Notes

Hi ha matins que semblen fets amb una paciència antiga. Baixes al carrer amb les mans encara tèbies del cafè i el poble es va despertant a poc a poc, com algú que no té cap pressa per obrir els ulls. A la vorera hi queda la humitat de la nit, i les primeres persianes metàl·liques s’aixequen amb aquell soroll cansat que tenen les coses de cada dia.

Camines fins a la botiga amb les butxaques mig buides i el cap també. És una bona hora per no pensar gaire. Un cotxe passa lentament. Algú rega les plantes d’un balcó i l’aigua cau sobre l’asfalt amb una olor neta, d’estiu primerenc. Al fons, darrere les teulades, el cel encara té colors tous, com si el matí no s’hagués decidit del tot.

Els ocells ja fa estona que hi són. No els veus gairebé mai, però els sents. Un merlot des de l’arbre de la plaça. Un pardal nerviós damunt d’un cable. I més enllà, potser una tórtora, repetint aquella tristesa petita i obstinada que tenen les tórtores. De vegades sembla que el poble respiri gràcies a ells.

A la fleca hi ha olor de pa calent i de conversa baixa. La dependenta et somriu amb aquell somriure automàtic però amable de qui ja ha vist passar mig matí abans de les vuit. Demanes quatre coses senzilles: pa, fruita, una mica de formatge. Res important. La vida acostuma a sostenir-se amb coses així.

Quan tornes, el sol ja toca alguna façana i les finestres s’encenen de cop. Penses que hi ha una felicitat discreta en aquests trajectes curts. Ningú no els recordarà mai, i precisament per això són veritat.

***

Aquest text anterior no l'he escrit jo. L'ha escrit la intel·ligència artificial (Chat GPT) quan li he demanat que creés un text seguint el meu estil. À la façon d'Àlex Figueras. He de reconèixer que no està malament, però no m'hi acabo de veure. No és que sigui cursi, però no sé, té un aire tòpic i impostat. Com si pel carrer es passegés un doble meu, que fos cerimoniós, robòtic i pastelós, sempre amb un somriure a la cara. Potser algun lector el trobarà més ben escrit que els meus i tal vegada tingui raó. Com potser també seria preferible topar-se amb aquest doble meu, més dòcil i adotzenat, sense tantes arestes.

Però voldria deixar clara una cosa: jo no he vist mai cap pardal en un cable ni al forn del meu poble venen fruita o formatge.

(I sort de tenir un avís al blog prohibint l'ús dels meus textos per part de l'IA. Encara podria posar una demanda a Open AI, fer-me ric i dedicar-me només a escriure. O que esgrigués el Chat GPT per mi i no fer absolutament res, només mirar els pardals penjats dels cables amb una paciència antiga).

***

Últimament dormo com un soc. Des que me'n vaig a dormir fins que sona el despertador el món desapareix per a mi. Només visc en el terreny dels somnis. Avui l'N. i jo anàvem a fer un examen. Arribàvem just a l'hora de començar, sense marge de temps. La peculiaritat era que l'examen es feia en una platja de sorra, llarga, verge, extraordinària. Allí, ben separades hi havia unes taules verdes d'escola, de fòrmica. I aquelles cadires tan típiques, del mateix material. No sé de què dimonis era l'examen. De fons se sentia el soroll que feien unes onades majestuoses que morien a la sorra amb un esclat d'aigua de Vichy. En un altre capítol d'aquest somni, veia una notícia al diari: Jeff Bezos es presentava a una plaça de funcionari a l'ajuntament de Vic. Se'l veia en una foto allí assegut, fent també l'examen, amb cara de no haver trencat mai cap plat. Fins i tot en la lògica -o absència de lògica- onírica, allò no em quadrava gens. Crec que ha contribuït a que em despertés. Perquè avui no tenia despertador.

***

Ha estat escriure aquest text i dormir, la nit següent, ben malament. Potser perquè l'N., després de la seva festa de graduació de batxillerat, rondava per aquests mons de Déu. O perquè la meva torticoli ha evolucionat cap a un dolor a l'espatlla i el braç, molt molest.

