Notes

Un malson em desperta. Em traslladaven a una farmàcia hospitalària. Me l'ensenyaven i en realitat era una mena de mercat de peix, pudent. Em deien que per fer efectiu el trasllat havia de cursar abans un màster d'igualtat, que durava tres anys. Dels tres ingredients del somni, que era pur surrealisme, el peix era el que menys em preocupava.

***

A l'oficina, al costat de la porta de vidre que dona al passadís on tenim la fotocopiadora jau un lloro mort. Descansa al costat d'un gran test de terracota, un dels pocs elements ornamentals que hi ha en aquella mena de pati. El vent calent d'aquests dies li fa moure les plomes, com si volgués insuflar-li un batec de vida. El cadàver verd del lloro i el test de terrissa conformen una natura morta -mai més ben dit- que té una certa bellesa estranya, exòtica.

***

El malson peixater de l'altra dia segurament fou conseqüència de la calor, combinada amb la meva assistència, la nit prèvia, a una festa. Mai vaig a festes -escrit així en cursiva- entre altres coses, perquè no m'hi conviden. I segurament no m'hi conviden perquè absolutament res -ni el meu entorn personal, ni els meus interessos, ni les meves preferències, ni la meva edat- ho predisposen. I mai, ni quan era jove, m'he sentit còmode en aquests ambients festius. La música alta em molesta: la meva lleu sordesa s'accentua molt en entorns sorollosos. Si em parlen, no sento el que em diuen. I si parlo jo, tampoc m'entenen, perquè la meva veu és molt greu i queda amortida pels baixos de la música. A més, sovint em separen uns quants centímetres d'alçada dels meus interlocutors, especialment si són interlocutores, amb la qual cosa encara m'és més difícil comunicar-me, a no ser que m'acosti molt, fet que m'incomoda. La nit m'engavanya, com si la foscor pesés, literalment, sobre les meves espatlles. I els ambients nocturns, discotequers, em semblen sòrdids (fa anys vaig escriure un poema sobre les impressions d'antigues nits de discoteca que volia reflectir l'ombra de sordidesa que s'amaga darrere la disfressa d'un pretès gaudi). L'alteració dels meus horaris habituals també afecta el meu estat d'ànim. L'endemà acostumo a sentir-me desubicat, amorf. No acostumo a ballar; el meu cos te menys ritme que un fanal, que almenys es mou quan fa vent. Així, sense poder parlar ni ballar, dret com un estaquirot, em costa omplir el temps, passar les hores nocturnes. La ingesta d'alcohol és una solució fàcil, però clarament equivocada. Podria semblar una ajuda per revertir totes les mancances descrites, però no és més que un agreujant dels efectes indesitjats que es produeixen l'endemà. O la mateixa nit. Com ara els somnis surreals.

***

Sent vàlid tot això anterior, sí que es veritat que amb els anys, un cop superats molts complexos d'adolescència i joventut, en aquestes sessions nocturnes puc arribar a experimentar un cert interès etològic en qualitat d'observador. M'admira -i ho dic sense ironia- la gent que actua amb plena desimboltura en aquests ambients. Conversen ara amb l'un, ara amb l'altre, amb total naturalitat, movent-se entre els grupets sense experimentar cap sensació d'estar interrompent o de ser intrusiu. Semblen conèixer tothom per la manera de parlar-hi, amb una complicitat i camaraderia que jo només tinc amb els més íntims. Abraçades, cops a l'espatlla, riures ostentosos. Després ballen, com enduts per alguna mena de possessió espiritual -o potser espirituosa- i semblen gaudir-ne. Tanquen els ulls, aixequen les mans, es deixen portar per onades invisibles. Una mena d'electricitat recorre els seus cossos. Em fascina: no sé si per bé o per mal (en algun cas la fascinació pot tornar-se vergonya aliena). Si faig introspecció, em sento com si pertanyés a una altra espècie, a un altre món. Si alguna vegada, endut també per una força abissal, que en el meu cas només potser espirituosa, intento unir-m'hi, els meus moviments són sempre ridículs, maldestres, mancats de confiança. Ràpidament em veig obligat a retirar-me i a recuperar el meu paper d'espectador trist i avorrit. Per fortuna, els anys afavoreixen la retirada primerenca, la ràpida cerca del coixí nocturn, l'empara del somni, encara que sigui estrany. Tinc mal d'esquena, argumento per poder fugir. I ni tan sols és mentida.

