Notes

Un malson em desperta. Em traslladaven a una farmàcia hospitalària. Me l'ensenyaven i en realitat era una mena de mercat de peix, pudent. Em deien que per fer efectiu el trasllat havia de cursar abans un màster d'igualtat, que durava tres anys. Dels tres ingredients del somni, que era pur surrealisme, el peix era el que menys em preocupava.

***

A l'oficina, al costat de la porta de vidre que dona al passadís on tenim la fotocopiadora jau un lloro mort. Descansa al costat d'un gran test de terracota, un dels pocs elements ornamentals que hi ha en aquella mena de pati. El vent calent d'aquests dies li fa moure les plomes, com si volgués insuflar-li un batec de vida. El cadàver verd del lloro i el test de terrissa conformen una natura morta -mai més ben dit- que té una certa bellesa estranya, exòtica.

***

El malson peixater de l'altra dia segurament fou conseqüència de la calor, combinada amb la meva assistència, la nit prèvia, a una festa. Mai vaig a festes -escrit així en cursiva- entre altres coses, perquè no m'hi conviden. I segurament no m'hi conviden perquè absolutament res -ni el meu entorn personal, ni els meus interessos, ni les meves preferències, ni la meva edat- ho predisposen. I mai, ni quan era jove, m'he sentit còmode en aquests ambients festius. La música alta em molesta: la meva lleu sordesa s'accentua molt en entorns sorollosos. Si em parlen, no sento el que em diuen. I si parlo jo, tampoc m'entenen, perquè la meva veu és molt greu i queda amortida pels baixos de la música. A més, sovint em separen uns quants centímetres d'alçada dels meus interlocutors, especialment si són interlocutores, amb la qual cosa encara m'és més difícil comunicar-me, a no ser que m'acosti molt, fet que m'incomoda. La nit m'engavanya, com si la foscor pesés, literalment, sobre les meves espatlles. I els ambients nocturns, discotequers, em semblen sòrdids (fa anys vaig escriure un poema sobre les impressions d'antigues nits de discoteca que volia reflectir l'ombra de sordidesa que s'amaga darrere la disfressa d'un pretès gaudi). L'alteració dels meus horaris habituals també afecta el meu estat d'ànim. L'endemà acostumo a sentir-me desubicat, amorf. No acostumo a ballar; el meu cos te menys ritme que un fanal, que almenys es mou quan fa vent. Així, sense poder parlar ni ballar, dret com un estaquirot, em costa omplir el temps, passar les hores nocturnes. La ingesta d'alcohol és una solució fàcil, però clarament equivocada. Podria semblar una ajuda per revertir totes les mancances descrites, però no és més que un agreujant dels efectes indesitjats que es produeixen l'endemà. O la mateixa nit. Com ara els somnis surreals.

***

Sent vàlid tot això anterior, sí que es veritat que amb els anys, un cop superats molts complexos d'adolescència i joventut, en aquestes sessions nocturnes puc arribar a experimentar un cert interès etològic en qualitat d'observador. M'admira -i ho dic sense ironia- la gent que actua amb plena desimboltura en aquests ambients. Conversen ara amb l'un, ara amb l'altre, amb total naturalitat, movent-se entre els grupets sense experimentar cap sensació d'estar interrompent o de ser intrusiu. Semblen conèixer tothom per la manera de parlar-hi, amb una complicitat i camaraderia que jo només tinc amb els més íntims. Abraçades, cops a l'espatlla, riures ostentosos. Després ballen, com enduts per alguna mena de possessió espiritual -o potser espirituosa- i semblen gaudir-ne. Tanquen els ulls, aixequen les mans, es deixen portar per onades invisibles. Una mena d'electricitat recorre els seus cossos. Em fascina: no sé si per bé o per mal (en algun cas la fascinació pot tornar-se vergonya aliena). Si faig introspecció, em sento com si pertanyés a una altra espècie, a un altre món. Si alguna vegada, endut també per una força abissal, que en el meu cas només potser espirituosa, intento unir-m'hi, els meus moviments són sempre ridículs, maldestres, mancats de confiança. Ràpidament em veig obligat a retirar-me i a recuperar el meu paper d'espectador trist i avorrit. Per fortuna, els anys afavoreixen la retirada primerenca, la ràpida cerca del coixí nocturn, l'empara del somni, encara que sigui estrany. Tinc mal d'esquena, argumento per poder fugir. I ni tan sols és mentida.

***

L'X em pregunta sobre la final del campionat del món de futbol. Coneixedora de les meves alienígenes preferències futbolístiques, suposo que intenta ser amable i mirar de trobar algun espai de confluència. Però, no sé per què, sóc incapaç de recuperar la meva antiga capacitat de diplomàcia i contesto amb sinceritat el que penso, que desitjaria que perdessin tots dos equips. I mira que hauria estat fàcil buscar una resposta més convenient, no tan allunyada de la centralitat.

A la carnisseria del poble, en canvi, mentre estic parlant amb T., un home que neteja els vidres ens treu també el mateix tema. L'he mirat abans de reüll, treballa bé, amb interès pel que està fent. Fa una calor del dimoni i, vestit de negre, li regaliment per la cara les gotes de suor. En aquesta situació esbosso una resposta de compromís. No hi ha lloc per brusquedats sinceres. Però, no hauria pogut fer el mateix amb l'X?

***

Relacionat amb això, sento explicar a Javier Aznar que un comentari equívoc seu va fer creure a un quiosquer, acèrrim colchonero, que compartien la mateixa fe. Des de llavors, per no desenganyar aquell home, cada cop que va al quiosc fa el paper de seguidor de l'Atlètic, ell que és profundament madridista.

***

Tinc fama de pessimista, però en realitat no ho soc. L'esperança m'acompanya fins al límit de la ingenuïtat. Tinc l'esperança -real- de què algun dia succeirà una d'aquestes dues coses (o les dues): em tocarà la primitiva i tindré reconeixement literari.

***

Veinticinco de hace veinticinco: lectura del llibre brevíssim de Víctor Colden. És el repàs a un any -1988- de la seva joventut. I la prova de que, al contrari del que li diu algun personatge del llibre i de la seva vida, el passat no només ens acompanya sempre sinó que ens configura, és una part important de qui som. M'ha admirat la capacitat de l'autor de dibuixar a la perfecció un món, un ambient, amb quatre traços. I m'ha agradat llegir-lo des de la proximitat d'interessos i d'època, però també des del contrast: sent gairebé coetanis (ens portem dos anys) el meu món d'estudiant -barceloní, de ciències- i les meves experiències vitals foren ben diferents. Però, en menys de cent pàgines, Colden sap fer-te viure en el seu món, que sents gairebé com a teu.