***

Per cert, l'N., l'altre dia:

- Avui he fet l'última classe d'història de la meva vida. Ja no em podran adoctrinar més.

De primer em va fer gràcia, després em va venir un sentiment a mig camí entre la tristesa i l'enuig.

***

Es una mierda, diu un diputat des de la tribuna del Congrés. Estoy jodido, afegeix. A la ràdio, el periodista que explica les notícies diu que la ministra del ram tiene a los médicos cabreados. No és que jo pertanyi a la lliga del bon mot, però de debò que cal utilitzar aquestes expressions des de les institucions o els mitjans de comunicació? Voler ser proper als ciutadans -al poble- implica haver d'utilitzar aquest llenguatge? Crec que no; ben al contrari allò que es coneix com els poders públics haurien de tenir un paper exemplificador. El despotisme il·lustrat tampoc estava tan malament, almenys era il·lustrat. La igualtat no és consisteix en igualar per baix. I tampoc consisteix en pensar que la meva opinió en física nuclear val el mateix que la d'un físic nuclear.

Notes

Que hom arribi a pensar que es va equivocar estudiant ciències no vol dir de cap manera que hagués hagut d'estudiar lletres.

***

És curiós com evolucionem. Dels diaris, ara, el que menys m'interessa són els articles d'opinió. Sempre hi ha excepcions, és clar, com els articles que escriu el meu amic D. Potser perquè s'emmotllen ben poc al que acostumem a entendre com articles d'opinió.

***

Després de vint-i-cinc anys, el que més m'agrada llegir de la literatura contemporània segueixen sent els diaris d'Andrés Trapiello.

***

Sempre em queixo del soroll, però la realitat és que al jardí de casa visc molts moments de tranquil·litat i silenci, sobretot havent dinat, quan la gent fa la migdiada o el que sigui que fa, però no circula pels carrers. A més, aquells veïns sorollosos, els de les barbacoes musicals, sembla que han marxat. La casa es veu tancada i les patxangues han cessat. Quin gran guany!

Aviat arribarà la calor, però aquest cap de setmana, al sol, s'hi estava molt bé. M'hi he passat unes bones estones llegint. Quan passava un núvol, cosa que succeïa sovint, fins i tot m'havia de posar un jersei de llana. El cel era d'un blau meravellós, com en una estampa, però de tant en tant circulaven uns núvols negres com l'esquena d'un capellà. No se sentia res, només els ocells, que de tant en tant venien a fer-me companyia, ara una parella de tórtores turques, ara una merla gràcil, ara una garsa grossa, ben alimentada. Sembla que la gespa ara els agrada més, des que l'hem adobat i replantat. Té un verd tan viu que enlluerna. Quan l'acabo de tallar, hom es diria a Anglaterra. Em venen ganes de vestir-me de blanc, amb suèter i pantaló curt, agafar una raqueta de fusta i posar-me a jugar com si fos Björn Borg, als anys setanta. Però aviat arribarà la canícula i hom es creurà més aviat Lawrence d'Aràbia. Ara, però, encara mana la primavera. Amb la humitat de la nit, surten a passejar uns llimacs escarransits i algun cargol solitari. Quan plou apareix també algun cuc de terra obès, que sembla mitja serp. Tota aquesta fauna la veig quan surto a treure les escombraries i he de mirar de no trepitjar-ne els integrants. Al matí en queda algun de mort i ressec, suposo que els ocells venen a menjar-se aquests cadàvers. Contra gustos gastronòmics, no hi ha res a dir.

***

De vegades, quan has d'emplenar algun formulari a través d'internet, et demanen la nacionalitat. Se t'obre llavors un desplegable, on has de triar la teva opció. En un d'aquests formularis, vaig veure que existia la possibilitat d'escollir apàtrida. Segons com, no estaria malament.

Després, en els diaris de Trapiello, vaig llegir que el tipògraf i dissenyador Mauricio Amster tenia aquesta condició, no sé en virtut de què. Amster era un jueu nascut a Lvov, ciutat que ha pertanyut a diferents nacions (Imperi Austrohongarès, Polònia, la URSS, Ucraïna) i que sembla haver centrifugat artistes per tot Europa, com el gran poeta Zagajewski. La bella i malaurada Lvov (o Lviv o Leòpolis o Lwów o Lemberg), actualement bombardejada pels russos, que sembla haver nascut per ser escenari de guerres i prògroms.

