***
Això que avui el dia havia començat de la pitjor manera. O de la millor, depèn de com es miri. Els serveis meteorològics han estat incapaços -no hi ha cap crítica en aquesta informació, només una constatació- de detectar la reactivació de les pluges torrencials que havien caigut el cap de setmana. I de bon matí, ens les hem trobat de ple, just quan el navegador del cotxe ens havia dirigit cap una ruta alternativa per evitar un accident, provocat per la pluja, a la via principal. I així ens hem vist circulant -quasi navegant- per carreteres inundades, plenes d'aigua, terra i fang, enmig d'inhòspits polígons industrials, amb continus guals, que hem aconseguit superar. Amb les hores, la cosa ha empitjorat, així que encara ens n'hem sortit prou bé, amb el cor, això sí, ben encongit. Fet números ràpids, diria que m'aproximo al milió de quilòmetres al volant. I avui ha estat el pitjor dia. Portava l'N. i hauria preferit anar sol.
***
Així com els llibres de contes o narracions curtes no m'agraden gaire, acostumo a gaudir de les pel·lícules que segueixen aquest esquema. Potser perquè les pel·lícules, potser no totes però sí la gran majoria, se'm fan pesades i aquesta fragmentació narrativa m'ajuda a digerir-les. Pensant-ho bé, no deu ser això perquè si fos així m'interessarien molt les sèries i tampoc és el cas. Per tant, no és tant la fragmentació com el canvi: de personatges, de situacions, d'arguments. Father, mother, sister, brother conté tres històries diferents amb el denominador comú de les relacions familiars, les absències i alguns altres elements més, anecdòtics, però que li donen una certa cohesió atmosfèrica. No és com Paterson, un dels meus films preferits, però s'hi percep el geni de Jarmusch. El primer dels episodis és sensacional, amb una atmosfera extraordinàriament ben creada i un Tom Waits memorable. De la segona història em quedo amb la bellesa de l'entorn de la casa de la mare, distant com la pròpia mare, mentre que el capítol parisenc és, al meu parer, el menys aconseguit, tot i tenir el mèrit innegable de dibuixar un París real i, fins i tot, lleig.
Així com els llibres de contes o narracions curtes no m'agraden gaire, acostumo a gaudir de les pel·lícules que segueixen aquest esquema. Potser perquè les pel·lícules, potser no totes però sí la gran majoria, se'm fan pesades i aquesta fragmentació narrativa m'ajuda a digerir-les. Pensant-ho bé, no deu ser això perquè si fos així m'interessarien molt les sèries i tampoc és el cas. Per tant, no és tant la fragmentació com el canvi: de personatges, de situacions, d'arguments. Father, mother, sister, brother conté tres històries diferents amb el denominador comú de les relacions familiars, les absències i alguns altres elements més, anecdòtics, però que li donen una certa cohesió atmosfèrica. No és com Paterson, un dels meus films preferits, però s'hi percep el geni de Jarmusch. El primer dels episodis és sensacional, amb una atmosfera extraordinàriament ben creada i un Tom Waits memorable. De la segona història em quedo amb la bellesa de l'entorn de la casa de la mare, distant com la pròpia mare, mentre que el capítol parisenc és, al meu parer, el menys aconseguit, tot i tenir el mèrit innegable de dibuixar un París real i, fins i tot, lleig.
***
La lletjor i el caràcter inhòspit que pot arribar a assolir París és un tema literari mai prou tractat.
***
Tornant a la Vista de Delft he pensat com de complicat deuen ser els trasllats d'aquestes obres. M'han vigut al cap no només els riscos i el preu de les assegurances per cobrir-los, sinó la responsabilitat de les persones que les embalen, dels conductors que les traslladen... I m'he imaginat també una autoritat superior vetllant per tot aquest trasllat, com ha succeït durant les guerres al llarg de la història. Sempre hi ha hagut algun alt comandament que ha donat prioritat a aquests tresors com un bé major. Després, he volgut imaginar-me qui podria ser avui en dia aquesta autoritat superior i el resultat ha estat un blanc.
***
Permeteu-me que us expliqui un acudit que surt a la pel·lícula de Jarmusch que he citat abans, i que té un caràcter marcadament hobbsià. L'explica succintament una noia irlandesa. Jo, com que soc del sud i admirador del gran Eugeni, l'adornaré una mica més. Són tres planetes que estan prenent un cafè, parlant de les seves coses i preguntant-se l'un a l'altre com es troben.
- Jo estic bé, diu Mercuri, però com que estic tan a prop del sol passo molta calor.
- Jo no, diu Jupíter, estic fresquet, però hauria de fer dieta: estic molt gros.
- Doncs jo estic molt preocupada, diu la Terra. No estic gens bé, he agafat una infecció que es diu Humanitat.
