea de la gent és infinita. O potser amb l'edat he desenvolupat una mena d'hiperactivitat que m'impossibilita resistir aquest tipus de sessions. En general, porto molt malament la passivitat. Veure una pel·lícula, si no té per a mi un interès molt determinat, també se'm fa difícil. Potser això és contradictori amb la quietud pascaliana, però les contradiccions em defineixen.

***

Llegir, pot pensar algú, també és una activitat passiva. No ho crec així. Ara bé, tampoc soc capaç de llegir molta estona seguida. Soc, en el fons, un mal lector. La lectura és per a mi una matèria primera per a l'escriptura, un ingredient del qual no es pot prescindir, més que una activitat que em valgui en si mateixa. La lectura és un mirall, un catalitzador; són els fonaments de l'edifici.

***

Marta Pera Cucurell, en la seva sessió a l'Institut d'Humanitats de Barcelona, em desperta l'interès per Sylvia Plath, de qui només he llegit una antologia poètica. Parla sobretot de La campana de vidre, però també de les cartes a la seva mare. Tant la novel·la com les cartes les ha traduït ella. En canvi, no és seva la traducció dels diaris, que són el que més m'atreu. La controvertida figura de Ted Hughes, el marit poeta, també em resulta d'interès.

Quan vam ser a Londres, al barri de Primrose Hill, mentre la G. i l'N. passejaven per un square, vaig acostar-me a la casa de Plath, identificada amb la típica placa blava. Mentre deambulava per allí va obrir-se la porta i en van sortir uns operaris. Hi feien algun tipus d'obra. El petit jardí del davant em va semblar una mica descurat. No fou en aquella casa, com jo creia, on Sylvia Plath es va suïcidar. Pera ens explica que quan Plath i Hughes van marxar a viure a Devon, van llogar-la a una parella de poetes, David i Assia Wevill. Assia, que era bellíssima, va acabar sent amant de Ted Hughes i estava embarassada d'ell en el moment del suïcidi de Plath. Al cap dels anys, Wevill també es va suïcidar, matant també la seva filla. Són històries terribles. No sé si m'agradaria viure en aquella casa d'aparença meravellosa de Chalcot Square.

***

Coincidències. M'arriba un article de The Spectator sobre el costat fosc de Primrose Hill. El llegeixo amb interès. Sean Thomas l'escriu arran de l'assassinat d'un jove de vint-un anys a la falda d'aquest turó. Repassa la història tràgica d'aquest barri al llarg dels segles, coronada amb el suïcidi de Plath en un altre immoble del veïnat, on havia viscut també el poeta Yeats. Però Thomas insisteix en el recent assassinat: Hi ha vídeos a les xarxes socials que pretenen mostrar el moment previ a l'assassinat, però són tan desconcertants com discordants. Hi ha l'escena típica de Primrose Hill –joves guapos fent un pícnic amb prosecco M&S– i hi ha un jove a punt de ser apunyalat fins a la mort. No té sentit. Com pot acabar una baralla absurda en un cadàver jove? Això no pot ser. I acaba preguntant-se si aquest episodi és només un dia més en la història d'una gran ciutat o un senyal ominós d'alguna cosa terrible que s'acosta.

Sovint, veient les històries del dia a dia del nostre món més proper, em faig aquesta mateixa pregunta. I la resposta no és gaire encoratjadora.

***

Deixar l'òrbita d'Occident -un Occident trasbalsat, sí, però Occident- per situar-nos com aliat del règim més sanguinari, repressor i lliberticida del món. I sense que ningú piuli. No me'n sé avenir.

***

Conversa amb X. Molt preocupat per un cas que ara no ve al cas (disculpeu la cacofonia). No li falta raó, ni raons. Però des de la meva posició actual d'outsider, no puc deixar d'experimentar una certa satisfacció malsana quan certs estaments corporatius de l'establishment es tensen o trontollen.

Notes

Hi ha dies que sento que vaig pel món en un estat gairebé letàrgic, com si estigués embriagat per alguna mena de droga. La percepció del món se'm fa difusa. L'altre dia, anant a comprar a Centelles, va ser el cas. Deambulava pels carrers, o pels passadissos del supermercat, com si no fos allà. És una sensació estranya, una mena d'embadaliment, que no sé si hauria de preocupar-me. Potser es deu, també, al fet que crec que estic perdent visió.

Fa uns dies vaig recordar que al matí havia vist, a poca distància, posat sobre una tanca, un lluer. No vaig ser-ne conscient fins passades unes hores, al vespre. No vaig poder gaudir d'aquell instant, però en aquest cas fou perquè parlava pel mòbil. Quantes coses ens perdem per culpa dels maleïts mòbils!

***

Al jardí de casa hi ha moltes sargantanes. Abans les vèiem només a l'estiu; ara, com que ja no fa tan fred, campen gairebé tot l'any. A finals de març ja les vaig començar a veure. Són uns animals que m'agraden. Quan érem petits les caçàvem, pobres. Ara em limito a observar-les: sembla que ja no tenen tanta por com abans, sabedores que no els farem res.