***

En la pel·lícula A real pain dos cosins jueus americans emprenen un viatge per Polònia a la recerca dels seus orígens, especialment dels de la seva àvia. Gran part de l'acció transcorre a la ciutat de Lublin, a l'est del país, prop de la frontera amb Ucraïna, no gaire lluny de Lvov. Pel seu valor cultural, a Lublin se l'anomenava l'Oxford jueva. D'això, per raons òbvies, ja no en queda res. Als afores de la ciutat hi havia el camp d'extermini de Majdanek, el primer alliberat per l'exèrcit roig. Als nazis no els va donar temps de desmantellar-lo i és un dels més ben conservats, si és que aquest adjectiu es pot usar sense avergonyir-se. Fa un parell d'anys vam ser a Lublin i a Majdanek. Ara tinc la sensació de no haver aprofitat prou bé la visita, que va ser massa breu. La impressió del camp fou, tanmateix, esfereïdora. Dins de les càmeres de gas hom percebia encara una olor estranya. Potser era autosuggestió. Entre els que érem allí s'imposava el silenci. I els caps cots. Res més. Aquest film, recomanable, em va fer reviure aquella experiència transcendent, estranya, incòmoda. Tinc els meus dubtes sobre si aquests llocs s'haurien de poder visitar.

***

Fullejo el diari mentre prenc un cafè. Veig un llarg article de l'ínclit X sobre l'actualitat política. Quina mandra, penso. Quants articles no haurà escrit aquest X al llarg de la seva llarga vida periodística, perfilant tots els matisos de cada moment com els detalls d'un quadre pompier, vestint-los d'una suposada intel·ligència, falsa i carnavalesca, i envernissant-los sempre amb la pàtina d'algun interès ocult. Si de tot aquest paper se'n fes una foguera tindria un gran volum però de seguida s'apagaria, com un autèntic foc d'encenalls. En quedarien unes cendres minces però tòxiques.

Notes

Imagineu un migdia d'estiu a Normandia. Fa sol (em direu que això, a Normandia, és molt imaginar, però és així). L'aire del mar tempera l'escalfor del sol. Perquè esteu just al costat del mar, en un petit promontori, amb unes belles vistes. El verd acarona el blau. Aquí i allà, hi ha une salpebrat de vil·les art nouveau, amb els seus jardins impecables. Esteu asseguts a la terrassa d'un establiment modest, però agradable. Amb les ulleres de sol posades us concentreu en la visió del mar, en el seu blau passat per aquest filtre. El vent l'arrissa una mica, com la carícia d'una mà sobre la pell femenina en els prolegòmens de l'amor. Beveu un vi blanc, sec, també modest però digne. Està tan fred que les copes s'entelen. Sentiu la salinitat de l'aire com un acompanyament estimulant. I, ara ja sí, us serveixen una olla per cap plena d'uns musclos blancs, joves, lleugers, frescos i mantegosos.

Doncs bé, suposant que això fos literatura, molts acadèmics se centrarien en disseccionar aquests musclos, com fèiem durant el batxillerat al laboratori de ciències, per explicar-vos amb tot luxe de detalls la seva anatomia. I us dirien que a Normandia, al migdia, el vent bufa majoritàriament del Nord Nordoest (NNO), amb ràfegues que poden arribar als cent quilòmetres per hora, mentre l'espectrofotometria detectaria el pantone exacte del color del mar, el dia 12 d'agost, passat pel filtre dels vidres verds polaritzats d'unes ulleres Ray Ban Wayfarer de l'any 2024.

(Aquesta experiència de dissecció és la que vaig tenir en una sessió recent a què vaig assistir sobre l'obra de Javier Marías).

***

Vamos a ver, cerramos el hospital de X, le damos la culpa al alcalde y a mí no me toquéis la polla. Aquesta frase, tan barroera, l'atribueix un periodista a una actual candidata a unes eleccions, en la seva època de responsable de sanitat al seu territori. Si és certa o no és una qüestió que incumbeix al periodista que l'ha publicada i a la seva relació amb la veritat. És un debat important, però aquí, ara, ens ho mirem des d'una perspectiva literària. Els estudiosos d'aquest camp acostumen a afirmar, i crec que l'encerten, que en literatura no és tan important la veritat com la versemblança. I des d'aquest punt de vista, la frase de la candidata, tant si la imaginem en boca del personatge concret a qui s'atribueix, com si ens la mirem des de la visió més abstracta i impersonal del que és la política actual, és perfectament versemblant.

***
Dinar amb C. Constato que els nostres camins segueixen direccions totalment divergents.

***

Aquesta nit, al meu somni, del qual no recordo gaire cosa, hi apareixia Emmanuel Macron. M'he llevat i just he llegit que s'han fet públics els motius de la plantofada que li va clavar la seva dona en el moment en què s'obria la porta de l'avió en què viatjaven, fa un parell d'anys. Sembla ser que Brigitte va poder llegir al mòbil presidencial una conversa íntima que Macron mantenia amb l'actriu iraniana Golshifteh Farahani. Té gràcia perquè Farahani és la protagonista de Paterson, una de les pel·lícules que més m'ha agradat en els últims temps. S'afirma que la relació entre Macron i Farahani és estrictament platònica i epistolar, la qual cosa resulta entranyable vista la trajectòria aventurera d'anteriors presidents de la República. Macron, la gran esperança frustrada de la moderació política, resulta ser també un moderat en la infidelitat (si és que aquestes converses poden tenir aquesta qualificació). Darrerament li havia agafat una certa mania -el trobo fals, superficial i hipòcrita- però ara em resulta més simpàtic, com el nen descobert en una malifeta lleu que rep un càstig desproporcionat de la professora. Professora avant la lettre.

Notes

Aquest poema meravellós de Joan Margarit, L'època generosa (i gràcies a Gregorio Luri que l'ha publicat a twitter i me l'ha fet conèixer):

Nostres com les cançons que fan plorar

són aquells dies.

Van ser la veritat de quan es feia fosc

amb somriures, banyant les criatures.

El cansament alegre del sopar.

Les cares que mai més

no han tornat com llavors a confiar-se.

La vida s’alimenta dels dies generosos.

De donar i protegir.

Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Efectivament, quan s'ha pogut donar, la mort canvia. Deixa d'importar, de fet, si queden els dons.

***

Vivim en una casa construïda el 1929. D'aquí tres anys serà centenària. L'altra dia pensava en fer algun tipus de celebració, però coincidirà amb què aquell any jo faré seixanta anys i això no ho vull celebrar de cap manera. Així que potser la millor celebració serà, com penso sempre amb gairebé tot, la no celebració, la rutina.

Pensava també que la casa quedarà i jo marxaré, però aquests versos de Joan Margarit m'han fet veure-ho d'una altra manera.

***

No tot és dolent a les xarxes socials. Els textos que publica J. a instagram són de les millors coses que llegeixo darrerament (incloent llibres). Fa uns dies, per exemple, citava el diàleg d'una sèrie de televisió en què un dels personatges diferenciava allò a què es dedicava d'allò amb què es guanyava la vida. Jo aquesta diferenciació l'he tingut sempre claríssima, potser massa i tot.

J. concloïa: Uno dedicarse, se dedica sobre todo a leer. Y me gano la vida perdiéndola cada día un poquito más. Como casi todos.

***

Instagram també permet conèixer persones. Amb conèixer no vull dir tractar-les, sinó tenir informació, encara que sigui esbiaixada, sobre elles. D'això no sé si en podríem dir espiar, perquè tot s'ofereix de forma voluntària. En tot cas, per als curiosos com jo, resulta interessant: les persones, millor si són desconegudes, es converteixen en personatges de novel·la. La seva realitat es converteix en una mena de ficció per qui se la mira des de la pantalla. No és possible conèixer els arguments, però si els entorns, el caràcter, les atmosferes. I això sempre és el més interessant. F. és per a mi el personatge més atractiu de la novel·la: intel·ligent, il·lustrada, bella, distant, pija, amb el pòsit d'una educació sedimentada durant diverses generacions.