***

L'X em pregunta sobre la final del campionat del món de futbol. Coneixedora de les meves alienígenes preferències futbolístiques, suposo que intenta ser amable i mirar de trobar algun espai de confluència. Però, no sé per què, sóc incapaç de recuperar la meva antiga capacitat de diplomàcia i contesto amb sinceritat el que penso, que desitjaria que perdessin tots dos equips. I mira que hauria estat fàcil buscar una resposta més convenient, no tan allunyada de la centralitat.

A la carnisseria del poble, en canvi, mentre estic parlant amb T., un home que neteja els vidres ens treu també el mateix tema. L'he mirat abans de reüll, treballa bé, amb interès pel que està fent. Fa una calor del dimoni i, vestit de negre, li regaliment per la cara les gotes de suor. En aquesta situació esbosso una resposta de compromís. No hi ha lloc per brusquedats sinceres. Però, no hauria pogut fer el mateix amb l'X?

***

Relacionat amb això, sento explicar a Javier Aznar que un comentari equívoc seu va fer creure a un quiosquer, acèrrim colchonero, que compartien la mateixa fe. Des de llavors, per no desenganyar aquell home, cada cop que va al quiosc fa el paper de seguidor de l'Atlètic, ell que és profundament madridista.

***

Tinc fama de pessimista, però en realitat no ho soc. L'esperança m'acompanya fins al límit de la ingenuïtat. Tinc l'esperança -real- de què algun dia succeirà una d'aquestes dues coses (o les dues): em tocarà la primitiva i tindré reconeixement literari.

***

Veinticinco de hace veinticinco: lectura del llibre brevíssim de Víctor Colden. És el repàs a un any -1988- de la seva joventut. I la prova de que, al contrari del que li diu algun personatge del llibre i de la seva vida, el passat no només ens acompanya sempre sinó que ens configura, és una part important de qui som. M'ha admirat la capacitat de l'autor de dibuixar a la perfecció un món, un ambient, amb quatre traços. I m'ha agradat llegir-lo des de la proximitat d'interessos i d'època, però també des del contrast: sent gairebé coetanis (ens portem dos anys) el meu món d'estudiant -barceloní, de ciències- i les meves experiències vitals foren ben diferents. Però, en menys de cent pàgines, Colden sap fer-te viure en el seu món, que sents gairebé com a teu.

Notes

Camino pel carrer. Passo pel costat d'un cotxet on hi ha un nadó de dies, potser setmanes. Veig que el cotxet se'n va sol, llisca molt suaument sense control. El carrer quasi no fa pendent, però a prop hi ha els sots que fan de parterre dels arbres, així que estiro el braç i l'aturo. Gairebé instantàniament, potser un segon més tard, la mare, que estava mig d'esquena parlant amb algú, fa el mateix moviment i ens trobem tots dos aguantant el cotxet. Ens mirem i somriem. Jo no he arribat ni a aturar-me; l'episodi ha durat un instant, dos o tres segons, però ha valgut el dia.

***

He seguit caminant. Hauria estat bé que l'escena anterior hagués obert un dia carregat d'esdeveniments interessants, una passejada memorable en què hagués viscut un in crescendo d'intervencions a mig camí entre un Spiderman i un Quixot, però no ha estat així. Només tedi i, sobretot, calor. L'única heroïcitat ha estat la d'esperar, a ple sol, que els semàfors es posessin verds.

***

Aquest article, La edad de la lectura, de l'amic Daniel Capó em sembla d'una gran lucidesa. Tal com diu l'autor, no sabem què acabarà passant amb la lectura i amb tot el que se'n deriva, però és evident que s'està configurant un nou món, que avança en una direcció desconeguda. I és molt interessant la seva reflexió sobre el pes del passat i el diàleg amb els morts, que entronca també amb la idea del vot dels morts, sobre la qual parlàvem fa uns mesos.

***

La llegenda del Canyut. No he arribat a veure aquest anunci d'una coneguda marca de cervesa (escric el tòpic amb cursiva amb tota la intenció, igual que el títol de la creació). Però sí que l'he sentit, al cotxe, interrompent durant una bona estona l'escolta de cançons en la meva lamentable aplicació de música. He de dir, en primer lloc, que els publicistes d'aquesta marca de cervesa porten anys duent a terme una tasca encomiable; han aconseguit allò que busquen sempre les empreses: crear una marca amb uns atributs perfectament reconeixibles i que transcendeixen amb escreix el propi producte. Ja és impossible veure o imaginar una escena de vacances, estiuenca, amb el mar (Mediterrani) de fons sense pensar en aquesta cervesa. Bravo! Dit això, aquests anuncis, tan repetitius, any rere any, resulten ja molt carregosos. I ho són especialment els seus personatges, aquests jovenets mig pijets mig bohemis, taaaan enrotllats i vitals, amb aquest parlar barceloní d'ara, tan característic. Sigui dit que no tinc res contra els barcelonins i que quasi tots els que conec parlen normal (avui és el dia de les cursives). Però als pobles amb una certa tradició d'estiueig tenim travessats els barcelonins des de temps immemorials. I ho diu qui té la meitat de les seves arrels capitalines, s'ha passat mitja vida a Barcelona i té bona part de la família instal·lada al cap i casal. Però això no és obstacle per seguir mirant aquests nouvinguts -abans temporals, ara permanents- amb una certa prevenció irònica. He sentit explicar que en temps dels meus avis rebien els estiuejants que baixaven del tren vestits amb traje blanc amb una pluja de tomàquets. No sé si creure-m'ho. Més que res perquè, al poble, aquesta rivalitat ha anat acompanyada també d'una certa reverència. Ja han arribat els senyors, deia el meu pare pels volts de Sant Joan, amb una entonació carregada de sorna. Però no sempre aquest terme havia anat acompanyat del sarcasme amb què ell el vestia. Existia també un respecte, una reverència, que potser amagava també una certa enveja (construïda, com passa gairebé sempre, sobre un fonament econòmic). Havia sentit explicar també que en els discursos que es feien en alguna celebració local, un membre insigne de l'estiueig es referia a la seva facció com la nunca bien ponderada colonia veraniega. D'això, de la nunca bien ponderada, a casa també se'n feia molta conya. Els senyors, la colònia...tot això ha canviat molt. El desequilibri econòmic ha desaparegut i els trajes blancs han deixat pas als tatuatges. Ara hi ha els noiets i noietes que pretenen ser més locals que els locals i que parlen mig xava, mig tevetresí. Com els dels anuncis de cervesa. No coneixes la llegenda del Canyut?

***

La mort de Luis Goytisolo, un estímul més (macabre) per a la lectura de la seva Antagonía. I aquí en parla José Carlos Llop.

Notes

Els suposats senyals que envia la natura són gairebé un tòpic literari o cimematogràfic. L'aparició d'un animal majestuós, que mira en silenci, de fit a fit, el protagonista de la pel·lícula o de la novel·la i després se'n va. Una tempesta sobtada que cau damunt l'heroi, deixant-lo xop i alhora il·luminant-lo per prendre alguna decisió vital.

En el meu cas, aquests senyals són sempre menors, menys vistosos i aparents, en sincronia amb això (anava a esciure la literatura però el pronom m'ha semblat més escaient) que hom escriu. L'altre dia vaig netejar unes sabates de pell girada, que porto ara a l'estiu i estaven totes empolsinades. Com que l'esprai que s'utilitza per protegir la pell fa una olor molt forta, vaig deixar les sabates al jardí, perquè es ventilessin. Passades unes hores, quan vaig anar a recollir-les, el vent havia depositat una flor a l'interior d'una d'elles. Era una flor blanca, amb els pètals quasi de paper i els estams grocs, de Solanum jasminoide, o fals gessamí. L'aire la deuria haver transportat i deixat caure suaument dins la sabata, com les safates elegants que saben fer alguns jugadors de bàsquet. Com que no soc novel·lista, no he estat capaç de trobar un significat ocult -un simbolisme- a aquest fet. El meu pragmatisme em va fer espolsar la flor de la sabata, recollir el parell i guardar ambdues peces a la seva caixa. De moment, la meva vida no ha experimentat cap canvi. La meva tendinitis de l'espatlla em continua molestant i jo vaig fent la viu-viu dia sí, dia també.

