Notes

Els ocells amics és el títol que va donar Josep Maria de Sagarra al seu llibre de proses dedicades a les aus. No se m'acut un millor qualificatiu per parlar dels ocells. A mi també m'acompanyen, amb aquesta amistat tan seva, temerosa i distant, però alhora present i delicada. Avui, quan anava a comprar l'esmorzar al forn, un parell de garses paonaven al camp de davant de casa, entre els rostolls on ja tocava el sol. Eren quarts de vuit i feia una fresca matinal esplèndida, tant de bo la poguessim preservar d'alguna forma i anar-nos-la subministrant a petites dosis durant el dia. Les garses no tenen la millor reputació del món, però allí, ufanes i grosses, ben alimentades i tocades per la primera llum del dia, entre el daurat de les tiges seques, feien el seu goig.

Quan he sortit del forn, al costat de la porta que dona al magatzem, hi picotejaven un parell de pardals femella. Sempre hi ha engrunes i restes de farina, que atreuen diferents espècies. Avui eren aquest parell de pardals oportunistes, de vegades són uns coloms agosarats que, si es descuiden la porta oberta, es colen a l'obrador. M'agrada trobar-me amb aquesta fauna propera: les cueretes a qui agrada recórrer la gespa a la cerca d'insectes, les orenetes amb els seus volar de kamikaze histèric, les tòrtores emetent un parrupeig de pel·lícula de Rohmer... Els ocells amics.

***

Ahir vaig escriure aquest últim text i avui, com un agraïment, m'he trobat amb una puput que semblava voler acompanyar-me en el camí. Travessava jo el parc a primera hora del matí i, a banda dels habitants habituals -coloms, cotorres, garses-, he vist per la sorra una puput, inconfusible pel plomatge i la cresta. M'hi he anat acostant i, contràriament al que és habitual, no se n'ha anat fins que he arribat ben a prop seu. Ha fet llavors un vol curt -ha semblat que onegés la bandera blanca i negra de l'arribada de les curses automobilístiques- i s'ha tornat a posar en la meva trajectòria. Aquesta segona vegada m'ha permès acostar-m'hi encara més, gairebé a un metre. L'he pogut observar bé durant uns segons, com si em volgués mostrar el seu cos estilitzat, el seu bec llarg, lleugerament corbat, la seva disfressa de joglar... Llavors, després d'aquesta exhibició, ha decidit que ja n'hi havia prou i ha volat lluny del meu abast.

***

Fullejo el diari mentre prenc un cafè al bar. Llegeixo l'article d'en Guillamon, la crònica del partit de l'Espanyol i un reportatge sobre prescripció literària. Intento no veure res més però no puc evitar assabentar-me de les opinions de Najwa Nimri ni de les declaracions d'un futbolista escabellat que considera que ha anat a parar al millor club del món.

(M'adono que escabellat té dues accepcions: l'adjectiu que el diccionari defineix com mancat de lògica i seny o el participi del verb escabellar, desordenar els cabells. Jo em referia a això segon).

***

Sovint veig persones grans acompanyant, amb dificultats, persones molt grans. Ahir, per exemple, una senyora de més de setanta anys de bracet de qui deuria ser la seva mare, de més de noranta. Són persones que haurien de tenir cura de si mateixes i han de cuidar, encara, els pares. No sé, doncs, si la longevitat ha estat una bona idea. Amb escasses excepcions, viure tants anys no aporta res de bo. I perquè es vegi que no parlo en abstracte, jo mateix no voldria tenir una vida tan llarga. Voldria viure tan sols mentre sigui útil a la gent que estimo i a mi mateix.

***

Tothom tenia els seus plans per sopar i m'he quedat sol a casa. Com dirien els gurus de les escoles de negocis: fes-ne una oportunitat! Sopo d'hora: un tomàquet amanit amb anxoves i un parell de llagostins que havien quedat en un tàper. I dos talls de meló. La meva idea era preparar-me després un gintònic i seure fora a llegir, però la calor i els mosquits m'han desencoratjat. Dins de casa s'hi està més bé. Així que res de gintònic. A canvi, em poso una pel·lícula, Una quinta portuguesa, que m'agrada bastant. Em sento proper al personatge central, que interpreta el malaguanyat Manolo Solo, de qui mai havia sentit parlar. Bé, potser li falta una mica més d'energia, però la seva actitud davant la vida, escèptica i distant però alhora càndida i benèvola, amb un punt de bogeria, em sembla la justa i adequada.

***

Ha mort Franco Baresi. Era un defensa elegant, gran líbero, pertanyent a una època, que ara ens sembla llunyana, en què els futbolistes no acostumaven a ser uns nens mimats insuportables.

Notes

En el seu pòdcast, Javier Aznar sempre fa als seus convidats la següent pregunta del qüestionari Proust: quina és la teva idea de felicitat perfecta? Si mai m'ho preguntessin a mi -crec que ja ho he escrit alguna vegada- jo respondria que la meva felicitat descansa en la manca de preocupacions. Pel meu caràcter mateix, aquest estat no l'assoleixo garebé mai, però seria sens dubte el nucli de la meva felicitat. Tota la resta em sembla superflu, tant m'és on sigui i en quines circumstàncies em trobi: la despreocupació és la felicitat absoluta.

Però si deixem això de banda i portem la pregunta a un terreny més terrenal -valgui la redundància- podria pensar també en un la contemplació d'un paisatge provençal un dia d'estiu, en el repòs, davant del mar, en una illa grega, en un sopar a la plaça d'un poble de la Gascunya o en una bona lectura al jardí de casa, envoltat de silenci (sense batucades ni mosquits). O, en un altre ordre, pensaria també en conduir de nit, tot sol, per Barcelona -sense patinets ni bicicletes pels voltants- mentre a la ràdio del cotxe Amy Winehouse cantaValerie.

***

Em va decebre una mica saber que precisament aquesta cançó no la va escriure Amy Winehouse, sinó que es tracta d'una versió d'un grup anomenat The Zutons. El que podria semblar el record d'una amiga de Winehouse de Camden és l'evocació d'una maquilladora que va conèixer el líder d'aquest grup, David McCabe, en un concert a Miami. Hi ha diferents versions sobre la relació entre McCabe i Valerie, però al final això és el de menys perquè el que acaba valent és la lletra -estranya i evocadora- i els traços amb què es dibuixa la imatge d'aquest personatge (And I've missed your ginger hair / And the way you like to dress) que tenia problemes amb la justícia per conduir sense carnet: Did you have to go to jail? / Put your house on up for sale? / Did you get a good lawyer? 

Valerie, encara que no us coneguéssiu, la teva història ha quedat unida per sempre a la veu magnètica d'Amy Winehouse!

***

Tornar al refugi de la timidesa.

***

Molt valuós aquest article sobre Tocqueville de Ferran Toutain a La Puñalada. Se'n podrien fer tants extractes que no sabria per on començar.

***

Raising hare és el títol d'un llibre que vaig veure seleccionat a totes les taules de novetats de les llibreries de Londres, ara fa quatre mesos. Explica com l'autora, en un dels seus passeigs pels camps que envolten la casa on viu a l'Anglaterra rural, va trobar-se amb una cria de llebre abandonada i va decidir cuidar-la a casa seva. Com que jo també tinc cura d'un lagomorf -un conill domèstic- el llibre ja em va atreure llavors, tot i que no el vaig arribar a comprar. Mesos després han sortit les edicions catalana -Llebretó (Periscopi)- i espanyola -La liebre y yo (Asteroide) i és ara quan l'he llegit. No és una lectura que m'estigui apassionant, malgrat compartir amb l'autora del llibre algun altre tret biogràfic, a banda de la cura d'animals d'orelles llargues i caràcter espantadís. Chloe Dalton fou assessora d'un ministre i treballà durant un temps al Parlament de Westminster. He rebuscat per internet i quasi m'ha interessat més la història de l'autora que la de la llebre. Dalton assessorà William Hague, que fou una de les figures més destacades del post-tatcherisme: recordo la seva calba jovenívola quan es postulava per liderar el Partit Conservador, cosa que va arribar a aconseguir, allà per als anys 90. Però la política britànica és saturnal, devora els seus fills, com han pogut comprovar els darrers primers ministres, sis en deu anys. Hague no va sobreviure gaire temps al capdavant del partit, però va aconseguir després els premis de consolació del Ministeri d'Afers Estrangers i de Líder de la Cambra dels Comuns durant el Govern de David Cameron. Fou en aquest període que tingué Dalton d'assessora i fou a través de projectes comuns de cooperació que Dalton esdevingué col·laboradora i amiga de l'actriu Angelina Jolie. És en aquest punt on la cerca per internet permet obtenir els resultats més sucosos en forma de notícies de mitjans sensacionalistes que atorguen a Dalton, i a la seva amiga Arminka Helic -primer refugiada política provinent dels Balcans i després membre de la Cambra dels Lords- un paper preponderant en la separació d'Angelina Jolie de Brad Pitt. Tot això no té res a veure amb el llibre. O potser sí, perquè la llista d'agraïments que hi ha al final del volum -i que inclou Jolie i Helic- és llarguíssima, la qual cosa posa de manifest la quantitat de persones i recursos abocats a l'edició i promoció del llibre. He arribat, doncs, a la conclusió de que l'obra, que no em sembla res de l'altre món, s'ha gestat des dels inicis per ser un best-seller, i a fe de Déu que ho ha aconseguit. I he conclòs igualment com de valuós és, també en la literatura, saber -i voler- utilitzar els contactes i els cercles de poder.