***

I a instagram veig les stories del dia d'ahir que ja sé què portaran. Les imatges dels qui les han publicat m'ho assenyalen de forma inequívoca. M'esperen, com galledes d'aigua recolzades sobre una porta entreoberta, que no acabaré d'empènyer.

***

Que l'enemic guanyi també té avantatges. Sortir abans de la feina, per exemple, per escapar del col·lapse circulatori ocasionat per la rua. La rua. Així que arribo a casa d'hora. M'assec al sol a llegir. La pluja ha deixat l'herba d'un color verd brillant, insuperable. L'aire és fresc. Hom es diria a les illes britàniques. Al cap de poc, apareixen uns mosquits primerencs a recordar-me que res és perfecte. N'esclafo un parell. Un d'ells em deixa a la mà un regueró de sang que indica que ja havia fet la seva feina. El vermell inquietant d'aquesta sang pròpia com a contrapunt al verd calm de la gespa. El llibre de Vila-Matas que llegeixo tampoc em convenç.

***

No vull xafar, en canvi, una formiga que trobo a dins de casa arrossegant un objecte -no acabo de veure què és, potser una llavor o una brossa- que és cinc vegades més gran que ella. Encara que sigui un tòpic, la seva laboriositat m'admira.

Notes

La higiene és condició sine qua non. L'ortografia és condició sine qua non. I en el camp de la novel·la la credibilitat és condició sine qua non. En una novel·la, si no em crec la història que m'expliquen, ja no cal parlar-ne més.

Cal dir que la novel·la és un gènere que m'agrada poc. I m'agrada poc perquè, tot i ser extraordinàriament difícil, és el que es practica amb major prodigalitat. Això fa que el volum de novel·les dolentes que trobem en el mercat sigui ingent i que aconseguir trobar-ne una de bona sigui una autèntica loteria. La crítica, diluïda cada cop més en un marasme d'interessos reticulars, no ajuda gaire a orientar-se. Si féssim cas dels suplements literaris, de les recomanacions llibreteres i de tutti quanti elements d'aquest món, ens toparíem amb obres mestres a punta pala a les taules de novetats. Malauradament, això no és així, més aviat succeeix tot el contrari.

Després d'haver-ne llegit més de la meitat, ahir vaig decidir abandonar Indignidad de Lea Ypi. Em sap greu no coincidir amb les persones que me'l van recomanar. El subtítol Una vida recreada ja hauria d'haver estat un senyal d'advertència. No entraré en el debat de la ficcionalització de la realitat, però sí que voldria apuntar que la ficcionalització -aquesta recreació- necessita uns mínims de credibilitat. A Indignidad els personatges resulten tan plans, tan tòpics, que superen la meva capacitat de resistència. Que l'autora mostri d'una forma tan clara i poc matisada la seva simpatia per uns personatges i la seva aversió per uns altres dissol, al meu entendre, la possibilitat que el lector pugui creure's la història. En una escena, per exemple, apareixen dos joves retornats de París a Albània: l'un és íntegre, just, compromès; l'altre és un galtes i un vividor. Endevineu quin serà l'avi de l'autora i quin el futur dictador sanguinari comunista Enver Hoxha?

Indignidad és una recreació massa capriciosa per als meus estàndards, que tampoc considero gaire elevats. Així que, atenent-me a la meva creixent consciència sobre la finitud del temps, no n'hi dedicaré més a aquesta novel·la, que emprendrà un viatge pels laberints de wallapop.

***

Veure quatre partits de futbol en dies consecutius i que en tots ells perdi aquell equip que, amb major o menor grau d'interès, volies que guanyés, té el seu mèrit.

Però l'error està en la base: mirar partits de futbol.

***

Moltes vegades no ens adonem de les causes del nostre malestar. I pensant-hi bé, crec que una de les coses que em genera major inquietud és la incomoditat lectora, no trobar cap lectura satisfactòria.

***

La reaparició dels experts de l'època del coronavirus (ahir ja en vaig veure dos, de reüll, a la televisió) em fa més por que el mateix hantavirus. Són personatges d'un antic malson, que ara reviuen.