***

Quina definició tan precisa i ajustada de la gauche divine fa Carlos Mármol en la seva ressenya de l'últim llibre de Milena Busquets:

la histórica generación de la gauche divine barcelonesa: hijos de familias conservadoras que, en el tardofranquismo, sin renunciar a los privilegios de su clase social de nacimiento, decidieron hacerse activistas de izquierdas, soñaron con convertirse en artistas modernos, se divirtieron todo lo posible y más y hasta llegaron a declararse maoístas, sin dejar de adorar al dinero.

***

Del substack de Víctor del Moral, que cada dia m'agrada més, em permeto copiar aquesta cita de Chesterton, que em sembla extraordinària:

Hay quienes se quejan de que un hombre no haga nada; otros, todavía más misteriosos y sorprendentes, se quejan de no tener nada que hacer. Cuando se encuentran con horas libres, o incluso con hermosos días de asueto, refunfuñan por tanta holganza. Cuando reciben el regalo de la soledad, que es el regalo de la libertad, lo desprecian, lo destruyen de forma deliberada mediante algún espantoso juego de cartas o con una pelotita… No puedo evitar estremecerme cuando los veo desperdiciar mediante cualquier actividad esas vacaciones que tanto les cuesta ganar. Por mi parte, nunca me cansaría de no hacer nada.

M'agrada la reflexió de Chesterton i em fa somriure alhora. Com tots els grans homes, Chesterton és contradictori. Un autor tan i tan prolífic -novel·la, assaig, poesia, articles...- que diu que no es cansaria de no fer res. I m'agrada especialment aquesta crítica de l'entreteniment, de la necessitat d'omplir el temps, tan de la nostra època. Jo tinc predilecció per la piloteta però detesto les cartes i qualsevol joc de taula. Veig aquestes activitats, efectivament, com un malbaratament d'un temps, una vacança, que tant costa de guanyar. Quins gran regals, el temps, la solitud, la llibertat! 

Notes

Veig la llista de llibres més venuts i penso que potser podria escriure estratègicament, amb visió de màrqueting ,alguna cosa que pugui interessar a molta gent i vendre's a dojo. Però aquesta idea se'n va ràpidament perquè jo no vull vendre llibres ni ser escriptor. No escric amb cap altre propòsit que no sigui posar negre sobre blanc allò que en cada moment em ve de gust, em genera interès, em provoca alguna reflexió o sento que és la meva veritat, en tota l'extensió del terme.. Si interessa a algú més, bé, sinó, també. No ho dic amb pretensió de puresa ni com a mostra d'idealisme, tampoc com una expressió d'individualisme; és simplement una descripció de la realitat empírica de la meva escriptura.

***
Tot és política. Viure és un acte polític. El futbol també és política. Doncs jo no estic gens d'acord amb aquesta visó, cada cop més estesa. És evident que la política es cola per tot arreu. Bàsicament perquè hi ha qui està interessat en què això succeeixi. Existeix una mena d'ecosistema politicomediàtic molt motivat per a què això sigui així, per a què sempre existeixi aquesta mena de tensió política, capil·laritzada per tot arreu (fem-nos la pregunta de sempre: qui prodest?). Però jo crec que els éssers humans s'entenen millor sense aquesta mirada política, sense aquesta contaminació. Gent amb maneres de pensar diferents, amb idees diametralment oposades, poden posar-se d'acord en objectius comuns si s'exclou del dàleg el vector polític. Sense ser un ingenu ni creure en la desaparició de la política -que és necessària en el seu camp d'acció estricte- aquest és un pensament que cada dia tinc més arrelat.

***

Un ocell -no sé quin- ha deixat una notable cagarada adherida a la façana de casa. Té una gamma de colors ben diversa: del groc al lila, passant pel gris, amb totes les tonalitats possibles. No té relleu, és com una taca de pintura. És bonica, sembla un Rothko en miniatura. Podria ser-ho perfectament.

Quan faig aquestes afirmacions -aquest Rothko de la cagarada, el Pollock de l'altre dia amb la xeringa- sé que hi ha qui m'ho retreu, encara que sigui en silenci. Pensen que no m'escau, que quedo malament. Però no és així, escrivint això soc especialment visionari i espavilat, com el nen del conte del vestit nou de l'emperador. Per cert, amb aquesta història, Andersen sí que fou un autèntic visionari: va anticipar l'adveniment de l'art oficial de gran part del segle XX i XXI. Jo estic segur que, tard o d'hora, apareixerà el nen i el castell de cartes (o de dòlars) s'esfondrarà.