També agafen confiança les mallerengues emplomallades. Jo estic llegint a l'ombra de l'arbre on està penjada la menjadora i, si m'estic ben quiet, venen a picar els cacauets. Em distreuen fàcilment de la lectura, amb el seu aire desenfadat i el seu pentinat new wave.

***

No pensava treure'n gaire cosa del llibre de Richard Kennedy. Després d'acabar A boy in the Hogarth Press, més per disciplina que per altra cosa vaig seguir amb A parcel of time, els seus records d'infantesa. La seva fou una infantesa una mica agredolça, la d'un nen que va perdre el pare a la guerra i es va criar consentit per una mare poc equilibrada i una àvia amb un excés de personalitat. D'aquest llibre n'he après a entendre el que sent un nano amb dificultats i sense gaire interès per l'estudi, a saber com de difícil se li pot fer la vida d'estudiant a qui no hi està dotat.

***

A Montpellier, tinc a les mans una primera edició de Madame Bovary. El llibreter, molt amable, me'l deixa fullejar, tot i saber que no el compraré. M'explica l'error tipogràfic que identifica la primera tirada de l'obra i em destaca la qualitat de l'enquadernació. Me l'ofereix a un preu molt raonable, però comprar-lo seria, a banda d'un dispendi, una excentricitat innecessària.

***

A Montpellier, aquest dia assolellat de primavera, la vida s'expressa amb tanta intensitat, que fins i tot es fa difícil pensar en les misèries del món i en els dimonis particulars. Les terrasses són plenes a vessar, les pells s'exposen al sol, els estudiants riuen, les senyores passegen ben vestides, un rodamon, amb el seu gos als peus, llegeix un llibre. Només hi ha tres colors: el blau del cel, el verd de les fulles tendres i l'indefinible color, com de sorra de platja, de la pedra de la ciutat. L'aire és fresc, el sol càlid. Vindria de gust parar el temps, parar també el pensament, sentir-se sobretot alleujat.

***

A l'Institut d'Humanitats de Barcelona, Anna Maria Iglesia exposa una visió profunda i interessant de Natalia Ginzburg. Crec que excessivament ideològica, al meu modest parer: la Ginzburg que he llegit jo no acaba de coincidir amb la seva. Entre d'altres idees, em descobreix, però, un text molt interessant sobre la necessitat d'un escriptor de tenir interlocutors. En acabar la sessió vull preguntar-li la referència de la cita, però aquestes coses sempre em fan una mica de mandra. La trobo després a Calle del Orco, un blog d'internet:

Por eso quien escribe siente imperiosamente la necesidad de tener interlocutores. Necesita tres o cuatro personas a quienes someter lo que escribe y piensa, y hablar de ello. No necesita muchas: le bastan tres o cuatro. El público es, para quien escribe, una proliferación y una proyección de estas tres o cuatro personas en lo ignoto y en lo infinito.

Estas personas ayudan a quien escribe ya sea a no sentir por sí mismo una simpatía ciega, ya sea a no sentir por sí mismo un desprecio mortal. Le ayudan a defenderse de las sensaciones de desvariar y delirar en solitario. Le salvan de las enfermedades que crecen y se multiplican, como una vegetación extraña y triste, en la sombra de su espíritu cuando está solo.

La elección de los interlocutores es sumamente extraña, y quien escribe no busca, entre ellos, ninguna semejanza. Parecen pescados por casualidad y al azar entre las personas que le rodean. Dicha elección no obedece ni al afecto ni a la amistad ni a la estima; o mejor, el afecto, la amistad y la estima son necesarios; pero no suficientes. Naturalmente, uno espera siempre que el destino nos traiga nuevos interlocutores; y cuando envejece, casi no espera otra cosa. (Natalia Ginzburg, Interlocutores, agosto de 1970 Nunca me preguntes)

Per mi, aquests interlocutors són essencials. De vegades, no es manifesten, però hi són. I pot passar també que hom pensi en excés en els interlocutors a l'hora d'escriure. Cal mirar també, d'alguna manera, d'abstreure-se'n.

Londres (IV) i altres anotacions

Seguint un dels carrers de Hampstead, Church row, arribem a un cementiri. El carrer és un dels conjunts més ben conservats de cases d'arquitectura georgiana. Al cementiri, hi ha la tomba de Constable. Està en un racó, al costat d'un dels murs. Pel camí, enmig de les làpides, veiem unes adolescents, mig amagades, gravant vídeos. La tomba del pintor és una mena de mausoleu tetraèdric, sense cap gràcia, tancat amb una reixa de ferro. El conjunt del cementiri és bell, romàntic, malgrat la gravació de vídeos de tik-tok. Enmig de les branques nues dels grans arbres es veuen les cases del barri. A l'interior de l'església hi canten uns nens, en un ambient parroquial lleugerament kumbaià.