Nota

Hi passo gairebé cada dia i és ara mateix un dels meus racons preferits de Barcelona. Potser perquè no hi ha mai gairebé ningú; no hi circulen vianants ni cotxes, tot i ser un carrer ben ample, de doble sentit. Té les voreres espaioses i bancs i arbres i parterres amb flors. Ara hi han col·locat unes roques enormes, en una mena de museu geològic a l'aire lliure. Ho havia llegit al diari i ho vaig veure ahir. Podria mirar de recordar quan ha costat això al contribuent, però prefereixo no posar-me de mal humor. Vull seguir amb la meva visió idíl·lica del lloc, així que toco les roques amb les mans i miro els plafons. Com que he de fer temps, m'assec en un banc i em poso a llegir. Podria anar al bar de l'hotel Sofia, que m'agrada força, però em quedo aquí, assegut en un banc. M'ha costat triar entre sol i ombra. Com que ha refrescat, opto pel sol, però al cap d'una estona tinc calor. La novel·la de Lea Ypi no m'acaba de convèncer. Aixeco la vista i des del banc observo les cúpules del cementiri de les corts, que emergeixen darrere d'un mur. Si seguís les tendències del llenguatge actual diria que aquest indret forma part de la meva memòria personal. Però prefereixo dir que és part del meu record. Abans aquí hi havia un camp de futbol. I una pista de futbol sala. Hi havia jugat algun cop. Hi havia també uns descampats, plens de sots i bassals, on aparcàvem el cotxe els universitaris. I, sobretot, hi havia els barracons on anàvem a classe. No tinc mal record d'aquells barracons, ni d'aquells temps. Tampoc el tinc bo, si parlo amb sinceritat. Ara el veig com una època molt llunyana i difusa, gairebé com una ficció. Mentiria si digués que veig aquells moments com una pel·lícula. No, és una cosa més fragmentària i borrosa. Puc rememorar a la perfecció determinats episodis, fins i tot diàlegs. Em fan somriure anècdotes i facècies. Tinc alguns nomes ben impresos en la memòria, com en aquelles llargues llistes penjades a les parets amb les notes del exàmens, però algunes cares s'han esborrat. Quan em trobo amb els vells amics riem d'alguns d'aquells moments. Però també em veig en aquella època com qui camina sota un núvol negre, el del futur incert, el de la manca de convenciment. Aquesta manca de convenciment potser ha estat el comú denominador de la meva vida. Mai m'he cregut gairebé res, més enllà dels afectes personals. La família, sobretot. He begut sempre l'estrany còctel que formen l'escepticisme i la il·lusió, dos ingredients aparentment contradictoris. Però no ens desviem de la història. Arribàvem amb el cotxe, posant a prova la suspensió i mirant de no rascar els baixos i l'aparcàvem en aquells camps enfangats. Agafàvem la carpeta i el bolígraf i anàvem a classe. Escoltava amb atenció, sí, i prenia apunts de forma metòdica amb una lletra minúscula. Aquests apunts no tornaven a treure'ls de la carpeta fins la llarga temporada d'exàmens. Llavors estudiava fins l'extenuació. Algun any, a tercer o a quart, apareixia a mig curs un senyor gran -deuria tenir quaranta anys- i em demanava els apunts d'alguna assignatura. Bioquímica, crec, i alguna altra. Se'ls enduia, els fotocopiava i me'ls tornava al cap d'una estona. No sé per què me'ls demanava a mi, maig m'ho vaig preguntar. De tant en tant, apareixia un altre personatge, un noi més o menys conegut. El vèiem per la porta oberta de l'aula. X s'aixecava, a mitja classe, i se n'anava amb ell. Ara penso que li passava alguna droga. De les coses sempre ens n'assabentem tard. Com potser de les intencions d'Y, a qui coneixia només d'alguna pràctica de laboratori, i que em convidava a estudiar a casa seva: un pis d'estudiants forasteres. No li sé veure la cara, només sé que tenia un cert atractiu. No hi vaig anar mai. Estudio més bé sol, li deia. Ara, darrere meu, hi ha aquells edificis on vaig passar tantes hores, encara que només les justes -ni una més- per superar en temps i forma aquella carrera, aquell obstacle. En general, prefereixo ser l'home que seu en aquest banc amb un llibre a les mans, que aquell jove desorientat. Ell té el cofre amb el tresor de la joventut però la clau la tinc jo. Ell no tenia la clau i jo ja no tinc el cofre. Però estic bé, en aquest nou racó verge i despoblat de la ciutat. No sé si a la nit hi deuen haver putes, com llavors. Ara només passa de tant en tant algun estudiant i, a l'altra vorera, la gent que va al tanatori. Venen uns núvols i temperen la calor del sol. Tinc encara mitja hora de llibertat absoluta. M'adono que no hi estic gaire acostumat. Envio uns missatges de mòbil, llegeixo una mica més, tanco els ulls.

Notes

Un anunci radiofònic del Liceu defineix l'òpera basada en Werther com la història d'una relació tòxica. Què faríem sense les modes i els nous tòpics?

***

I la publicitat turística d'una ciutat txeca parla de l'activitat artística que es fa en un antiga fàbrica industrial. Segur que deu ser de gran interès per a totes les persones personals.

***

La nostra casa deu estar construïda sobre un formiguer perquè quan arriba el bon temps comencem a patir les invasions de formigues. Em sap greu haver d'eliminar-les i quan em veig en l'obligació de fumigar amb l'insecticida, per no sentir pena, penso en determinats futbolistes.

***

L'atzar és una màquina extraordinària i sorprenent. L'altre dia, mentre disparava l'insecticida, pensava això que acabo d'escriure i just l'endemà em vaig trobar amb aquest text al blog de Víctor del Moral, que justament havia visitat per primera vegada.

***

A la barra del restaurant, un home li du a la cambrera: El fin del mundo solo era el principio.

***

L'home de la barra llegeix un llibre; de tant en tant surt a fumar, sembla un home il·lustrat, d'un cert interès. Però l'atenció se me'n va a una taula que ocupen tres dones. De cara tinc una senyora gran i una noia jove, que podria ser la seva néta. D'esquena una altra noia, a qui no puc veure la cara, només els seus cabells rossos i la samarreta negra de tirants que porta i que deixa veure, sobre els seus omòplats, la tira d'uns sostenidors, també negres. De cop, observo com l'altra noia, la que està de cara, es posa a plorar, primer molt lleument, després amb més sentiment, tapant-se la cara. No goso mirar-me-la i em concentro en el meu plat, però al cap de poca estona, percebo que s'aixeca, passa pel meu costat i se'n va al lavabo. Després, quan ja ha tornat i s'ha asserenat, la senyora gran -robusta, amb el cabell blanc curt- adopta un rictus de gravetat i parla cada cop més enfadada. No la sento, però en tinc prou amb veure la seva expressió. Acaba traient un mòbil enorme -la contradicció entre les noves tecnologies i la gent d'edat sempre és molt evident- i s'hi concentra.

Quantes històries se'ns escapen!

***

Entro al casino. Aposto a la ruleta, al vermell, i perdo. Doblo l'aposta, al vermell, i perdo. Torno a doblar, al vermell, i torno a perdre.

En realitat no vaig al casino, però darrerament, quan compro llibres, visc aquesta situació. Potser hauria de retirar-me una temporada, però segueixo apostant. I perdent.

***

Hi ha gent que no està al cas d'absolutament res del que passa al món, però està perfectament al dia de qüestions molt concretes: d'allò que està de moda, per exemple. Em fan una certa enveja. Com aconsegueixen ser tan selectius? Ja voldria jo estar al dia d'allò que m'interessa i no saber res, per exemple, de Gabriel Rufián.

***

No m'agrada discutir però tampoc assentir amb el meu silenci.

***

En una caixa que tinc a les golfes guardo els fullets turístics, els mapes, els papers, de tots els viatges que hem fet. Avui he anat a buscar-hi uns mapes d'Anglaterra que sé que hi tenia. He hagut de remenar moltes bosses i molts papers. Tot el que he trobat, el que he vist, m'ha provocat una nostàlgia enorme. He vist passar la nostra vida i he vist uns joves, plens d'il·lusions, que ja no som nosaltres. Ubi sunt?