Feia dies que no veníem aquí a escriure. Potser no tants, però la sensació és que sí, que feia temps. Tal vegada perquè tinc la recança de no haver deixat constància de fets que han succeït i que ja s'han esvaït, escapat, volatilitzat. Al final, un acaba autoimposant-se un paper de notari, de secretari, i erigit en aquesta figura, un sent que no compleix les seves funcions quan deixa passar els fets de la vida sense aixecar-ne acta. La realitat, però, és que la vida passa sense aturador i aquestes modestes actes no deixen de ser-ne un testimoni ínfim i totalment negligible.
***
Els ocells sempre em venen a veure quan llegeixo. M'esguarden amb una certa distància, sempre amb un punt de por. N'hi ha que són més confiats que altres. Que no passin cotxes pel carrer, ajuda molt, confereix una bombolla de pau i silenci. La meva immobilitat lectora és també un factor positiu. Avui, diumenge, m'he estat una bona estona a l'ombra llegint. No feia calor, no passaven cotxes ni passejants sorollosos, no semblava un dia festiu. Les pàgines de De todo tiene, d'Andrés Trapiello, anaven caient. Feien la companyia que venen fent des de fa vint-i-cinc anys. El verd frescal de l'herba era el fons perfecte per a la lectura. De cua d'ull veia arribar ara un parell de merles -aquests ocells vesteixen de negre sense estar mai de dol-, ara dues tòrtores perseguint-se en un estrepitós ball nupcial, ara una garsa de llarga cua i intencions sempre tèrboles. La que no ha vingut fins que jo he marxat -l'he vista fugir després just quan he tornat a sortir- era la puput. Sembla no tenir encara prou confiança per a un contacte, ni que sigui visual, amb la meva persona.
***
Ha passat també que hem anat, amb l'À. a París, a veure el torneig de Roland Garros. Ha estat una excentricitat breu i fugaç: un dia a la ciutat i un altre passat al recinte tennístic. No hem tingut fortuna amb el temps. A París hi feia una calor hòrrida, doblement impròpia de la latitud i de l'època de l'any. Ha estat sortir del metro, arribats de l'aeroport d'Orly, i adonar-nos de que les coses serien difícils. Més que París semblava la província, la Provença en concret. I hom hauria pensat que érem a finals de juliol, no de maig. Hem emergit al sud de la ciutat, a Montparnasse, per visitar l'Institut Giacometti. És una casa molt bonica, d'estil art déco, on visqué i treballà l'escultor suís. De fet, és un d'aquells museus on el continent mana més que el contingut. Confesso que Giacometti m'interesa, i m'agrada, poc. Les seves figures llargarudes tenen potser el mèrit de la personalitat i l'orginalitat, però poca cosa més. Vistes allà, tanmateix, guanyen. La casa és precisosa. El mosaic té un aire vienès, sezession. En un racó de la casa hi ha una estança, amb una petita llar de foc i un empostissat de fusta, que és pur art déco. Hom hi passaria llargues estones, assegut en aquelles petites butaques empotrades al costat de la llar. És el que fa el vigilant, sense gaire miraments, amb una certa patxorra. Pels grans finestrals i per la lluerna entra la llum a mansalva. Això ha d'ajudar a treballar a qualsevol artista, i a infondre-li valor i autoestima. És una llum antidepressiva i antibohèmia. És, tanmateix, insuficient per embellir o disfressar algun dels nyaps -no de Giacometti sinó d'altres artistes- que allí s'exposen. La bellesa de l'ndret -la llum i l'arquitectura- ressalten, per contrast, la seva lletjor i insignificança. Són els sustos baratos, que deia Ramón Gaya.
Sortits d'allí, caminem per un gran boulevard per tornar a agafar el metro. Pel camí trobem algun altre edifici art déco i l'Hotel d'Ístria, on una placa recorda la multitud d'artistes que hi van fer cap: Rilke, Picabia, Duchamp, Tzara, Satie, Maïakovski... És un hotel modest, per què no el vam trobar quan buscàvem allotjament? En un petit square adjacent, una fotografia en blanc i negre recorda que allí mateix es va rodar la darrera escena d'À bout de souffle de Godard. La foto permet constatar les escasses diferències entre aquella escena i l'aspecte actual del lloc, que s'ha conservat gairebé inalterat, amb l'excepció d'uns comerços desapareguts. Però el que més em crida l'atenció és una figura que descansa en l'herba del petit parc. Els seus cabells grisos i esbullats el converteixen en la viva reencarnació del mateix Giacometti, com si, igual que a l'Institut han reproduït com era el seu taller, la institució hagués contractat també un figurant, que passa les estones d'oci descansant a les zones verdes veïnes.
Giacometti, Picabia, Godard, Tzara, Kiki de Montparnasse... en aquesta ciutat, i especialment en aquest barri, és tanta la concentració de noms il·lustres que gairebé mareja. Resulta impossible escapar d'aquests fantasmes. A prop trobaríem la Coupole, la Closerie des Lilas o el Dôme, on sentiríem la seva presència encara amb més intensitat, però preferim escapar-nos a Saint-Germain-des-Près, on tenim cita amb altres mestres. Sobretot amb Hemingway, un dels clients més il·lustres de la Brasserie Lipp. A Lipp arribem suats i carregats amb les motxilles, que molt amablement ens guarden. Un cambrer, igual d'amable, retira la taula per poder passar i seure al banc, ja que l'escassa separació entre taules fa impossible el pas d'una persona. Hemingway, així ho explica a París era una festa, s'atipava allí d'amanida de patates i de cerveles, acompanyades d'un distingué. D'amanida de patates ja no en tenen i em temo que ningú ens entendria si demanéssim aquesta gerra gran de cervesa que fa dècades -o ja un segle- es coneixia com a distingué. Les cerveles però no ens les treu ningú. En forma d'ou, les seveixen recobertes d'una capa de mostassa. Acompanyades d'un pichet de vi blanc fresc ens semblen magnífiques. Com el steak tartare i el gigot de xai que, respectivament, ens mengem després. Amb un altre pichet. O com el café noir -cinc euros de l'ala- que tanca l'àpat. Aquests preus sempre em fan pensar en Darwin. El diner passa dels tontos, que som nosaltres, als espavilats i així millora l'espècie.
Si beus, no condueixis. I sobretot no vagis a una llibreria. Encara menys si es tracta de L'Écume des pages, davant de Lipp, al costat del Flore. Els vapors de l'alcohol desinhibeixen i afavoreixen la compra compulsiva. L'entorn, a més, ajuda a pensar que hom és un existencialista o un avantguardista o un filòsof soixante-huitard, qualsevol d'ells àvid de lectures. Les barreres temporals es difuminen i els corrents literaris es confonen, però no l'ànsia de comprar llibres sense aturador. Per fortuna, el record de la factura de Lipp és recent i actua de mur de contenció. Només cau un llibret, precisament sobre el barri: Saint-Germain-des-Près, variations d'Olivier Barrot. La faixa del llibre porta una foto antiga de la place Fürstenberg, on ens dirigim després. És aquella plaça de la qual Modiano escrivia sobre els seus records d'infantesa. Aquella plaça on anava a catequesi semblava llavors un plaça de poble on els nens jugaven a pilota. Ara hi ha el museu Delacroix, una floristeria i uns quants turistes passejant. Intueixo, i temo, que s'ha posat de moda.
La calor ens acompanya durant el trajecte en metro, amb transbord inclòs, i el camí fins el nostre hotel, prop de Bastille. L'aire condicionat resulta insuficient i s'imposa una dutxa, que en tornar a sortir el carrer, esdevé de seguida estèril. La veïna plaça dels Vosges està plena de gent, asseguda als espais d'herba i al costat de les fonts, xerrant, menjant, descansant, jugant. Jo crec que aquestes persones estarien més bé a casa seva, arrecerats, quiets i tranquils. No sé a què ve aquesta ànsia de l'ésser humà per gregaritzar. Aquí s'apleguen sobre els parterres d'herba amb una concentració humana més pròpia del metro de Shangai o Tòquio. Des d'una cantonada de la plaça passem al pati de l'hotel de Sully on, afortunadament, no deu estar permès seure sobre la gespa. Sembla que l'aire hi circula amb més llibertat, menys respirat. Entrem a la llibreria, especialitzada en publicacions sobre la ciutat de París. Hi ha llibres sobre tots els temes imaginables, sobre tots els moments històrics i sobre tots els seus habitants il·lustres, que són legió. El París de Proust, el París de Flaubert, els jardins de París, els films rodats a París, les esglésies gòtiques de París, els zincs de París... Els compraria tots però no en compro cap. Ens apressa el temps. L'À. ha fet una recerca de cinemes històrics i n'ha trobat un, el Louxor, on anar a veure una pel·lícula. Potser en altres condicions climàtiques jo hauria preferit fer un passeig per la ciutat però, ateses les circumstàncies, l'opció em sembla més que plausible. M'assegura que hi haurà aire condicionat. El cinema és al boulevard Magenta, al barri de Barbès, on regna un cafarnaüm notable. Des del bar del terrat del cinema, d'estil orientalitzant, es veu el metro elevat que travessa el barri i el turó de Montmartre, coronat pel Sagrat Cor. Sembla com si se sentís també la palpitació de la ciutat, una mica taquicàrdica. Obviaré la crítica cinematogràfica, no és el meu camp. Només deixaré testimoni de la noia que llegeix amb fruïció, just davant nostre, fins segons abans de començar la pel·lícula. Escura l'última espurna de llum de la sala. Resulta admirable tanta avidesa. La meva consisteix en intentar endevinar el títol del llibre, cosa que no aconsegueixo.
Montmartre, on ens dirigim després, és un autèntic infern. A les nou del vespre la temperatura deu fregar els trenta graus. Les riuades humanes s'enfilen per les escales. No sé ben bé què hi hem vingut a fer. Fugim del corrent tirant per carrers secundaris que ens semblen un dolç purgatori. Cal reconèixer que les vistes sobre la ciutat són boniques. Mentre el cel s'apaga, s'encenen els llum dels establiments. L'ambre d'aquest llums contrasta amb el gris antracita del cel. A la terrassa d'un restaurant unes noies canten -i es graven cantant, que crec que és el més important- el Je veux de Zaz. Ens acostem al Moulin de la Galette. Les aspes ja no giren. No hi són ni Renoir ni Utrillo ni Ramon Casas. S'hi sent el rus i l'anglès però qui el parlen no són bohemis avantguardistes. Una cervesa -un distingué- costa onze euros i mig. Amb aquesta quantitat Hemingway hauria pogut comprar llenya per escalfar el seu pis durant mesos. O s'hauria pogut emborratxar durant setmanes. París no s'acaba mai però algun dia d'aquests s'acabarà el món.
***
Baixant de Montmartre busquem, en un carreró de Pigalle, un club de jazz que sembla haver desaparegut. Ho deixem còrrer i agafem el metro fins l'hotel. Creuem, per sota terra, l'est de París, el més inquietant, segons diuen totes les guies. Barbès, Stalingrad, la gare du Nord, la gare de l'Est... Dins del vagó, un grup de joves estan de festa. Tres noies i un noi. Beuen cervesa i riuen. Em fan enveja. Em ve al cap aquella parella del metro de Sloane Square i penso com de diferents són aquests. Baixen i s'emporten la seva alegria. Jo em quedo amb el meu cansament d'un dia que he comencat a quarts de sis del matí.
***
Just el dia abans hem anat a missa a la Sagrada Família. La Sagrada Família, Montmartre... en fi. La G. i l'N. no havien entrat mai al temple, jo només en una ocasió. No sé si m'agrada, però és impressionant. Les naus gòtiques són insuperables però només el geni de Gaudí podria reeixir en crear una església (ara podria escriure fàbrica i quedar-me tan a gust però no ho faré) d'aquestes dimensions des d'una estètica nova. La missa s'oficia en diferents llengües, cosa que impulsa el meu escepticisme. Al final, acaba resultant reconfortant. Si demà cau l'avio, descansaré en pau.
***
A l'aeroport, abans de sortir cap a París, veig unes quantes persones amb samarretes de Bad bunny. Deuen haver anat al concert d'aquest cantant (és cantant?) que s'ha fet a Barcelona. Nosaltres anem a Roland Garros. Ni millor ni pitjor; cadascú amb les seves dèries. I quants mons hi ha en el nostre món.