***
Escolto una entrevista a Leila Guerriero. És una escriptora que té ara un gran predicament. Tanmateix, no m'acaba d'interessar. Només quan parla del seu llibre sobre la concentració de suïcidis de joves en un poble del sud d'Argentina, dominat pel vent. Miraré de llegir-lo.

***

A Hatchard's vaig comprar el llibre A boy at the Hogarth Press, de Richard Kennedy, editat per Plain Foxed Editions. No en sabia res d'aquest llibre; em va cridar l'atenció la temàtica i l'edició. Està editat en tela, com els llibres de fa un segle i porta una solapa de paper amb el títol, l'autor i un dibuix. La tipografia i el disseny del llom fa pensar també en les edicions angleses de principis del segle XX.. El resultat és esplèndid. El llibre és divertit; el llegeixo a petites dosi. Narra amb humor l'experiència del jove Kennedy, que acaba de deixar els seus estudis i és endollat pel seu oncle a l'editorial del matrimoni Woolf. Té una mirada iconoclasta, molt britànica, de les figures de Leonard i Virginia Woolf i de la resta d'intel·lectuals bloomsburians que van apareixent en les seves pàgines. Descriu festes amb un aire de Powell i fotografia amb realisme les excentricitats de la parella. El jove Kennedy, descrit per Leonard Woolf com l'idiota més espantós que mai he tingut el privilegi de conèixer en la meva llarga carrera d'aguntar ximples, és preguntat en una festa per la seva opinió sobre Virgina Woolf, la seva mestressa i fulgurant estrella literària, i contesta amb tot el coratge que no creu que sàpiga crear personatges com ho fa Turgenev. Diu que els interlocutors el miren com mirarien Sant Pere després de negar tres cops a Crist. Hi ha llibres que són per passar-s'ho bé i aquest n'és un.

***

Contrasta aquesta lectura amb A flor d'oblit, dietari de Marià Manent que he acabat avui mateix. Les últimes pàgines són tot poesia en prosa: paisatges, ocells, botànica... És especialment emotiu el relat que fa del viatge de Carner a Catalunya, el 1970. El poeta presenta ja símptomes de demència, que alterna, però, amb moments de lucidesa. La seva capacitat poètica no ha desaparegut. Crida l'atenció que gent del carrer, taxistes... reconeguin el poeta, que porta dècades a l'exili, i el saludin amb reverència. Com ha canviat aquest país nostre!

***
Diuen que estimen molt Catalunya. No ho poso en dubte, però les polítiques que apliquen, des de fa anys, condueixen a la seva desaparició.

***

M'he d'ajudar del diccionari i d'internet per comprendre bé A boy at the Hogath Press. Per exemple, quan Kennedy escriu que Leonard Woolf té al despatx Cox's Orange Pippin. És una varietat de pomes. Em fa pensar en el cistell de pomes que tenien a la recepció de l'hotel de Londres. Cada vegada que hi passava n'agafava una, la fregava al camal dels pantalons i me la menjava mentre passejàvem pels carrers adjacents als jardins de Kensington, camí del metro o de qualsevol altre destí. El meu consum de pomes provocava una certa hilaritat en l'N., però per a mi era un signe més de la despreocupació i felicitat, una mica ingènues, tan pròpia dels viatges. Aquelles pomes de l'hotel no eren gaire diferents de les Cox's Orange Pippin, segons la foto que trobo a google d'aquesta varietat. M'agradaria pensar que eren les mateixes que mossegava Leonard Woolf al seu despatx, enterrat entre llibres i proves d'impremta. Les de l'hotel no eren gaire grans i això em fa pensar que les deurien collir d'alguna pomera del jardí.

***

Al nostre jardí, el de casa, arriben uns ànecs. Mentre estic treballant, l'N. m'envia un vídeo de sis ànecs petitons passejant-s'hi. Després, quan ja sóc a casa, tornem a sentir el quaquejar i sortim a fora. Ara hi ha la mare amb els petits. Només que els aneguets ara són cinc. L'ànega recorre tot el jardí, seguida dels petits, cercant el que falta. No deixa un racó per revisar, indiferent a la nostra mirada. Nosaltres ens afegim a la cerca. Ells es fiquen dintre la tanca de xiprers, nosaltres ens estirem per terra, buscant darrere les torratxes, mirant els racons. Entren fins i tot al garatge, passant per sota el cotxe. L'ànega no defalleix en la seva cerca infructuosa. No es dona per vençuda!- diu l'N. És clar, és una mare -respon la G. I des d'aquesta perspectiva és impossible no sentir empatia envers aquesta criatura i el seu sentit maternal. Només és un animal, penso. I, encara més, recordo l'ànec rostit a la cantonesa que vaig crospir-me fa uns dies en un restaurant xinès del Soho. Però ni això m'allibera de sentir compassió per aquesta bèstia. Al final, mare i fills acaben marxant. Els veiem allunyar-se caminant per la vorera mentre un home els fa fotos. La seva visita ens deixa un rastre agredolç.

***

L'N. sempre se'n riu de mi quan dic que soc incapaç d'escollir entre Londres i París. Però ara crec que ja tinc la resposta.