Aquest estiu meu ha estat un desastre lector i, en conseqüència, un desert d'escriptura. Res estimula més el desig d'escriure que les bones lectures, potser per una voluntat, sovint estèril, d'emulació. En canvi, els fracassos lectors, més si són reiterats, em sumeixen en un estat de profund desassossec, una mena de desfici que creix en progressió geomètrica: cada vegada començo més llibres i els deixo més aviat, fins arribar a un total abandonament lector.Hi ha hagut només dues excepcions, el llibre d'Oscar Tusquets Amables personajes, que em va fer passadors els sempre feixucs viatges en avió (és admirable la capacitat de Tusquets per fer amè el retrat de qualsevol d'aquests personatges) i l'Enrietta de Clara Pastor, que em té ocupat aquests últims dies. L'embruix de Grècia i de les seves atmosferes és molt present en aquesta novel·la i, tot i que de vegades em costa sentir les complexitats del pensament i l'estat d'ànim de la protagonista, em sembla un llibre escrit amb un gran virtuosisme narratiu i d'estil. Només l'inici del llibre ja és una mostra de talent i de capacitat d'escriptura; recull en un sol paràgraf tot allò que implica un final d'estiu:
Las islas, cuando acaba el verano, son lugares extraños. Las luces de los puertos y las que iluminan las casas de veraneo dejan de ser una constelación festiva que salpica el aire cálido por la noche; se repliegan en núcleos cercados por la oscuridad, y lo que el estío emborrona y decora vuelve a sus formas originales. La vida se adelgaza con cada casa que se cierra para el invierno. Los que se van regresan a aquello que dejaron en tierra firme y de lo que tal vez buscaban evadirse en las islas de otros. Los que se quedan se sumen en el silencio de las noches largas, rodeados por las extensiones marinas que los separan del único lugar que conocen o que en algún momento eligieron.
***
Nick Kyrgios és un tennista que sempre m'ha resultat antipàtic. Les seves excentricitats, lluny de tenir aquell atractiu estrany de les personalitats que s'escapen de la centralitat, m'han semblat sempre desafortunades i plenes d'una agressivitat innoble. He llegit ara que ha donat positiu per cocaïna en un control antidopatge i ell mateix ha explicat les dificultats que suposa viure amb la seva personalitat inestable, fruit d'algun trastorn. El seu quasi compatriota Stéfanos Tsitsipàs (Kyrgios és australià d'arrels gregues), amb qui ha tingut algun enfrontament sonat a les pistes, s'ha permès ara fer una comentaris sobre Kyrgios a mig camí entre la condescendència i la crítica. Que Tsitsipàs no era un portent d'intel·ligència i sensibilitat ja ho intuïem des de feia temps, però ara ha perdut una gran oportunitat de callar.
***
Vaig a recollir l'N. a una festa que es fa en una masia a Sant Bartomeu del Grau. Tot i estar a poc més de mitja hora de casa, per a mi és un indret desconegut i llunyà. Condueixo de nit per carreteres solitàries on no passa ni un cotxe. Veig conills als marges i una òliba sobre el pal d'una tanca. En un moment determinat m'apareix una llebre al mig de la carretera. Enlluernada pels focus del cotxe, es desorienta i, en comptes d'escapar-se cap als marges de la carretera, emprèn una fugida forasenyada per la mateixa calçada, en el mateix sentit que el cotxe. Redueixo la velocitat, mirant de donar-li temps d'apartar-se, però, tot i que fa alguns moviments que semblen encaminar-la a un o altre voral, sempre acaba tornant al centre de la carretera. Penso en les llebres del llibre de Chloe Dalton i en les desenes de conills esclafats que vam veure a les carreteres del Yorkshire. No serà el cas d'aquesta llebre. Afluixo encara més la velocitat, per donar-li temps de fugir per un lateral, cosa que fa finalment. Respiro allunyat i segueixo el meu camí. De tornada, l'N. i les seves amigues em fan riure amb els seus comentaris desenfadats i les seves imitacions esbojarrades. Aquesta despreocupació juvenil esdevé una font d'energia inesperada.