Em podeu dir ingenu, fins i tot tonto.

Notes

Miro el documental que han fet sobre la figura de Rafael Nadal, que està molt bé. Nadal forma part -amb Djokovic i Federer- del triumvirat de millors tennistes de la història, ha guanyat vint-i-dos tornejos del Grand Slam i és el millor competidor que ha donat mai aquest esport. Però potser perquè les lesions l'han fet estar permanentment a la corda fluixa, la impressió que dona gairebé sempre és la d'algú que pateix, que està carregat de preocupacions, que viu cada partit com una lluita titànica. Nadal és un heroi shakespearià, un personatge de tragèdia. Alcaraz, el seu successor, n'és l'antítesi: allò que ara en diuen un disfrutón. No dic que no hagi de treballar amb duresa i gran pressió, com tots els esportistes d'elit, però Carlitos Alcaraz està feliç a la casita de Bad Bunny i a la grada de la final del mundial de futbol, mentre Nadal confessa que va haver de prendre's uns quants tequiles abans de rodar un vídeo amb Shakira. No cal dir de qui em sento més proper.

(Les escenes familiars de joventut de Nadal, els dinars amb avis, pares, germans i parents, també m'han resultat entranyables, com les de qualsevol família de classe mitjana de fa deu o vint anys. L'ampolla de cocacola damunt la taula i aquest ambient confortable però exempt de tot luxe).

***

El mal periodisme no és només aquell que diu falsedats, és també aquell que només explica la part de la veritat que li interessa. I aquesta és una pràctica molt generalitzada, empesa per les línies editorials (quantes cursives darrerament) que marquen les cúpules dels mitjans i pels biaixos ideològics dels mateixos periodistes.

***

A les obres del magne camp de futbol que tinc al costat de la feina hi treballen sobretot homes de pell fosca. A veure els partits que es juguen en aquell estadi hi van sobretot homes (i dones) de pell clara. Això no passa només en aquest camp, passa en tots els del primer món. Jo simplement ho constato, poso el mirall d'Stendhal a la vora del camí.

***

Quan arribo, abans de les vuit del matí, veig tots aquests homes esperant per entrar a l'obra, a la rambla que condueix a l'estadi. N'hi ha de totes les edats i nacionalitats. Alguns ja són vells, altres mostren tota la seva força i joventut en forma de bíceps tatuats. Uns ja s'han posat el casc, altres el porten sota el braç. N'hi ha que s'esperen drets, altres ajaguts als bancs. La majoria estan sols i tenen un aspecte solitari, n'hi ha pocs que fornin grupets. Mentre m'encamino al meu despatx climatitzat per seure a la meva cadira ergonòmica, experimento un cert sentiment de culpa i sento per ells un respecte enorme.

***

Ja fa quinze anys de la mort d'Amy Winehouse. El temps corre frenètic, com un conductor irresponsable. Com la mateixa vida de Winehouse. Les capacitats, la fragilitat i la mort prematura -és un destacat membre del club dels vint-i-set- han convertit la reina de Camden en un mite absolut.

Notes

Un malson em desperta. Em traslladaven a una farmàcia hospitalària. Me l'ensenyaven i en realitat era una mena de mercat de peix, pudent. Em deien que per fer efectiu el trasllat havia de cursar abans un màster d'igualtat, que durava tres anys. Dels tres ingredients del somni, que era pur surrealisme, el peix era el que menys em preocupava.

***

A l'oficina, al costat de la porta de vidre que dona al passadís on tenim la fotocopiadora jau un lloro mort. Descansa al costat d'un gran test de terracota, un dels pocs elements ornamentals que hi ha en aquella mena de pati. El vent calent d'aquests dies li fa moure les plomes, com si volgués insuflar-li un batec de vida. El cadàver verd del lloro i el test de terrissa conformen una natura morta -mai més ben dit- que té una certa bellesa estranya, exòtica.

***

El malson peixater de l'altra dia segurament fou conseqüència de la calor, combinada amb la meva assistència, la nit prèvia, a una festa. Mai vaig a festes -escrit així en cursiva- entre altres coses, perquè no m'hi conviden. I segurament no m'hi conviden perquè absolutament res -ni el meu entorn personal, ni els meus interessos, ni les meves preferències, ni la meva edat- ho predisposen. I mai, ni quan era jove, m'he sentit còmode en aquests ambients festius. La música alta em molesta: la meva lleu sordesa s'accentua molt en entorns sorollosos. Si em parlen, no sento el que em diuen. I si parlo jo, tampoc m'entenen, perquè la meva veu és molt greu i queda amortida pels baixos de la música. A més, sovint em separen uns quants centímetres d'alçada dels meus interlocutors, especialment si són interlocutores, amb la qual cosa encara m'és més difícil comunicar-me, a no ser que m'acosti molt, fet que m'incomoda. La nit m'engavanya, com si la foscor pesés, literalment, sobre les meves espatlles. I els ambients nocturns, discotequers, em semblen sòrdids (fa anys vaig escriure un poema sobre les impressions d'antigues nits de discoteca que volia reflectir l'ombra de sordidesa que s'amaga darrere la disfressa d'un pretès gaudi). L'alteració dels meus horaris habituals també afecta el meu estat d'ànim. L'endemà acostumo a sentir-me desubicat, amorf. No acostumo a ballar; el meu cos te menys ritme que un fanal, que almenys es mou quan fa vent. Així, sense poder parlar ni ballar, dret com un estaquirot, em costa omplir el temps, passar les hores nocturnes. La ingesta d'alcohol és una solució fàcil, però clarament equivocada. Podria semblar una ajuda per revertir totes les mancances descrites, però no és més que un agreujant dels efectes indesitjats que es produeixen l'endemà. O la mateixa nit. Com ara els somnis surreals.

***

Sent vàlid tot això anterior, sí que es veritat que amb els anys, un cop superats molts complexos d'adolescència i joventut, en aquestes sessions nocturnes puc arribar a experimentar un cert interès etològic en qualitat d'observador. M'admira -i ho dic sense ironia- la gent que actua amb plena desimboltura en aquests ambients. Conversen ara amb l'un, ara amb l'altre, amb total naturalitat, movent-se entre els grupets sense experimentar cap sensació d'estar interrompent o de ser intrusiu. Semblen conèixer tothom per la manera de parlar-hi, amb una complicitat i camaraderia que jo només tinc amb els més íntims. Abraçades, cops a l'espatlla, riures ostentosos. Després ballen, com enduts per alguna mena de possessió espiritual -o potser espirituosa- i semblen gaudir-ne. Tanquen els ulls, aixequen les mans, es deixen portar per onades invisibles. Una mena d'electricitat recorre els seus cossos. Em fascina: no sé si per bé o per mal (en algun cas la fascinació pot tornar-se vergonya aliena). Si faig introspecció, em sento com si pertanyés a una altra espècie, a un altre món. Si alguna vegada, endut també per una força abissal, que en el meu cas només potser espirituosa, intento unir-m'hi, els meus moviments són sempre ridículs, maldestres, mancats de confiança. Ràpidament em veig obligat a retirar-me i a recuperar el meu paper d'espectador trist i avorrit. Per fortuna, els anys afavoreixen la retirada primerenca, la ràpida cerca del coixí nocturn, l'empara del somni, encara que sigui estrany. Tinc mal d'esquena, argumento per poder fugir. I ni tan sols és mentida.

***

L'X em pregunta sobre la final del campionat del món de futbol. Coneixedora de les meves alienígenes preferències futbolístiques, suposo que intenta ser amable i mirar de trobar algun espai de confluència. Però, no sé per què, sóc incapaç de recuperar la meva antiga capacitat de diplomàcia i contesto amb sinceritat el que penso, que desitjaria que perdessin tots dos equips. I mira que hauria estat fàcil buscar una resposta més convenient, no tan allunyada de la centralitat.

A la carnisseria del poble, en canvi, mentre estic parlant amb T., un home que neteja els vidres ens treu també el mateix tema. L'he mirat abans de reüll, treballa bé, amb interès pel que està fent. Fa una calor del dimoni i, vestit de negre, li regaliment per la cara les gotes de suor. En aquesta situació esbosso una resposta de compromís. No hi ha lloc per brusquedats sinceres. Però, no hauria pogut fer el mateix amb l'X?

***

Relacionat amb això, sento explicar a Javier Aznar que un comentari equívoc seu va fer creure a un quiosquer, acèrrim colchonero, que compartien la mateixa fe. Des de llavors, per no desenganyar aquell home, cada cop que va al quiosc fa el paper de seguidor de l'Atlètic, ell que és profundament madridista.

***

Tinc fama de pessimista, però en realitat no ho soc. L'esperança m'acompanya fins al límit de la ingenuïtat. Tinc l'esperança -real- de què algun dia succeirà una d'aquestes dues coses (o les dues): em tocarà la primitiva i tindré reconeixement literari.

***

Veinticinco de hace veinticinco: lectura del llibre brevíssim de Víctor Colden. És el repàs a un any -1988- de la seva joventut. I la prova de que, al contrari del que li diu algun personatge del llibre i de la seva vida, el passat no només ens acompanya sempre sinó que ens configura, és una part important de qui som. M'ha admirat la capacitat de l'autor de dibuixar a la perfecció un món, un ambient, amb quatre traços. I m'ha agradat llegir-lo des de la proximitat d'interessos i d'època, però també des del contrast: sent gairebé coetanis (ens portem dos anys) el meu món d'estudiant -barceloní, de ciències- i les meves experiències vitals foren ben diferents. Però, en menys de cent pàgines, Colden sap fer-te viure en el seu món, que sents gairebé com a teu.

Notes

Camino pel carrer. Passo pel costat d'un cotxet on hi ha un nadó de dies, potser setmanes. Veig que el cotxet se'n va sol, llisca molt suaument sense control. El carrer quasi no fa pendent, però a prop hi ha els sots que fan de parterre dels arbres, així que estiro el braç i l'aturo. Gairebé instantàniament, potser un segon més tard, la mare, que estava mig d'esquena parlant amb algú, fa el mateix moviment i ens trobem tots dos aguantant el cotxet. Ens mirem i somriem. Jo no he arribat ni a aturar-me; l'episodi ha durat un instant, dos o tres segons, però ha valgut el dia.

***

He seguit caminant. Hauria estat bé que l'escena anterior hagués obert un dia carregat d'esdeveniments interessants, una passejada memorable en què hagués viscut un in crescendo d'intervencions a mig camí entre un Spiderman i un Quixot, però no ha estat així. Només tedi i, sobretot, calor. L'única heroïcitat ha estat la d'esperar, a ple sol, que els semàfors es posessin verds.

***

Aquest article, La edad de la lectura, de l'amic Daniel Capó em sembla d'una gran lucidesa. Tal com diu l'autor, no sabem què acabarà passant amb la lectura i amb tot el que se'n deriva, però és evident que s'està configurant un nou món, que avança en una direcció desconeguda. I és molt interessant la seva reflexió sobre el pes del passat i el diàleg amb els morts, que entronca també amb la idea del vot dels morts, sobre la qual parlàvem fa uns mesos.

