Lectures febrils

Quan tenia dinou anys, en plens examens de febrer, vaig tenir un episodi terrible de mal de queixal que em va deixar una setmana al llit. A les nits, el dolor i la febre m'impedien dormir i em va caure a les mans un llibre que corria per casa. Era Josep Pla, biografia de l'homenot de Xavier Febrés. Coneixia llavors ben poc de la vida de Pla, més enllà dels tòpics que s'havien dibuixat d'ell -i als quals ell mateix havia contribuït- en els últims anys de la seva vida. Gairebé tampoc l'havia llegit, a excepció d'algun text que havíem treballat amb l'M. quan jo tenia dotze o tretze anys. Conèixer la història del Pla jove, el de la penya de l'Ateneu i les corresponsalies europees, enmig de les digressions mentals pròpies del meu estat febril, em va despertar un gran interès pel personatge i l'obra, que ja no m'ha abandonat. Utilitzant un llenguatge cinematogràfic, podríem dir que allò fou l'inici d'una llarga amistat. M'he trobat aquests dies malalt al llit. L'estat febril l'ha provocat ara un mal de coll -tècnicament faringoamigdalitis- que punxa la gola com un ferro roent. I, a banda dels estimadíssims i balsàmics ibuprofens, m'ha acompanyat només una lectura magnífica, La muerte de Montaigne, del xilè Jorge Edwards. És un llibre inclassificable, a mig camí entre l'assaig, la biografia i la novel·la històrica (no arrufeu el nas per aquesta darrera etiqueta, no és el que sembla), amb una dosi de literatura del jo que acaba per tancar el cercle. El resultat és rodó i, igual que en el seu dia el llibre d'en Febrés, m'ha obert el camí i les ganes de llegir Montaigne, un autor que sempre m'havia imposat respecte. Potser ha arribat l'hora.