***
Marske és una aldea agregada al municipi de Richmond, al nord de Yorkshire. Als afores del poble hi ha Marske Hall, una antiga casa senyorial reconvertida en apartaments. S'hi arriba per una carretera sense trànsit, entre camps i petits boscos. La reixa oberta dona entrada a un meadow, un prat de gespa vorejat per una camí de grava. La casa és sòlida, de planta quadrangular i pedra grisa, sense gaire ornamentacions. Una escala de pedra dona accés al que era la porta principal, ara tancada. Just al costat hi ha aparcat un Ferrari antic, vermell, deixat a sol i serena, mig abandonat. Quan arribem no hi ha ningú per rebre'ns. L'indret és del tot solitari. Una parella de paons passegen pels jardins com a única companyia. Agafem la clau d'una bústia i recorrem escales i passadissos fins trobar, amb una certa dificultat, el nostre allotjament. La fusta del sòl, recoberta de moqueta, grinyola. L'edifici està restaurant amb gust i amb una inversió important. Els revestiments de fusta ornamentada estan ben barnissats, les parets empaperades amb dissenys de William Morris. El nostre apartament és enorme. Les mancances pràctiques -finestres que no tanquen bé, miralls inexistents, cambres de bany sense persianes, visibles des de l'exterior- queden compensades per la decoració i el caràcter del lloc. A algú el podria inquietar, a mi em fascina. Té un cert aire de vella rectoria, de palau episcopal. El vaig triar precisament per aquesta bellesa antiga. La nostra cambra era una antiga capella. El lloc sembla un indret aïllat del món i un negoci, en aparença, ruïnós. Mentre la G. i l'N. s'acomoden, jo surto a fer un passeig -una inspecció- pels voltants. En un dels camins que envolten la casa m'apareixen un gall i una gallina de Guinea; mentrestant el paó mascle em mira de reüll des de la distància. Al prat de l'entrada veig quatre conills petits, que fugen en veure'm. Tot i que ja són les vuit del vespre, als turons que envolten la casa encara hi toca el sol. És allí on pasturen les ovelles de cara negra, que em miren amb recel. Camino pel marge de la carretera que s'enfila suaument. Cullo alguna mora, negra i grossa, que em menjo amb gust. Sembla que ningú les agafa. Ja no hi ha àvies angleses de novel·la que en facin melmelada? Mentre estic entretingut amb les mores, s'aixeca un faisà a escassos metres, amb un terrabastall terrible, que m'espanta. Més amunt, separades de les ovelles per un tancat, hi ha les vaques, de mirada inquietant. Algunes han acabat de vedellar, per la qual cosa mesuro bé l'alçada del mur de pedra que dóna a la carretera i em pregunto si serien capaces de saltar-ne. Em miren amb mala cara des de les alçades. Tres o quatre bous rossos envolten una vaca negra. El més atrevit intenta muntar-la, però ella se n'esmuny. Els altres segueixen envoltant-la. La seva mirada bovina sembla aliena a qualsevol passió, fins i tot a la més primària. Arribo al revolt més alt de la carretera, que després comença a baixar. El paisatge que se m'obre és ampli, verd, bonic. Camps i més camps, verdes, separats per murs de pedra seca. La seva bellesa és salvatge, però alhora indestriable de la presència humana. El sol baix enfoca el tronc d'un roure vell amb una llum quasi paral·lela a l'horitzontal del terra. Dalt de tot del camp de les vaques hi ha un estable de pedra fosca amb una planta semblant a la d'una església. Em fa dubtar de si ho és, o ho va ser en algun moment. Quan faig el camí de tornada veig la casa de Marske Hall, noble i solitària, rodejada d'arbres i amagada ja en la foscor del vespre que comença a imposar-se. Els conills fugissers venen a rebre'm durant un instant, fins que tornen a amagar-se. Hi ha el cotxe d'un nous estadants. Damunt del capó hi descansa, desafiant, el paó femella.