***

La llegenda del Canyut. No he arribat a veure aquest anunci d'una coneguda marca de cervesa (escric el tòpic amb cursiva amb tota la intenció, igual que el títol de la creació). Però sí que l'he sentit, al cotxe, interrompent durant una bona estona l'escolta de cançons en la meva lamentable aplicació de música. He de dir, en primer lloc, que els publicistes d'aquesta marca de cervesa porten anys duent a terme una tasca encomiable; han aconseguit allò que busquen sempre les empreses: crear una marca amb uns atributs perfectament reconeixibles i que transcendeixen amb escreix el propi producte. Ja és impossible veure o imaginar una escena de vacances, estiuenca, amb el mar (Mediterrani) de fons sense pensar en aquesta cervesa. Bravo! Dit això, aquests anuncis, tan repetitius, any rere any, resulten ja molt carregosos. I ho són especialment els seus personatges, aquests jovenets mig pijets mig bohemis, taaaan enrotllats i vitals, amb aquest parlar barceloní d'ara, tan característic. Sigui dit que no tinc res contra els barcelonins i que quasi tots els que conec parlen normal (avui és el dia de les cursives). Però als pobles amb una certa tradició d'estiueig tenim travessats els barcelonins des de temps immemorials. I ho diu qui té la meitat de les seves arrels capitalines, s'ha passat mitja vida a Barcelona i té bona part de la família instal·lada al cap i casal. Però això no és obstacle per seguir mirant aquests nouvinguts -abans temporals, ara permanents- amb una certa prevenció irònica. He sentit explicar que en temps dels meus avis rebien els estiuejants que baixaven del tren vestits amb traje blanc amb una pluja de tomàquets. No sé si creure-m'ho. Més que res perquè, al poble, aquesta rivalitat ha anat acompanyada també d'una certa reverència. Ja han arribat els senyors, deia el meu pare pels volts de Sant Joan, amb una entonació carregada de sorna. Però no sempre aquest terme havia anat acompanyat del sarcasme amb què ell el vestia. Existia també un respecte, una reverència, que potser amagava també una certa enveja (construïda, com passa gairebé sempre, sobre un fonament econòmic). Havia sentit explicar també que en els discursos que es feien en alguna celebració local, un membre insigne de l'estiueig es referia a la seva facció com la nunca bien ponderada colonia veraniega. D'això, de la nunca bien ponderada, a casa també se'n feia molta conya. Els senyors, la colònia...tot això ha canviat molt. El desequilibri econòmic ha desaparegut i els trajes blancs han deixat pas als tatuatges. Ara hi ha els noiets i noietes que pretenen ser més locals que els locals i que parlen mig xava, mig tevetresí. Com els dels anuncis de cervesa. No coneixes la llegenda del Canyut?

***

La mort de Luis Goytisolo, un estímul més (macabre) per a la lectura de la seva Antagonía. I aquí en parla José Carlos Llop.

Notes

Els suposats senyals que envia la natura són gairebé un tòpic literari o cimematogràfic. L'aparició d'un animal majestuós, que mira en silenci, de fit a fit, el protagonista de la pel·lícula o de la novel·la i després se'n va. Una tempesta sobtada que cau damunt l'heroi, deixant-lo xop i alhora il·luminant-lo per prendre alguna decisió vital.

En el meu cas, aquests senyals són sempre menors, menys vistosos i aparents, en sincronia amb això (anava a esciure la literatura però el pronom m'ha semblat més escaient) que hom escriu. L'altre dia vaig netejar unes sabates de pell girada, que porto ara a l'estiu i estaven totes empolsinades. Com que l'esprai que s'utilitza per protegir la pell fa una olor molt forta, vaig deixar les sabates al jardí, perquè es ventilessin. Passades unes hores, quan vaig anar a recollir-les, el vent havia depositat una flor a l'interior d'una d'elles. Era una flor blanca, amb els pètals quasi de paper i els estams grocs, de Solanum jasminoide, o fals gessamí. L'aire la deuria haver transportat i deixat caure suaument dins la sabata, com les safates elegants que saben fer alguns jugadors de bàsquet. Com que no soc novel·lista, no he estat capaç de trobar un significat ocult -un simbolisme- a aquest fet. El meu pragmatisme em va fer espolsar la flor de la sabata, recollir el parell i guardar ambdues peces a la seva caixa. De moment, la meva vida no ha experimentat cap canvi. La meva tendinitis de l'espatlla em continua molestant i jo vaig fent la viu-viu dia sí, dia també.

***

Quina definició tan precisa i ajustada de la gauche divine fa Carlos Mármol en la seva ressenya de l'últim llibre de Milena Busquets:

la histórica generación de la gauche divine barcelonesa: hijos de familias conservadoras que, en el tardofranquismo, sin renunciar a los privilegios de su clase social de nacimiento, decidieron hacerse activistas de izquierdas, soñaron con convertirse en artistas modernos, se divirtieron todo lo posible y más y hasta llegaron a declararse maoístas, sin dejar de adorar al dinero.

***

Del substack de Víctor del Moral, que cada dia m'agrada més, em permeto copiar aquesta cita de Chesterton, que em sembla extraordinària:

Hay quienes se quejan de que un hombre no haga nada; otros, todavía más misteriosos y sorprendentes, se quejan de no tener nada que hacer. Cuando se encuentran con horas libres, o incluso con hermosos días de asueto, refunfuñan por tanta holganza. Cuando reciben el regalo de la soledad, que es el regalo de la libertad, lo desprecian, lo destruyen de forma deliberada mediante algún espantoso juego de cartas o con una pelotita… No puedo evitar estremecerme cuando los veo desperdiciar mediante cualquier actividad esas vacaciones que tanto les cuesta ganar. Por mi parte, nunca me cansaría de no hacer nada.

M'agrada la reflexió de Chesterton i em fa somriure alhora. Com tots els grans homes, Chesterton és contradictori. Un autor tan i tan prolífic -novel·la, assaig, poesia, articles...- que diu que no es cansaria de no fer res. I m'agrada especialment aquesta crítica de l'entreteniment, de la necessitat d'omplir el temps, tan de la nostra època. Jo tinc predilecció per la piloteta però detesto les cartes i qualsevol joc de taula. Veig aquestes activitats, efectivament, com un malbaratament d'un temps, una vacança, que tant costa de guanyar. Quins gran regals, el temps, la solitud, la llibertat! 

Notes

Veig la llista de llibres més venuts i penso que potser podria escriure estratègicament, amb visió de màrqueting ,alguna cosa que pugui interessar a molta gent i vendre's a dojo. Però aquesta idea se'n va ràpidament perquè jo no vull vendre llibres ni ser escriptor. No escric amb cap altre propòsit que no sigui posar negre sobre blanc allò que en cada moment em ve de gust, em genera interès, em provoca alguna reflexió o sento que és la meva veritat, en tota l'extensió del terme.. Si interessa a algú més, bé, sinó, també. No ho dic amb pretensió de puresa ni com a mostra d'idealisme, tampoc com una expressió d'individualisme; és simplement una descripció de la realitat empírica de la meva escriptura.

***
Tot és política. Viure és un acte polític. El futbol també és política. Doncs jo no estic gens d'acord amb aquesta visó, cada cop més estesa. És evident que la política es cola per tot arreu. Bàsicament perquè hi ha qui està interessat en què això succeeixi. Existeix una mena d'ecosistema politicomediàtic molt motivat per a què això sigui així, per a què sempre existeixi aquesta mena de tensió política, capil·laritzada per tot arreu (fem-nos la pregunta de sempre: qui prodest?). Però jo crec que els éssers humans s'entenen millor sense aquesta mirada política, sense aquesta contaminació. Gent amb maneres de pensar diferents, amb idees diametralment oposades, poden posar-se d'acord en objectius comuns si s'exclou del dàleg el vector polític. Sense ser un ingenu ni creure en la desaparició de la política -que és necessària en el seu camp d'acció estricte- aquest és un pensament que cada dia tinc més arrelat.

***

Un ocell -no sé quin- ha deixat una notable cagarada adherida a la façana de casa. Té una gamma de colors ben diversa: del groc al lila, passant pel gris, amb totes les tonalitats possibles. No té relleu, és com una taca de pintura. És bonica, sembla un Rothko en miniatura. Podria ser-ho perfectament.

Quan faig aquestes afirmacions -aquest Rothko de la cagarada, el Pollock de l'altre dia amb la xeringa- sé que hi ha qui m'ho retreu, encara que sigui en silenci. Pensen que no m'escau, que quedo malament. Però no és així, escrivint això soc especialment visionari i espavilat, com el nen del conte del vestit nou de l'emperador. Per cert, amb aquesta història, Andersen sí que fou un autèntic visionari: va anticipar l'adveniment de l'art oficial de gran part del segle XX i XXI. Jo estic segur que, tard o d'hora, apareixerà el nen i el castell de cartes (o de dòlars) s'esfondrarà.