***
Encara més confessions. Entro a l'emprovador d'una botiga de la rambla de Catalunya. Quan em trec la camisa per provar-me'n una de nova, veig el volum que ha anat adquirint la meva panxa. Em disgusta enormement i em provoca un profund i autèntic malestar. Sobretot, perquè la manca de voluntat m'impedeix prendre mesures per revertir la situació. Observo el procés irreversible cap a la senectud i la decrepitud -acabo de fer anys- en contrast a la joventut i bellesa que percebo, avui especialment, en la població femenina que transita pels carrers.
***
Des que van morir, no sé res dels meus pares. Aquesta frase podria semblar una obvietat, fins i tot una boutade. No ho crec així. Ben al contrari, el que em resulta profundament estrany i incomprensible és que qui ha ocupat una part central de la teva vida, possiblement qui més t'ha estimat, desaparegui per sempre d'un dia per l'altre. És llei de vida, direu. La desaparició, en molts casos, és progressiva -direu també- lligada al procés d'envelliment i degeneració. És així, indubtablement. Però des d'una objectivitat radical, és estrany i dur que això succeeixi d'aquesta manera. Ningú sap -una altra obvietat- què hi ha després de la mort. És el gran misteri de la vida, que alimenta creences de tot tipus des que l'home existeix com a ésser racional. Dit això, i des del dubte que m'acompanya sempre, a mi em costa deixar d'imaginar que els meus pares no em vegin, no sapiguen de mi, d'una manera o altra. És incomprensible que, amb la mort, els pares abandonin els seus fills així com així. Com a pare, em sembla inimaginable. Així que sovint penso -digueu-me narcisista- que els meus pares em veuen, que saben què ha estat de la meva vida, què he esdevingut. El que no sé és què deuen pensar i si són capaços de mirar-s'ho amb despreocupació o bé conserven l'etern patiment patern.
***
Gaudeixo de la lectura de Vamos a tocar el agua, breu dietari berlinès de Luis Chaves, recomanat per Javier Aznar. Sovint els dietaris que més ens aporten i acompanyen són aquells d'aparença més simple. La pretensió de profunditat és sovint un llast, mentre que la lleugeresa pot resultar el contrari de la superficialitat.
***
Quan, després d'arribar a Berlín, Luis Chaves ha de triar un equip de futbol, escriu: Fue fácil elegir una adhesión local. El Hertha BSC de la primera división quedó descartado de entrada: un equipo con merchandising en los centros comerciales.
***
Per a les persones ansioses, els llibres breus són una meravella.
Un exèrcit de mosquits ben entrenats, com els que hi ha al jardí de casa, poden arribar a assolir en el meu cos resultats equiparables als del virus de la varicel·la. L'armament compost d'insecticides, esprais repel·lents, plantes d'alfàbrega, espelmes de citronel·la, espirals emisors de fums pudents i raquetes elèctriques és, en canvi, d'una esterilitat total.
***
Passades les hores d'agitació matinal, el conill dorm als meus peus com una bola peluda de respiració pausada. De tant en tant, en somnis, fa un moviment sobtat, profundament humà. Potser el seu malson té forma de guineu com el nostre en té d'incertesa.
***
Em truquen, o m'envien missatges, familiars i amics per felicitar-me l'aniversari. Ho agraeixo, però si no em felicitessin em seria absolutament igual. Jo intento fer el mateix, felicitar-los a ells, quan pertoca. Però sovint me n'oblido. No ho tinc apuntat enlloc (ni tinc cap intenció de fer-ho) i de vegades se'm passa per alt. No passa res. Pot succeir que no pensi en ells justament el dia del seu sant o el seu aniversari, però poden tenir la certesa que hi penso molts altres dies de l'any, molts altres momentes de la vida. I això -crec modestament- és el que val.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada