***
He seguit caminant. Hauria estat bé que l'escena anterior hagués obert un dia carregat d'esdeveniments interessants, una passejada memorable en què hagués viscut un in crescendo d'intervencions a mig camí entre un Spiderman i un Quixot, però no ha estat així. Només tedi i, sobretot, calor. L'única heroïcitat ha estat la d'esperar, a ple sol, que els semàfors es posessin verds.
***
Aquest article, La edad de la lectura, de l'amic Daniel Capó em sembla d'una gran lucidesa. Tal com diu l'autor, no sabem què acabarà passant amb la lectura i amb tot el que se'n deriva, però és evident que s'està configurant un nou món, que avança en una direcció desconeguda. I és molt interessant la seva reflexió sobre el pes del passat i el diàleg amb els morts, que entronca també amb la idea del vot dels morts, sobre la qual parlàvem fa uns mesos.
***
La llegenda del canyut. No he arribat a veure aquest anunci d'una coneguda marca de cervesa (escric el tòpic amb cursiva amb tota la intenció, igual que el títol de la creació). Però sí que l'he sentit, al cotxe, interrompent durant una bona estona l'escolta de cançons en la meva lamentable aplicació de música. He de dir, en primer lloc, que els publicistes d'aquesta marca de cervesa porten anys duent a terme una tasca encomiable; han aconseguit allò que busquen sempre les empreses: crear una marca amb uns atributs perfectament reconeixibles i que transcendeixen amb escreix el propi producte. Ja és impossible veure o imaginar una escena de vacances, estiuenca, amb el mar (Mediterrani) de fons sense pensar en aquesta cervesa. Bravo! Dit això, aquests anuncis, tan repetitius, any rere any, resulten ja molt carregosos. I ho són especialment els seus personatges, aquests jovenets mig pijets mig bohemis, taaaan enrotllats i vitals, amb aquest parlar barceloní d'ara, tan característic. Sigui dit que no tinc res contra els barcelonins i que quasi tots els que conec parlen normal (avui és el dia de les cursives). Als pobles amb una certa tradició d'estiueig tenim travessats els barcelonins des de temps immemorials. I ho diu qui té la meitat de les seves arrels capitalines, s'ha passat mitja vida a Barcelona i té bona part de la família instal·lada al cap i casal. Però això no és obstacle per seguir mirant aquests nouvinguts -abans temporals, ara permanents- amb una certa prevenció irònica. He sentit explicar que en temps dels meus avis rebien els estiuejants que baixaven del tren vestits amb traje blanc amb una pluja de tomàquets. No sé si creure-m'ho. Més que res perquè, al poble, aquesta rivalitat ha anat acompanyada també d'una certa reverència. Ja han arribat els senyors, deia el meu pare pels volts de Sant Joan, amb una entonació carregada de sorna. Però no sempre aquest terme havia anat acompanyat del sarcasme amb què ell el vestia. Existia també un respecte, una reverència, que potser amagava també una certa enveja (construïda, com passa gairebé sempre, sobre un fonament econòmic). Havia sentit explicar també que en els discursos que es feien en alguna celebració local, un membre insigne de l'estiueig es referia a la seva facció com la nunca bien ponderada colonia veraniega. D'això, de la nunca bien ponderada, a casa també se'n feia molta conya. Els senyors, la colònia...tot això ha canviat molt. El desequilibri econòmic ha desaparegut i els trajes blancs han deixat pas als tatuatges. Ara hi ha els noiets i noietes que pretenen ser més locals que els locals. No coneixes la llegenda del canyut?
***
La mort de Luis Goytisolo, un estímul més (macabre) per a la lectura de la seva Antagonía. I aquí en parla José Carlos Llop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada