L'Albufera

El Palmar, a l'Albufera. El seu urbanisme, les construccions i, lògicament, l'entorn recorda alguns pobles del Delta de l'Ebre. No és que conegui bé cap de les dues terres, però la relació és immediata. Tot i que aquí el paisatge i l'ambient em semblen una mica més esquerps i salvatges. Potser és perquè bufa un vent fort que fa moure les aigües de l'estany, donat-los un aspecte inclement i inquietant.

Les construccions d'aquest poble són la practicitat pura: cubs de quatre parets i sostre. Al voltant dels quatre carrers traçats amb tiralínies, els canals, amb les velles barques aturades, que no sé si fan encara alguna funció, a banda d'alimentar els pensaments literaris dels visitants receptius. La gran receptivitat dels estranys es focalitza, però, en les paelles. Restaurants arreu, els criden, ens criden. Les terrasses, a redós del vent i a l'escalf d'aquest sol de desembre són un reclam poderós. És agradable asseure-s'hi i menjar-hi l'arròs, enduts pel tipisme. A la taula del costat, sentim dues parelles parlant de golf, esport que acaben de practicar els dos homes. Golf i albufera fan una parella de difícil encaix, però que resulta, alhora, poderosament metafòrica d'aquesta terra de contrastos i clarobscurs, potser fruit de la mateixa llum mediterrània.

Quan marxem, per les carreteres que creuen les aigües, el paisatge em sembla d'un gran caràcter. La força d'aquest onatge d'aigua dolça fa que la calçada quedi molla, el vent ressona, la carretera dibuixa giragonses difícils per creuar canals i esquivar els estanys. El cotxe sembla inerme davant dels embats del vent i de la força oculta de l'aigua. El sol baix s'emmiralla en els arrossars quiets, mentre centenars de xatracs remenen els fangars. L'amplitud, el vent, la solitud juguen a favor de la novel·la naturalista: es fàcil imaginar-se drames protagonitzats per personatges esventats, enduts per la necessitat, el desig o l'ira. Però també és fàcil pensar que aquesta terra ha d'estar poblada d'homes i dones savis, coneixedors dels secrets de la natura i de l'ofici de viure'n, personatges delibians. Aquest món em fa pensar, un cop més, en la insignificància dels individus de la societat moderna davant la vida real de la natura.

***

Ahir vaig escriure sobre Altea, avui sobre l'Albufera. Es pot escriure d'un indret, del seu esperit, sense conèixer-lo a penes, tan sols havent-hi passat unes hores o uns dies? No és arriscat, injust, superficial, suferflu o, fins i tot, frívol?

La meva resposta és que no. Perquè la creació neix d'impressions i percepcions. No és altra cosa la pintura impressionista, que és un dels corrents artístics més purs i sincers. Crec que en l'escriptura pot pasar una cosa semblant. Almenys en l'escriptura d'atmosferes, espais, moments.

Altea

Altea té alguna cosa de població de la Côte d'Azur. El seu aire nadalenc extemporani em recorda al de Saint-Tropez. Els seus pendents, als de Grasse o els de tantes poblacions de la Riviera. Però quan vam ser fa uns anys, per aquestes mateixes dates, en aquelles costes, hi feia fred. A Saint-Tropez hi bufava un vent gèlid, que glaçava les orelles. Aquí, en canvi, el temps és absolutament primaveral: els abrics que hem portat són ridículs i fan nosa. Potser per això aquestes ornamentacions nadalenques encara estan més fora de lloc. Fan bonic, tanmateix. Recordo que a Saint-Tropez, al carrer de les botigues de luxe hi havia uns ossos immensos fets de petites bombetes. Aquí, a la plaça de l'església -l'església amb petites cúpules de ceràmica blava que corona el poble- hi ha també un cub lluminós, del mateix estil, en forma de regal. Els nens hi passen per dins i s'hi fotografien, com feien antany els nostres. Aquesta és una placeta elegant, neta, cuidada, amb un parell de terrasses plenes de gent bevent i xerrant, que fan oblidar la presència de l'epidèmia. A dos passos, hi ha un petit mirador amb una escultura d'un minotaure, d'estil picassià. Des d'allí es veu el port i les muntanyes de la serra Gelada, que, en forma de cap, s'endinsen en el mar. Al capvespre, es comencen a encendre les llums del poble baix. Al mig del s'hi veu l'estació, amb un tren petit aturat, que sembla de joguina. És un tren que fa pensar en estiueigs antics. Arribar en tren a una població costanera, treure'n les maletes i quedar-se palplantat a l'andana, una mica desprotegit i perdut, a l'albor del destí, és -crec- la millor manera de sentir-se estiuejant. És la millor opció per ser absolutament forani i deixar-se portar pels esdeveniments. Què és estiuejar, viatjar, si no trencar rutines i aventurar-se a viure aventures? És això, també, el que m'ha fet pensar en la Costa Blava i en els seus estiueigs elegants i arcaics. També la geografia del poble: l'església, les escales i els carrerons ascendents, empinats, m'han recordat especialment Menton. Però els carrers i placetes, ja profundament italians de Menton, de cases grogues, ocres i taronges, aquí són immaculadament blancs. D'un blanc eivissenc, andalús, cadaquesenc.

Des del mirador d'Altea, a l'horitzó, sorgeixen els gratacels de Benidorm, com un estrany miratge, dibuixats sobre l'esplendor taronja de la posta de sol, que els fa encara més irreals, com una aparició impossible al mig de la serra que toca el mar.

No sabria dir si m'agrada Altea. La seva hibernació és palesa però no absoluta. El seu hivern és càlid i calm, inexistent. M'agrada sortir al matí a comprar el pa en mànigues de camisa, i perdre'm una estona pels carrerons, quasi deserts en aquell moment. Hi ha gent que trafiqueja per les cases i d'altres que omplen garrafes a les fonts. Uns pintors emblanquinen la façana d'una casa. En aquesta època molts comerços són tancats, esperant el seu moment de brotar, com els arbres a l'hivern. No voldria que fos estiu, que deu convertir el laberint de carrerons en un infern intransitable de gentades i en un marasme de bars i botigues, intrusos com els mercaders del temple de Jerusalem. I sí, ara el poble és buit, però no ho és prou com per tenir una atmosfera romàntica de qui espera temps millors, una tristesa de mesos de vents i solituds, un enyor de rialles i amors d'estiu. En el silenci d'Altea no hi sentim les veus que ens parlen de joventuts perdudes o de somnis de moments que no tornaran. Altea, a l'hivern, és un equilibri inestable. L'enyorarem els dies més freds de gener, però sentirem la vida més real entre les parets de casa. 

Escric això en el silenci de la nit, al llit, sota un teulat de bigues de fusta encalades. És aquesta una casa de poble bonica, còmoda, sòlida, però entranyament i impròpiament decorada amb una modernitat que acaba resultant kitsch. I això ens allunya també de l'esperit del lloc, que no acabem de trobar. Un esperit fantasmagòric que tan aviat se'ns disfressa d'estiueig antic de Villefranche-sur-mer com de ruralisme andalús. Mentre, al fons, omnipresent, regna el mar impertèrrit, visible des de les alçades. Aquest mar blau que ens acompanya sempre i que sentim tan nostre, tot i haver nascut terra endins. És un mar que obre horitzons i assenyala camins de fugida.  

 

Art

Avui La Vanguardia publica un reportatge sobre el treball d'uns especialistes del MNAC que ha permès trobar una sèrie d'obres de Marià Fortuny que es consideraven desaparegudes. Són quadres molt bells, segons les fotografies que reprodueix el diari, com Alberca en la Alhambra o Almuerzo en un viejo convento en la Alhambra. Un alto en el camino, que potser s'inclinen més cap al realisme que cap a l'orientalisme i per això em resulten més cars. Però el que més m'interessa de la informació és la reproducció d'unes paraules que el pintor adreçava a l'hispanista Jean-Charles Davillier sobre el tipus de pintura que li donava més èxit comercial: Comienzo ya a estar un poco cansado (moralmente) del género de arte y cuadros que el éxito me ha impuesto y que (entre nosotros) no son la verdadera expresión de mi género de talento. I així constatem com el treball de caràcter alimentari acaba sent una constant en molts artistes, fins i tot de primera línia, com és el cas.

***

Precisament sobre Marià Fortuny.

M'agrada copsar al vol, mentre camino pel carrer, fragments de converses, frases caçades al vol, que, tretes de context, poden arribar a tenir una gràcia especial. L'altre dia, al carrer pintor Fortuny, just en la placeta on hi ha el monument al pintor, en una façana de ressonàncies neoclàssiques -un punt especialment feliç de la ciutat vella- una noia jove li diu a una altra:

- I wonder who this guy is.

***

I veig ara que l'exposició londinenca sobre el quadre de Poussin Una dansa per a la música del temps, que m'interessa més per les ressonàncies a l'obra d'Anthony Powell que per Poussin en si, s'acaba aquest 3 de gener. Així que tampoc la veurem, i esperem que no se'ns hagi d'escapar l'ambiciosa retrospectiva de Maillol que farà el Museu d'Orsay a partir de l'abril. Aquesta sí que no la podem deixar escapar, si la covid ho vol.

Breus

En primer lloc, un comentari de caràcter tècnic.La moderació de comentaris no em funciona bé, no rebo avisos, i ara m'acabo de trobar tot un reguitzell de comentaris d'anys anteriors que ni havia vist, ni lògicament, havia publicat ni respost. No sé si te massa sentit fer-ho ja. En qualsevol cas, sí que cal demanar disculpes.

***

Mirem una pel·lícula, El último día de los Smiths (Shoplifters of the world), que no acaba de resultar reeixida, però que parteix d'una bona idea i resulta graciosa. El dia de la separació dels Smiths, un fan del grup decideix segrestar una emissora local de música heavy i obliga el locutor a posar totes les cançons de la banda, una rere l'altra. Encara que la història no acabi de funcionar del tot, l'ambient nocturn decadent de la ciutat de Denver i la música dels Smiths empenyen la pel·lícula. El millor: quan el protagonista, per fer creïble la seva amenaça, dispara sobre la tassa dels Kiss del radiofonista. Qui no hauria volgut fer-ho?

***

El dubte que genera aquest virus a l'hora de prendre decisions, de si faràs bé trobant-te amb algú o no, el tedi de la persistència, el pes de l'autoresponsabilitat, la limitació d'allò que ens defineix com a humans... acaba posant a prova la nostra resistència íntima.

***

Busco una cita de Connolly que vaig incloure en el Quadern de Londres. Fullejo el quadernet i, sense pretendre ser immodest ni autocomplament, em satisfà, també íntimament.

***

Tantes coses per llegir i portem un ritme de lectura lent i cansí. Tinc Les Thibault (quatre volums, set novel·les), damunt la taula i estic pensant ja en la saga dels Forsyte de Galsworthy (sis novel·les, dos entreactes). I les pseudomemòries de Waugh, que crec que s'acabaran colant quan trobi el moment d'anar a una llibreria.

Potser ens hauríem de posar objectius menys ambiciosos, però en la vida -per una vegada ens submergirem de ple en la filosofia barata dels nous temps- ho volem tot.

***

Torna a fer un dia hivernal, assolellat i lluminós. Que no marxi mai l'anticicló.

***

L'amic F. -conversa agradabilíssima d'un capvespre de dijous- m'anima a que enviï el poemari escrit fa anys a algun concurs, malgrat els dubtes que compartim en relació amb aquests certàmens. Tanmateix, crec que li faré cas.

Notes

Quan el llenguatge és precís i ajuda a establir una divisió nítida: si es juga un partit, m'interessa, si es juga una partida, no. Juro que he sentit dir una partida de pàdel, i em sembla escaient.

***

Faig un cafè amb X, que m'explica que s'ha donat d'alta al tínder. És més, em fa una demostració pràctica d'ús. O, més ben dit, m'ensenya uns quants perfils de nois -o homes, tots en tenen més de quaranta- que li surten. Els va descartant de forma metòdica i justificada, i no li falta raó ni raons. No ho fa des d'una perspectiva elitista, ni des d'una alta exigència estètica, simplement m'assenyala la descura generalitzada amb què es mostren els individus: fotografies mal fetes, descripcions nefastes i presintàctiques, interessos poc interessants, superficialitat aclaparadora... Em fa notar el comú denominador de l'activitat física que mostren gairebé tots els candidats: curses, escalada, motocicleta, submarinisme, esquí... I no puc deixar de dir-li que quan la joventut mor, els homes ens aferrrem als seus últims estertors amb aquesta trista ostentació de poderío físic, que segurament també deu voler ser, freudianament i subliminalment, metafòric. Lamentablement, no puc constatar quin perfil tenen les candidates femenines, però el que em pensava que era un món festiu i hedonístic m'acaba deixant una imatge una mica depriment. Fins i tot, crec que anafrodisíaca,

***

Els repetits fracassos comencen a desconnectar-me de la lectura, fet que em preocupa molt.

***

El carrer Tallers, una altra Barcelona. I fugir dels cercles tancats, fins i tot de les geografies tancades, és extraordinàriament necessari. Vivim en una societat excessivament clusteritzada i això m'ho fa notar també l'X, arran dels perfils del tínder.

***

El millor de l'hivern, o d'aquesta falsa tardor que ja és hivern, és la llum. La llum filtrada pels carrers de la ciutat i que entra per un finestral, vestint d'elegància una sobretaula, la llum del dia que apunta i que ressegueix d'un taronja opal·lí el perfil de les muntanyes, les exuberants lluminositats del crepuscle, iridiscents i exhibicionistes, fins i tot excessives, que meuquegen una mica. O la llum del sol del matí, franca i inert, que no escalfa.

***

Si la llibertat és una llibreria, la felicitat podria ser un restaurant. Així ho diuen les cares de la gent, quan parlen, quan beuen, quan mengen.

Això ja ho venia a dir Pla arran d'aquells dinars pantagruèlics amb l'Hermós i la gent humil que habitava les cales de Begur.

***

La hipocresia, el defecte que més detesto. I a voltes no n'estic exempt, el que em provoca un gran malestar.

***

Un llibre fet d'articles, per definició, ja no és un llibre. I si, a més, hi ha articles repetitius o reaprofitats, el crim -de l'editor- és imperdonable.

***

Sento a la ràdio una escriptora- de formació advocada- que, a banda de la seva pròpia creació poètica i narrativa- ajuda a cantants de moda a escriure lletres de cançons. Em sembla una línia de negoci interessant.

***

Entro en una botiga de discos del carrer Tallers: m'agrada constatar que han canviat poc. Compro un cedé dels Oasis, una acció que deu ser doblement vintage. O neorrància, com diuen ara.

Breus

El treball d'hores d'ordenar, seleccionar, quadrar textos per a un eventual nou volum dels diaris fatiga fins a l'extenuació. Però, finalment, el resultat reconforta. Potser perquè un s'adona que aquest és el gènere còmode i, si se'm permet, propi.

***

El word ja assenyala com errònies les paraules amb accents diacrítics que els acadèmics han decidit eliminar. Com m'arriben a molestar aquests subratllats en vermell!

***

Les emocions són inherents a l'ésser humà, són allò que ens manté vius. Ara bé, crec que és un erroni situar les emocions al centre d'àmbits on ha de privar la racionalitat, com ara la política o el pensament. Exactament al revés del que succeeix ara.

En aquest regne de les emocions portat a l'extrem, qui pensa diferent no és un oponent en el món de les idees, sinó un enemic que t'ataca en allò més íntim.I, per tant, no s'hi ha de debatre sinó que se l'ha de combatre. Un greu error.

***

Fa anys no arribava a entendre com podia ser possible que algú que ho tenia tot -diners, reconeixement, fama, llibertat...- acabés sovint immers en la bogeria, les addiccions, el desordre vital... Ara, em passa a la inversa: em sorprèn, i m'admira, que algú que ho té tot sigui capaç de conservar l'equilibri.

Notes

Quan compro el diari, ho faig sempre amb un cert escepticisme. Del d'ahir, El País, més Babelia, més tots els suplements, n'aprofito només l'article d'Ana Iris Simón, Para el que mira sin ver, una apologia de la transcendència i la mística de tot allò que omple la vida, i una crítica alhora a qui redueix tot això als aspectes purament materials i negatius. Partint de la crítica que va rebre d'una periodista per haver escrit sobre la transcendència de la lactància -allà on ella se sentia unida a una cosa que la superava, l'amor, l'altra només hi veia molèsties i que et succionin la vida- acaba escrivint Símón: Por eso quien decide ignorar la tascendencia del vivir, del existir, del servir o del continuar, ese jamás se va a enterar de nada de esto aunque tenga la mejor vista o el oído más fino. Para él dar de mamar serán solo grietas y horarios, del mismo modo que probablemente las relaciones de pareja se reduzcan a discusiones y a tener que lidiar con las manías del otro. De la escuela se quedará quizá con el sueño que pasa uno desprertándose a las ocho o con el tedio de memorizar, y de la vida misma con aquel dia que le robaron la peonza... Ja m'imagino la posmodernitat, novament, contra Simón.

***

Parlo amb X. i em pregunta com es pot distingir, en aquests textos, algú com ell, que té un nom que comença per X, dels anònims X que apareixen aquí de tant en tant. I quedem que les X. inicials portaran sempre un punt el darrere, mentre que les X anònimes deixaran de portar-lo. Amén.

***

Economia de cafè. O de casino de poble. No deixa de sorprendre'm el contrast entre la crisi que venim arrossegant, la del 2008 més la coronavírica més l'actual crisi energètica i inflacionista, amb la proliferació de cotxes de bona marca pels carrers del meu poble.

No crec que, per més cimeres globals que se celebrin, es pugui revertir l'actual model de creixement. Bàsicament, perquè 'ha implantat un model que castiga, impositivament, l'estalvi i la quietud mentre es promou el consum, el moviment i el ritme frenètic. Des de l'aire, el nostre món és un immens formiguer. Però en comptes de recollir gra, les formiguetes el gastem com si cremés. Tothom a moure's, en una guerra desenfrenada per les millors retribucions, i a consumir. I després, mea culpa, per contaminar.

***

Els dogmàtics no resultarien molestos si no volguessin, indefectiblement, imposar els seus dogmes als altres. Són com els que escolten regueton, que són incapaços de fer-ho en silenci.

***

Novament, he tornat a perdre moltes idees per la ditxosa mania de no prendre notes.

***

Un llibre de converses i fotografies, luxosament editat, entre Barack Obama i Bruce Springsteen porta el títol de Renegados. Sent l'un expresident dels Estats Units i l'altre un dels cantants més exitosos i rics del món, el títol no l'acabo d'entendre.

***

Curiosament, feia molts anys que no anava un dissabte al mercat de Vic. Em va semblar que l'ecosistema havia canviat. Poques parades de bolets, que venien a preus astronòmics, i no hi vaig trobar J. Sí que vaig trobar l'altre J. amb la seva parada de llibres. Em vaig endur un Blai Bonet, Haceldama. Em va agradar l'edició d'Aymà, amb el títol imprès sobre la sobrecoberta de plàstic transparent i una vinyeta a la coberta.

***

Segueixo sense trobar el punt en les lectures. De El pont d'Alexander, de Willa Cather, m'agraden els ambients, determinades descripcions dels sentiments dels personatges, però el conjunt em resulta un xic lent i tediós. De Els virreis, de Federico de Roberto, el caràcter profundament interessat de tots els personatges i la visió tan negativa d'aquell món decadent de la societat siciliana del segle XIX, m'acaba pesant massa. Llegeixo que Pau Vidal, el traductor, qualifica l'obra de un Gattopardo sense pietat i és exactament així. I aquesta manca de pietat em pesa massa.

***

Diumenge. El dia es desperta amb alguna clariana tímida, però a migdia la grisor s'acaba imposant. Quan torno de comprar el pa, cullo algunes flors de lavanda que, curiosament, han florit a la tardor. El seu perfum m'impregna les mans i m'acompanya mentre escric això. Després couré els rossinyols i les trompetes que vaig comprar al mercat i així es mesclaran les olors de primavera i de tardor.

En dies així, rúfols i malenconiosos, trobo a faltar els pares i el món que se'n va anar amb ells.

***

Aquesta setmana va fer cinc anys que va morir Leonard Cohen. Recordo perfectament quan vaig sentir la notícia, a la ràdio del cotxe.

***

Les molèsties d'un refredat comú resulten estranyes i extemporànies a l'època de la covid.

***

Al suplement de viatges del diari, un article sobre els fragors de la nova Viena: nous museus, nous barris, nou art, nous hotels... Deixin-ho estar: a Viena hi anem a veure els dibuixos de l'Albertina, els Klimt i els Schiele del Belvedere, el vell art -alguns Durer, Vermeer, Brueghel, Velázquez...- del Kunsthistorisches, la biblioteca barroca, els edificis Sezession, els vells cafès, els carrers obscurs del Josefstadt...

Notes

Ahir va fer cinquanta anys Winona Ryder, musa de la generació X. Va ser la protagonista de Reality bites, aquella pel·lícula que es va considerar durant anys definitòria d'aquesta generació, la meva, sempre una mica maleïda per poc compromesa, construïda sobre l'individualisme i crescuda en una terra de ningú. Aquests cinquanta anys de Winona Ryder són el tret a la nuca definitiu a la nostra militant reactivitat a la maduresa, al nostre escapisme -fracassat- davant de les responsabilitats. Són la mostra més palpable d'un xoc amb la realitat; una realitat que té en el pas del temps el seu millor aliat.

El nou món es basteix cada vegada més en les identitats. I les identitats, això es innegable, s'acaben definint per oposició o reacció a d'altres identitats. Per això, sempre he pensat que cal fugir d'un identitarisme que no acabarà portant res de bo. Però com que és difícil fugir de les febleses humanes, no puc deixar de combregar amb l'identitarisme de la meva generació, que, evidentment, també es construeix per oposició a la generació anterior i posterior. A l'anterior -parlo ara de generacions no d'individus concrets- li tenim una tírria important per la seva hipocresia revolucionària, mentre que per la posterior, aquests millennials i derivats, el sentiment és més aviat d'incomprensió. Ni entenem les seves contradiccions ni ens interessa gaire entendre-les. Als X, els soixante-huitards que han ostentat sempre el poder, ens van definir com a egoistes i ara no els contradirem.

Recordo que vaig veure Reality bites al vell Cinema Alhambra de la Garriga, en una sessió doble untament amb una altra pel·li molt representativa d'aquells anys, de títol precisament Los peores años de nuestra vida, amb Gabino Diego, Ariadna Gil i Jorge Sanz. He de confessar que em va agradar més aquesta segona, potser perquè tenia menys ínfules. O potser perquè els X som inconsistents també en la militància.

***

Llegeixo La rama verde d'Eloy Sánchez Rosillo. És una mostra de la seva evolució des del to elegíac de poemaris anteriors a una mena de plenitud en la seva mirada vital. Sóc incapaç de recordar on vaig llegir una ressenya que explicava extraordinàriament aquest trànsit. És una llàstima perquè la citaria.

La rama verde és un volum de poesia excel·lent, però crec que no sorprendré ningú si afirmo que m'identifico més amb la seva mirada elegíaca primigènia. El món i la vida se'ns escapen i hem de cantar aquesta realitat.

Potser la representació més clara d'aquesta evolució poètica i vital és la contraposició que fa el mateix poeta entre el que escrivia fa molts anys a La playa i el que escriu ara a En la mañana inmensa. En el primer poema, incommensurable, expressava, de la mà del seu fill en una platja, la temença al pas del temps que s'enduria per sempre aquell moment de felicitat. Ara, a En la mañana inmensa, ens diu que res d'això no ha passat i conclou que Y ahí estamos tu y yo desde el principio, / en el mar del verano, bajo el sol, / dentro de este diamante que fulgura, / de esta mañana inmensa que es la vida.

No em puc imaginar millor exercici per als professors de literatura de tot el món que una anàlisi comparada dels dos poemes: una lliçó immensa de literatura i de vida.

***

No puc abstreure'm del to elegíac. En A unas moreras canta ESR a uns arbres que troba en el seu camí diari i que vol sorprendre en el moment exacte de l'explosió del brot primaveral. Però a mi el poema em fa pensar en la morera del jardí que teníem a la casa on vivíem abans. Als seus peus jugava a futbol l'À. llançant-se per la gespa en jugades impossibles. Davant seu cantava l'N. i feia els seus balls infantils que algunes gravacions testimonien encara. La seva mutació anual, de la frondositat de l'estiu a la nuesa hivernal, era la millor imatge del pas d'aquells anys, els de la infantesa dels nostres fills. I l'engruiximent del seu tronc anava en paral·lel al creixement imparable dels nens. Ara ja no veiem la morera, altres arbres l'han substituïda, i d'aquelles infanteses en queda el record, que val molt i suavitza la mirada nostàlgica.

Les moreres d'ESR fan el paper de la magdalena de Proust mentre la nostra morera és com les orenetes de Bécquer, que no tornarà. I això ens fa pensar que potser ja res de nou es pot escriure.

***

Recordo que quan vam anar a Nova York, l'any 2002, a les botigues més alternatives del Village venien unes samarretes amb la inscripció Free Winona. Reivindicaven la llibertat de l'actriu, detinguda per robar, crec, en uns grans magatzems. Es deia que patia de cleptomania. En el fons mai va interessar-me aquesta història ni el mite de l'actriu.

Ara veig als noticiaris unes manifestacions de frikis que, als Estats Units, reclamen l'aixecament de la custòdia parental a Britney Spears amb pancartes amb el lema de #FreeBritney.

El pas del Free Winona al #FreeBritney, amb el detall del hashtag inclòs, és una bona metàfora de l'evolució social. 

Notes

Entrevista a Jonathan Franzen al Babelia. Em sembla un personatge interessant i diu coses raonables -sobre les xarxes socials, sobre les finalitats de la novel·la-, és un polemista intel·ligent, novel·lista indiscutible per la crítica i especialista en ocells. Però, no sabria dir per què, no em sento impulsat a llegir-lo. És el que em passa amb molts autors nord-americans: una mena de llunyania indefinible.

***

Kureishi també m'és llunyà en molts aspectes: la contracultura, el Londres perifèric, els cercles pakistanesos... però em resulta proper en certes aproximacions a la vida i a les relacions humanes. També és interessant la seva concepció de l'escriptura. En el dietari que segueix als guions de les seves pel·lícules escriu coses com aquesta (sobre la reacció d'una ex-parella que es veu reflectida en un personatge): Todo esto me hace sentir culpable y rastrero; me hace pensar en que los escritores son como los espías, escarbando en los fracasos y las debilidades a la pesca de buenas historias. Por pura necesidad, ya que es la manera cómo ven el mundo, los escritores están investigando continuamente las vidas de las personas con las que se relacionan. Mantienen archivos privados de estas relaciones privadas. Y, en la superficie, parecen participar normalmente de la vida. Pero unos cuantos años después todo esto aparece por escrito, embellecido, transformado, distorsionado, aunque todavía continúa siendo una parte reconocible de la vida de alguien.

He de dir que en l'escriptura continuo guiant-me pel principi mèdic de primun, non nocere, però també es cert que algunes d'aquestes afirmacions les veig com a precises, per exemple, això de participar normalment de la vida, de forma aparent. O de veure el món d'una manera íntimament lligada a escriure.

***

Hi torna, Kureishi, unes pàgines més endavant, amb una precisió quirúrgica: Ahora, de nuevo en mi mesa de trabajo, tengo de inmediato la sensación de que escribir es un asunto un poco sucio. ¿Cuál es el objetivo de este poco claro intento de atrapar la vida, de sujetarla, modificarla y transmitirla, cuando en realidad tendría que ser vivida y olvidada? ¿Por qué aislarse para recrear algo que tiene sangre y una vida real en sí misma? Es una pura pretensión y vanagloria del escritor decir que lo que ha escrito es aún más auténtico que lo real, cuando no es así en absoluto.

I aquí sí que no puc estar més d'acord en que no intentem altra cosa que atrapar la vida, subjectar-la i transmetre-la (no sé si tant modificar-la). Aquesta és la gran obsessió: que no s'escapi la vida, que res sigui en va.

***

El valor de la lectura, encara que sigui com a complement. Només per aquests dos fragments m'ha valgut la pena empassar-me un diari sobre les vicisituds d'un rodatge que m'interessava ben poc.

I en les diferències que tinc sovint amb alguns grans lectors potser la clau estar en aquesta funció de la lectura: si és central o complementària. I aquella antiga dicotomia de lectors i escriptors, entès aquest últim terme en sentit ampli.

***

La tarda del dissabte visito un parell de llibreries a Vic. Miro i remiro, m'hi estic estona i quan surto amb les mans buides experimento la satisfacció insana del virtuós que ha resistit la temptació.

(Afortunadament, perquè després descobreixo que vaig estar a punt de comprar un recull dels poemes d'Alberto Caeiro que ja tinc, tot i que en una edició moderna).

***

Al cotxe, per casualitat, Ràdio Estel. Bona música, pop primer i swing després. Entremig, un butlletí de notícies explicades amb equanimitat. Grat descobriment.

***

Mentre llegeixo al jardí sento de fons l'assaig d'uns grallers. Sovint sento també des de casa inacabables batucades. Penso que la gent que assaja amb altres instruments també deu existir, però segurament aquesta música no arriba a les meves orelles. I aquesta reflexió m'evita quedar-me amb una visió molt negativa del nostre món.

***

X. s'ha construït una cuirassa que acaba projectant una mena d'altivesa i convicció que no escau amb al caràcter que li conec des de fa temps. En pensar-hi, m'assalta el dubte sobre si les persones canvien realment o simplement es disfressen.

Praga

La G. és fora el cap de setmana i m'estic a casa sol amb els nens, que ja no són nens i fan bastant la seva. Això vols dir que, el que fa uns anys hagués suposat una activitat intensa i sostinguda, ara són moltes estones de solitud. El tret més característic de la solitud és el silenci: el propi i l'extern. No parlar, no sentir pràcticament res. He perdut el costum de posar música i, encara més, el d'engegar la televisió -si no és per veure l'Espanyol, que avui ha empatat-, així que bàsicament estic en silenci. Escric ara, ja de nit, en el més profund silenci. L'À. és fora i l'N. prefereix estar a la seva cambra, fent les seves coses. El pas de la vida és això. Així doncs, acabada la intendència del sopar, el temps és tot meu, per llegir o escriure. I vinc aquí a escriure sense saber molt bé què en sortirà. Totes les idees que han anat emergint al llarg del dia i he anotat mentalment, s'han esborrat. Així que penso en Praga, on és la G., i em ve el record de vint anys enrere. El fred d'hivern, la ingenuïtat de la joventut, la bellesa de la ciutat, la foscor d'alguns carrers són elements que configuren un record que gairebé és una novel·la. Una novel·la d'atmosferes desdibuixades per la boira del temps. Com si aquells personatges ja no fóssim nosaltres ni acabéssim de saber ben bé quina part del record és real i quina no. Com els records inventats de Vila-Matas.

I així van caient aquells records, que juraria que no són inventats. Un cafè fosc de Malá Strana, on vàrem refugiar-nos del fred d'un vespre gèlid. Un home gran que ens va vendre a preu irrisori unes entrades per una òpera, que vàrem comprar més per fer-li un favor que per un interès real en la funció. Un cafè art-nouveau, silenciós com el meu dia. Una cava de jazz, de tòpic de pel·lícula en blanc i negre. El dinar en un menjador, immens i fred, d'un hotel de luxe decadent de Karlovy Vary, que vàrem pagar encara a preu de república postcomunista; mentre dinàvem, gronxats per l'estupefaent escenari d'una novel·la centreuropea, s'anava fent fosc i s'encenien els llums de sodi de la petita ciutat balneària. El record em porta també alguns Durer i Cranach del museu del Castell. O una immensa estufa de ceràmica, on acostàvem les mans, també al Castell. Una llibreria de vell desangelada, de sostres alts i llum baixa. Les marionetes que penjaven de la façana d'un aparador de Malá Strana. Una plaça deserta, de llambordes, amb la façana d'una església barroca al fons, tota per a nosaltres. Els cignes nedant per les aigües glaçades del riu.

No sé si m'agradaria tornar a la ciutat perquè res d'allò ja no existeix. Aquellas que aprendieron nuestros nombres, esas no volverán. I tinc ganes de que torni la G. per preguntar-li què en queda d'aquell record, tot i que segur que ella vindrà contenta del viatge i em presentarà imatges nítides del present, sense voler pensar en fantasmes ni boirines. Així que no li espatllaré la seva empremta recent i nova amb l'obsessió de la imatge d'unes petjades borroses, d'un passat que ni tan sols sé si és imaginat.  

França i altres apunts

Entre els avantatges d'una eventual independència econòmica (i, conseqüentment, personal), n'afegeixo ara un de nou: no haver de tenir mòbil. Hi penso sovint darrerament: només un Nokia com el de l'X., per les emergències.

***

Busco una casa a la Gascunya per passar els dies de Tots Sants. Escric a uns propietaris i em responen si desitjo la casa per aquelles dates de 2021 o de 2022. Tinc ganes de respondre: Madame, en novémbre 2022 je ne sais pas si je serai vif.

I d'això n'acabo traient una pregunta: realment hi ha gent que pot fer plans a llarg termini?

***

El caràcter dels francesos, la seva manera de ser, individual i col·lectiva, no deixa mai de sorprendre'm. Tinc una gran estima i admiració pel país, però sovint, les seves contradiccions, els seus clarobscurs, m'acaben decebent. En la meva darrera visita -fugaç- al país, hi vaig percebre un cert estat de decadència, de falta de nervi. Reconec que estic sent terriblement subjectiu.

Potser necessitaria viure-hi un temps per acabar de comprendre aquest gran país, amb totes les seves grandeses i les seves flaqueses.

***

Recordo un viatge nocturn a França, en plena crisi dels gilets jaunes, en què vam viure situacions impensables, distòpiques, pròpies d'un film futurista: peatges cremats, encaputxats a les rotondes que et feien parar i no sabies gaire bé com acabaria la cosa, fogueres, sortides obligades de les autopistes, converses estranyes a mode de salconduit... En arribar a Toulouse, i després a Bordeus, ens van tranquil·litzar: allò era cosa de la gent de l'est del país, que sempre embolicaven la troca.

***

No conec a Europa cap monarquia tan monàrquica, en allò que fa referència a la figura del cap de l'Estat, com la República Francesa. Ni cap capital tan capitalina com París. Ni cap estat laic que pateixi tant els estralls de l'extremisme religiós. Més ben dit, d'un extremisme religiós.

***

Trobo per casualitat a les xarxes una imatge mot bella, però alhora trista. És una capella neogòtica, amb el sortre mig derruït, on ha crescut tot tipus de vegetació. La imatge impacta, pel contrast i pel que representa d'abandonament d'un patrimoni i, simbòlicament, d'una fe. Li donen en nom de Chapelle du ange au violon i la situen al sud de França. Sempre m'ha fet gràcia aquest concepte tan usat del sud de França, com si fossin el mateix Biarritz, Niça, Toulouse o Perpinyà.

En tot cas, vaig cercant i l'acabo identificant com la capella de Vic, a Conques-sur-Orbiel, poble proper a Carcassonne. I recordo haver passat a tocar d'aquesta església, que pertany a un d'aquests grans manoirs francesos, en aquest cas també en un estat d'abandonament. I haver-me fixat precisament en la bellesa d'aquella propietat, amb el sentiment amarg que sempre provoca veure aquestes propietats en decadència. I em sap greu no haver tingut coneixement de que es podia accedir -suposo que de forma il·legal- a l'església perquè no fa ni un mes que vaig passar a tocar d'aquell indret.

***

Als diaris de Renard: Una persona enredada, subtil, complicada, que dóna la sensació d'una teranyina.

Unes quantes, n'hi ha!

***

Els volums de la Pléiade, nobles, elegants, bells, rigorosos, però com un cementiri d'escriptors.

***

Els anys donen perspectiva de la vida i de tot el que la conforma. Ara ens adonem de que quan érem joves estàvem mancats d'aquesta perspectiva, però segurament ens caldrien molts més anys -gairebé segles- perquè la nostra òptica no continuï sent esbiaixada i errònia.

***

Llegeixo el guió de Kureishi -i la introducció que hi fa- d'aquella pel·lícula que va acabar dirigint Stephen Frears Mi hermosa lavandería. No deixa de ser una fotografia del Londres suburbial dels anys 80 i una crítica social de l'Anglaterra d'aquells temps. Han passat gairebé quaranta anys i em costaria molt pensar què deu haver canviat.

***

En ment, un article, un petit assaig, sobre la visió profundament excloent i egoista d'aquesta Barcelona suposadament integradora, conscienciada i climate friendly.

Breus

Si hi ha una cosa que desperta el meu instint assassí, però assassí de debò, és la burocràcia.

***

Deixar un llibre a mig llegir em fa sentir sempre una sensació a mig camí entre el fracàs i la decepció.

***

De la novel·la de Jacobo Bergareche Los días perfectos, trio la referència a la carta que Faulkner escriu a la seva ex-amant Meta Carpenter on expressa l'enyor que sent d'aquell amor a través de la cita d'un dels seus personatges de novel·la: Entre la pena i no sentir res, escullo la pena.

***

A la fira del llibre vell del passeig de Gràcia, compro dos Kureishi i un Swift. Enyor de la vella Anagrama, com de la vella esquerra.

***

De la societat actual, el que més em sorprèn és el gran triomf de la hipocresia, que supera totes les marques establertes per èpoques anteriors. O això crec jo, potser perquè sóc més sensible a la hipocresia que quan era jove. Però ara veig el capitalisme més salvatge de la història sota la disfressa del més enrotllat. La suposada tolerància que encimbella la cultura de la cancel·lació. El pregonat respecte a la diversitat esclafat per la flagrant dictadura de la imatge física. L'espiritualitat superficial versus un materialisme extrem. Algun assagista podria escriure La societat de la hipocresia.

***

La poesia em funciona a flaixos, amb una lògica binària: m'arriba o no m'arriba. Segurament perquè sóc un mal lector de poesia, tot i que aquests dies m'exercito, com qui pretén eliminar la flacciditat d'un múscul i endurir-lo. Llegeixo uns números que he comprat de la magnífica Poesía, la revista que editava fa unes dècades el Ministeri de Cultura i que segurament ha estat una de les iniciatives més importants que l'administració cultural hagi emprès mai en aquest país. I allí, en la meva lògica binària, entre versos que no m'acaben de cridar, hi emergeix Juan Ramón Jiménez, amb aquest poema:

En las albas brumosas

Como un plantel de nardos fue aquel amor primero...

la carne era de alma entre ensueños plateados...

aún su olor me embriaga, con ese olor a cera...

que las adolescentes tienen bajo los brazos...

¡Las trenzas apretadas sobre los hombros tibios;

mirada intensa, triste, sin saber por qué; bálsamo

de todas las heridas, con bienestar del cielo,

en la presión suave y lenta de las manos!

¡Idilio verdadero sobre el cristal! ¡las lágrimas

primeras! ¡como perlas, bebidas sin engaño!

¡aquellos sueños. puros cual almendros floridos

en las almas brumosas, con alondras, de marzo!

***

Mirem, dissabte a la nit, una pel·liculeta entretinguda, sense ínfules. Sueños de una escritora en Nueva York, li posen, quan en realitat es diu My Salinger year. Crec que és l'adaptació d'una novel·la. En tot cas, és una història agraïda, que fa venir ganes d'entrar a treballar en aquella agència literària on la propietària -Sigourney Weaver en el paper- no deixa entrar la tecnologia.

I el curiós és que l'endemà, a Poesía, em trobo amb un relat de Salinger, quasi inèdit, traduït per Javier Marías.

***

Cada vegada veig més el conservadurisme com a actitud més que com a ideologia política.

***

Quan has de cancel·lar una activitat, un viatge, una compra que et fa una gran il·lusió i penses que, si l'haguessis pogut fer, ja no la podries repetir, en canvi, un cop cancel·lada, tens encara l'oportunitat de fer-la i la il·lusió es manté.

Potser m'he unit a les files del pensament positiu.

***

Jules Renard, quina bèstia. I quin bèstia.

***

Potser l'èxit de la lectura el trobaria llegint només diaris.

***

Després de l'alegria d'una publicació, la ressaca dels silencis editorials. I la desorientació de la manca d'horitzons.

***

Les fotos d'antics viatges, com les empremtes que no s'esborren dels passos d'uns caminants que es difuminen. Uns caminants a qui em costa ja de reconèixer com a nosaltres mateixos.

***

Tornant pel camí de l'Aregall trobo una ploma de gaig, amb unes pinzellades del seu blau tan característic. Acompanyaria bé un barret tirolès de feltre verd. Me l'enduc a casa com un petit tresor.

***

Una botiga plena de roba a l'abast, per triar cada dia una indumentària segons l'humor del dia: una frivolitat inofensiva.

***

Jules Renard: Es tracta de ser no el primer, sinó únic.

És a dir, l'autenticitat i no l'originalitat.

***

Dino amb P. Em sorprèn que no li agradin les pàgines més autèntiques, o potser sentides, que he escrit.

***

Dino amb R. Davant les meves decepcions com a lector, diu que em deixi de novel·letes actuals i llegeixi coses serioses. Es refereix a Proust, Balzac, Stendhal. Potser sí. 

Vides i novel·les

L'ambició de determinades persones, reflectida en un interès desmesurat per temàtiques que no són de la seva incumbència, no deixarà mai de sorprendre'm ni de desconcertar-me. Tampoc de decebre'm, quan es tracta de persones que considero intel·ligents.

***

A la llista infinita de conseqüències negatives d'instagram, cal oposar-hi també algun valor. Un valor gran, per qui té interès en les vides alienes. No em refereixo ara a la capacitat de satisfer la xafarderia, que probablement estaria en la primera llista, sinó al fet de poder tenir coneixement de persones que viuen -o projecten- realitats molt allunyades a la nostra. Instagram és, per qui el vol viure així, una gran novel·la, que hom pot construir triant els personatges a l'atzar o guiat per la pròpia voluntat. Instagram ens permet contemplar la punta de l'iceberg de vides desconegudes i imaginar-ne la resta, sorprendre'ns amb maneres de fer que s'allunyen de la nostra, resseguir trajectòries vitals de persones que desconeixem però que s'entrecreuen ja amb les nostres pròpies vides, sense que ni tan sols ho sàpiguen, percebre dèries, virtuts i misèries.

Comentàvem l'altre dia amb l'amic R. la nostra preferència pels personatges-narradors que ens expliquen les històries amb una mirada escèptica, amb un punt de vista d'espectador, tot i participar en la trama, amb un volgut distanciament envers la història, amb una certa actitud d'entomòleg. És el cas de Nicholas Jenkins a Una danza para la música del tiempo, d'Anthony Powell. Doncs bé, salvant les distàncies, Instagram permet construir-nos una novel·la des d'aquesta perspectiva, des d'aquesta distància i no-implicació. És una eina per a escriptors.

***

Encara que no tingui res a veure, recordo ara que la National Gallery presenta enguany una exposició al voltant precisament del quadre de Poussin que dóna títol a l'obra de Powell. No és un dels meus pintors preferits, però seria una excusa perfecte per escapar-se a Londres.

***

Precisament Londres és un dels escenaris on viuen alguns dels meus personatges d'instagram, a qui no conec de res. A través d'ells, visc una mica l'enyorada ciutat, on puc constatar que fa molt temps que hi ha festes -no sé si legals- amb llums, balls i sense mascaretes. Veig places i carrers elegants de barris desconeguts, m'assabento de les exposicions que s'hi fan, de quan hi cau la neu...

***

Potser aquestes novel·les fictícies m'allunyen de la lectura de les novel·les reals, valgui l'oxímoron. Em costa enormement trobar lectures que em satisfacin, estic tip de crítiques interessades i lloances desmesurades. Abandono, amb desencís, les depriments desventures, a les quals no trobo solta ni volta, d'un autor nòrdic. Ho faig a només vint pàgines pel final; crec que mai havia fer una cosa així, però la meva resistència ha arribat al límit. Arribat al centenar de pàgines, i encara amb una certa reserva d'esperança, començo a sentir-me enganyat per una novel·la catalana de recent aparició que pretén harryquebertejar.

***

Mentre ordeno la part de la llibreria que tinc destinada a altres literatures -portuguesos, grecs, holandesos, txecs, romanesos, polonesos, nòrdics, japonesos...-, perquè ja no tenen prou espai a la prestatgeria que ocupaven, penso si no hauria de canviar de criteris i reservar una part de la biblioteca a llibres que m'han agradat. Ni que sigui per tenir una percepció de la part que ocuparien.

Apunts

Jules Renard sobre l'escriptura. Crec que ja ho havia llegit i potser fins i tot, citat, en alguna altra ocasió. Tradueixo directament del francès:

El talent és una qüestió de quantitat. El talent no és escriure una pàgina: és escriure'n 300 (sic). No hi ha novel·la que una intel·ligència ordinària no pugui concebre, no hi ha frase, per bonica que sigui, que un debutant no pugui construir. Queda aixecar la ploma, preparar el paper, omplir-lo amb paciència. Els forts no dubten. S'asseuen, suaran. Aniran fins al final. Esgotaran la tinta, usaran el paper. Només això els diferencia, els homes de talent dels covards que no començaran mai. En literatura, només hi ha els bous. Els genis són els més grossos, aquells que penen divuit hores al dia de manera infatigable. La glòria és un esforç constant.

Quanta raó. I quin dit acusador.

***

Escriure diaris com Renard, sense embuts, sense màscares, sense preservatiu.

***

L'escriptura, crec jo, és un acte permanent i continu. Posar-se a escriure davant d'un paper no és sinó la culminació del procés. Escriure és la nostra ment girant com un motor, és tot el que pensem i sovint se'ns escapa. Joyce ho sabia bé. Per això, és essencial la disciplina de prendre notes.

***

F. sobre El gris i el verd. Coincideix amb moltes altres crítiques anteriors. I penso que deuen tenir raó. Però sento la dificultat de passar pàgina, de començar de nou, de buscar una nova empresa.

***

La solitud és a vegades una necessitat: poder disposar d'una llibertat transitòria però absoluta. Fins que arribi a ser fins i tot excessiva.

***

Parlant de la llibertat, ara en termes absoluts i definitius: es tracta de quelcom absolutament  indestriable de la independència econòmica. Fer el que no vols ni tens ganes de fer no deixa de ser una forma de vendre's, una negació de la llibertat.

***

Montolieu: una certa decadència, que no ha deixat de ser bella.

***

A Montolieu, tot dinant, en una taula veïna una noia gairebé emula l'escena més coneguda de Meg Ryan mentre menja un fondant au chocolat.

***

Compro una edició vella de Dublinesos en francès, Gens de Dublin. Em resulta estrany, i alhora fascinant, llegir en francès el fragment que més m'agrada del llibre, el final de Els morts. La cadència d'aquest paratge balancejat en llengua francesa:

Il s'était mis à neiger. Il regarda dans un demi-sommeil les flocons argentés ou sombres tomber obliquement contre les réverbères. L'heure était venue de se mettre en voyage pour l'Occident. Oui, les jornaux avaient raison, la neige était générale en toute l'Irlande. Elle tombait sur la plaine centrale et sombre, sur les collines sans arbres, tombait mollement sur la tourbière d'Allen et plus loin, à l'occident, mollement tombait sur les vagues rebelles et sombres du Shannon. Elle tombait aussi dans tous les coins du cimetière isolé, sur la colline où Michel Furey gisait enseveli. Ell s'était amassée sur les croix tordues et les pierres tombales, sur les fers de lance de la petite grille, sur les broussailles dépoulillées. Son âme s'évanouissait peu à peu comme il entendait la neige s'épandre faiblement sur tout l'univers comme à la venue de la dernière heure sur tous les vivants et les morts.

***

Mirem una pel·lícula, de la qual ja he oblidat el nom, que transcorre a la Toscana. Una vil·la que s'ha de restaurar, el record del passat, els paisatges, la joia de viure, un amor que neix... N'hem vist moltes com aquesta, en escenari toscà, i sembla que per sortir-hi Liam Neeson en comptes de Diane Lane, aquesta hauria de ser millor, però no és així. El que em crida més l'atenció és que hi surt Montichiello, petit vilatge prop de Pienza. Hi vam anar sovint a sopar per recomanació de Pinuccia, la nostra hoste. El restaurant donava a la muralla de pedra vermella -o de color marró siena-. Un dia, que m'estava recuperant d'una intoxicació, la propietària -Daria- fins i tot va fer-me un arròs bullit, que em prenia amb desgana mentre mirava de reüll els plats de pici que menjava tothom. La G. estava encinta, en pocs mesos naixeria l'À. Ja ha passat molt temps i Montichiello comença a ser un record difús. Em pregunto si hi tornarem mai i sento una certa nostàlgia d'aquell indret i de tots els llocs on hem viscut moments de plenitud, però alhora experimento també la felicitat d'haver-los viscut. Són instants que han quedat fixats i, d'alguna manera, existeixen encara.

Notes

Després d'unes setmanes passades traduint i revisant El gris i el verd -ara El gris y el verde- em quedo sense capacitat ni ganes d'escriure res. M'obligo, però, a venir aquí, quasi com un acte de disciplina, tot i que se m'han escapat, aquestes setmanes, idees i percepcions d'instants, que no he anotat, per desídia.

El treball de traducció, i encara més el de revisió, em fatiga enormement. He acabat en un estat quasi letàrgic, sense esma. El resultat no sóc capaç d'avaluar-lo; segueixo creient molt en aquest text, malgrat un parell de negatives rotundes rebudes. No sé si aquesta versió castellana tindrà més sort i acabarà veient la llum, però jo hi mantinc tota la fe.

***

Sí que ha vist la llum el petit volum de poemes, Camins, que l'amic Paco Sánchez Bellón ha editat, en una tirada limitadíssima, en els seus inaugurats Cuadernos del Mirador. Un treball magnífic, de composició, tipografia, impressió i enquadernació, que mai deixaré prou d'agrair. Fins i tot crec que aquests poemes, en aquesta edició arriben a dir alguna cosa més, alguna cosa diferent, tal com considerava Juan Ramón Jiménez. El fet que aquesta edició en català s'hagi fet a Úbeda hi afegeix encara més valor.

***

Hem pujat avui caminant a Sant Segimon. L'N. s'ha queixat una mica, però crec que ha acabat valorant l'excursió, que encara no havia fet mai. Hem collit -i menjat- móres, que creixien com un bé de Déu en mars d'esbarzers. Hem sentit l'olor, aquella olor tan característica del lloc, que jo identifico amb la ginesta, tot i que no estava florida. Hem begut de les fonts que, més que rajar, gotejaven. Sota els faigs s'estava fresc. Aquests boscos ens inspiraven històries septentrionals, mitologia nòrdica i britànica. Aquí i allà creixia algun grèvol, envernissat d'un verd intens. Els núvols corrien de pressa i tenien també un aire anglès, a l'estil de Constable o Boudin.

***

De lectures, començant Bagheria, de Dacia Maraini, una història siciliana evocadora. Acabat fa unes setmanes, abans d'iniciar la voràgine traductora, La fuente del encanto. El millor Trapiello dels últims anys, al meu entendre. Hi he trobat la mirada dels seus primers diaris.

***

He passejat aquests dies, per raons que no vénen al cas, per Pedralbes, de bon matí. L'entorn del monestir, desert, m'ha semblat, si se'm permet el topicàs, un oasi a la ciutat, segurament l'indret més bonic ara mateix de Barcelona. Tots els elements conformen un entorn singular, més rural que no pas urbà: la placeta, l'empedrat, la portalada estreta de la baixada... Hi passàvem sempre amb el cotxe de l'amic J., fa trenta anys, per anar a la facultat. Era com una prova, una temeritat de joventut: els retrovisors quasi fregaven les pedres. Ara hi he passat a peu i m'he fixat  bé en les cases adossades al monestir, les portes, algunes rematades amb capitells, els fanals, que encara feien llum. Tot just començava el dia. Després, ja pels carrers d'aquest barri benestant, he anat trobant algun vianant aïllat: runners, estudiants massa puntuals, camí de la facultat... M'he fixat en els edificis, de diferents èpoques, però tots ells amb alguna característica senyorial. El pendent de l'avinguda de Pedralbes, de baixada, juntament amb la placidesa de l'entorn -la seguretat i el benestar que transmet la riquesa- tenen un efecte euforitzant i hipnòtic: et fan pensar que la vida és fàcil. El suau descens de l'avinguda n'és una metàfora. Més enllà, però, ja gairebé arribant a la Diagonal, la realitat s'imposa. Començo a trobar més gent: estudiants ja més apressats, senyores que van a servir i a qui costa enfilar el camí (el seu fa pujada, literalment i metafòricament), mares amb nens, en la mirada dels quals veig ja un punt d'arrogància... I cotxes i més cotxes que em desperten del meu somni.

***

De tornada, l'autobús em deixa davant de Santa Maria Reina. L'he vista sempre de pas i em sembla un església molt bonica, d'estil clarament florentí. Et transporta a aquella ciutat. Aprofito per entrar als jardins. Un monòlit recorda el genocidi armeni, i em fa pensar en la insensibilitat que ha tingut sempre Occident amb Armènia, rodejada de països que l'han agredit i l'agredeixen. No deu haver-hi petroli. L'església és tancada, però dono un volt pels jardins. Les arcades estan coronades per uns medallons; si fóssim a Florència, serien de della Robbia. Però si fóssim a Florència hi hauria molta gent, i aquí estic ben sol. Només em trobo, amb un cert horror, amb una rata que s'arrossega agonitzant. És ben grossa i no sé si mor per l'acció d'algun verí o d'algun depredador. En tot cas, me'n vaig cap a una altra banda.

***

Fa molts anys que no segueixo el mon de la música pop-rock. Però segueixo pensant que per fer aquesta música cal joventut, esperit lliure, néixer per generació espontània i tenir alguna cosa a dir. I calen ben pocs instruments: guitarra, baix, bateria i poca cosa més. Hi allunyin les trompetes, si us plau (o dediquin-se a altres gèneres, ben nobles). I si tenen seixanta anys (i els cabells crepats) o vuitanta (i els llavis molsuts) i volen seguir guanyant diners -afany també legítim- toquin els seus èxits d'antany.

Estiu

Tornant de Madrid, sento a la ràdio que Bruce Springsteen va innovar en la música rock utilitzant el sintentizador a Dancing in the dark. És una cançó de l'any 1984; jo vaig comprar-me llavors l'LP, el mític Born in the USA. Encara corre per casa. Però el que recordo sobretot és el videoclip de la cançó, on Bruce Springsteen treia a ballar una noia del públic, assenyalant-la i cridant-la amb un hey baby. Es deia que, a partir de llavors, ho feia sempre en els concerts a l'hora de tocar aquesta cançó. No si sé era cert. El que sí que sé és que, si la noia del videoclip tenia llavors uns vint anys, ara en deu tenir cinquanta-set, fet que em resulta absolutament inconcebible. Aquell vídeo i aquell ball eren una imatge pura de la joventut i de la bellesa que li és inherent, i de cap manera el temps pot haver corregut d'aquesta forma impia i inclement. Però ho ha fet.

***

I mentre penso tot això, conduint per aquestes autovies infinites del centre d'Espanya, miro el paisatge erm, sota un cel blanc i un sol tan despietat com el pas del temps. És un món infinit, gairebé lisèrgic, com una al·lucinació, on perdre's i desaparèixer.

***

Llegeixo a Clarín un text de José Cereijo sobre Gil de Biedma. El que més m'interessa és l'inici. Cita l'autor un text de Gil de Biedma que fa referència a un poema de Corneille que, segons sembla, va sentir-se ferit per les referències que va fer una marquesa a la seva edat, ja avançada. Escriu Corneille:

Marquise, si mon visage / A quelques traits un peu vieux,/ Souvenez-vous qu'à mon âge/ Vous ne vaudrez guères mieux.

Le temps aux plus belles choses/ Se plaît à faire un affront/ Et saura faner vos roses/ Comme il a ridé mon front.

Le même cours des planètes/ Règle nos jours et nos nuits/ On m'a vu ce que vous êtes,/ Vous serez ce que je suis.

Magnífic Corneille, però la poesia i la raó no esmenen la realitat del moment, i això és el que va saber veure segles després Tristan Bernard, que, segons ens recorden Gil de Biedma i Cereijo, va escriure una suposada resposta de la marquesa:

Peut-être que je serai vieille,/ Répond Marquise, cependant/ J'ai vingt-six ans, mon vieux Corneille/ Et je t'emmerde en attendant.

Què val, doncs, el futur que ha de venir davant del pes de la realitat del present?

***

A Madrid ens allotgem en un hotel de la Gran Via. És aquella part de les ciutats que mai m'ha agradat. Podria ser el Broadway manxec -no sé si ho va dir Ramón Gómez de la Serna, però ho podria haver fet-, però està clar que ja no ho és. Molts teatres s'han reconvertit en botigues de grans cadenes: Primark, H&M, etcètera. Se salva l'arquitectura art-déco de molts edificis, que contrasta amb una temperatura infernal. Ya no hace calor como antes, ens diu un taxista tornant del Prado, mentre el termòmetre marca trenta-sis graus a les vuit del vespre. Prèviament, hem passat una estona a la piscina de l'hotel, situada al terrat. Les vistes són magnífiques: palaus, cúpules i el mar de teulades dels barris que ens envolten. És una ciutat una mica il·lusòria, et fa preguntar com és possible que hagi crescut allí una urbs així. Potser és el silenci de l'alçada o l'aire calent, que enterboleix els sentits i crea una atmosfera irreal. Només l'aigua de la piscina alleuja de la calor, del sol incendiari i d'aquesta mena d'estat narcòtic. De fons, sona una música d'aquestes que hom anomena de chill-out, i els cossos se sotmeten al sol en un món d'un hedonisme venal, que em resulta amarg i potser fins i tot, desagradable: olis solars, copes de xampany, llits balinesos (sic), grans ulleres de sol, músculs de gimnàs i pits de cirurgia. Ens sentim estranys allí, i només la immersió sota l'aigua ens permet escapar d'aquell món, estrany, irreal, absurd.

***

En un pàrquing on abunden els cotxes d'un cert estatus, diu l'N., quan pugem al Scenic:

- El nostre és un cotxe de campesinos.

***

S'ha escrit a bastament sobre per què escrivim. Necessitat, egolatria, dèria... Per què tants homes primitius van pintar cérvols i braus a les parets de les seves cavernes? El que no sé si és comú és l'esperança, infantil, totalment ingènua, d'escriure algun dia algun text sublim, definitiu.

***

De la ciutat d'Àvila, més enllà de muralles i edificis històrics, em quedo amb les cases i els carrers de la part baixa, intramurs, Cases baixes, d'un sol pis, d'un altre temps, arrenglerades en carrers silenciosos, com de poble. Però d'un poble de fa gairebé cent anys: sense comerços, sense estridències. Em fa pensar en les novel·les de Baroja.

***

El turisme és, per definició, invasor. Però hi ha un tipus de turisme que encara ho és més. Famílies sorolloses, gents prepotents, individus profundament cretins, que es comporten com si fossin sols al món. Pares que han de fer fotos als seus fills fent la vertical-pont davant d'un monument com si mai ningú hagués valgut el que ells valen.

***

La costa de Begur. Ni les multitud poden espatllar la seva bellesa magnètica. El blau profund del mar i el verd suau amb què acarona les petites platges. El reguerol que baixa fins Aigua-xellida, on viu encara l'esperit de l'Hermós. Les cases blanques sobre les roques, les agulles verdes dels pins, que freguen l'aigua del mar. La barraca de pescadors amb la teulada de volta. L'olor de sal i de resina. El roig de les roques amb les seves formes monstruoses. Els troncs retorçats. Els textos de Pla que retornen sempre. L'enyor d'aquells temps, de l'Hermós, dels gussis, el desig d'una vida lliure. I el dibuix dels omòplats d'una noia endinsant-se a l'aigua.

***

Després, els camps dolços de l'Empordanet. La silueta de Pals, a contrallum. El vermell d'una masia deixada. Els arcs blancs d'una rectoria. Els rostolls banyats de llum daurada. La placa antiga d'un carrer, de ceràmica blava. El bisbe mort i les Medes. El record dels pares. El temps que passa i el moment que perviu.

Bordeus

L'últim número de la revista Clarín publica el meu text Burdeos, el recuerdo.

La cristalmina

Quan els nens eren petits i marxàvem de viatge portava sempre a la motxilla una ampolleta de cristalmina acompanyada d’un paquet de gases i algunes tirites. Molt poques vegades l’havia hagut d’usar però em donava tranquil·litat saber que, si algun d’ells queia i es feia la clàssica pelada als genolls podria almenys desinfectar-li la ferida i curar-lo també emocionalment. Perquè tots recordem que quan érem nens i ens fèiem mal, la mercromina o l’aigua oxigenada tenien més la funció de reconfortar-nos i sentir-nos cuidats que no de curar-nos possibles infeccions o dolors físics. La bromera de l’aigua oxigenada eixugava les nostres llàgrimes, igual que la tirita feia desaparèixer miraculosament una ferida que deixàvem de veure.
En el meu paper de pare previsor i modèlic, fins i tot havia arribat a socórrer algun nen desconegut –al castell de Monbazillac, per exemple- amb la meva cristalmina màgica i les gases que eixugaven la sang i netejaven la pols. Als meus fills els feia una mica de vergonya. Tant se val, es tractava només de saber que podies fer alguna cosa si no tenies aigua i sabó a mà. I que podies protegir-los.
He recordat això mentre, llegint un diari digital, m’ha aparegut un anunci de cristalmina. Veig que ara la fan en moltes presentacions –el líquid amb esprai, que era el meu, en gel i un altre esprai més sofisticat. He recordat també viatges carregats de benes i pomades, quan havíem de fer cures a una ferida més importants, o xarops d’antibiòtics conservats en neveres portàtils. Compres de pomades antimosquits i pastilles contra el mal de coll en farmàcies franceses (aquestes son més bones que els strepsils, papa). Cures de mals, afortunadament menors, però que ens preocupaven i volíem cuidar com més bé sabíem.
Ara, les ferides dels nostres fills ens seran ja desconegudes. L’adolescència obre al mon i a la seva capacitat de fer mal. És així com ha de ser; és, com s’ha dit sempre, llei de vida. I no tindrem remeis infal·libles a la motxilla. Ens hi hem d’acostumar. Ja no duc cristalmina ni gases a la motxilla, hi han deixat un buit.

Notes

No sé si és per la sequera o l'absència de gats, però aquest any el jardí és ple de sargantanes. Mentre llegeixo, rego o, simplement, bado les veig sortir de sota els testos, dels parterres, de qualsevol racó. Quan érem petits les agafàvem, no sé com ho fèiem, i molts cops acabaven fugint mentre ens quedàvem amb la cua, que seguia movent-se, a les mans. Hi havia llavors un alt percentatge de població mutilada, ara totes son senceres, boniques i gràcils.

Algunes nits apareix també una cuca de llum, com un record lisèrgic de la nostra infantesa.
 

***

Cada dia amb més ganes d'abraçar el moviment neoludita. Cada codi QR absurd i inútil és un estímul.

***

Per construir un país és fonamental tenir al davant referents culturals i intel·lectuals sòlids. Si això no succeeix és com córrer en el camp de batalla darrere d'un capità coix.

***

No dono l'abast amb tot el que m'agradaria reproduir i citar de Agua y jabón de Marta D. Riezu, un llibre que no he estat capaç de llegir a petites dosi, com caldria. La meva mania de no subratllar els llibres ha fet també que s'esmunyissin moltes idees, sensacions, pensaments, referents que hauria volgut conservar. Caldrà anar-hi tornant, a l'atzar.

***

Un dels valors d'aquest llibre són les cites, sempre acerades. Martínez Zarracina, que he de buscar a google per saber qui és: Las opiniones no sirven para nada. Apenas para subir a ellas y parecer más alto. I quants nans necessiten avui en dia aquest graó per mirar de treure al nas entre la merda de twitter.

***

I una de Pérez Reverte sobre els periodistes: Suelen pertenecer a una de las categorías de la triple D: desequilibrados, divorciados, dipsómanos.

I el pitjor és que és mentida.

***

Rellegir algun capítol de l'extraordinari Pinyols d'aubercoc en l'edició original dedicada que m'ha aconseguit l'amic R. I la tristesa de pensar en la desaparició del seu programa a la televisió pública.

Allò del capità coix.

***

Juny és una promesa de nits sense fi, de capvespres frescos i vestits lleugers. Juliol, com la seva fonètica pesada ja indica, és la realitat de dies inacabables de sol enlluernador i aire pesat, irrespirable.

Juny són banderoles de paper de color i bombetes de fil incandescent per on voletegen les arnes, juliol són els camps agostejats -noti's la contradicció del verb- i els mosquits estúpidament inútils, picant-te les cames.

***

Sobre la inutilitat de mosquits i homòlegs. Mentre ens banyem al mar, intentant esquivar una medusa que neda per allí, pregunta l'N:

- Per què serveixen les meduses?

I hi veig una última reminiscència de la seva infantesa.

***

Aquella sensació de desolació de quan una nòvia, que et veia totes les gràcies, de cop deixa d'estimar-te. L'adolescència dels fills és això.

Migdia

Des de fa uns dies Barcelona em recorda Nimes o Arles. És curiós perquè Barcelona és una gran urbs, amb un caràcter aparentment allunyat del d'aquestes petites ciutats provençals. Però caminant pel parc de la Maternitat, en ple migdia, la llum encegadora del sol, reflectida sobre la sorra clara dels camins, té aquests dies alguna cosa dels parcs que envolten les Arenes de Nimes. El sol crema, la calor és més seca del que és habitual, ningú passeja a les hores centrals del dia i això em recorda un migdia d'estiu que vam passar a Nimes, ciutat morta on la gent deuria estar reclosa per amagar-se de la canícula. Llavors vam dinar en una terrassa a tocar de les parets blanques de les Arenes on el propietari va parlar-nos de toros. De què, sinó. L'home ens va explicar que viatjava cada any a Sevilla només per anar a les corridas. Vestia d'acord amb el que hom espera d'un aficionat taurí francès, quasi semblava un figurant. Després, vam caminar pel centre de la ciutat, on tot era tancat excepte una llibreria amb els aparadors de fusta. Enyoro les llibreries del país veí.

***

He dinat en una placeta de les Corts, plaça del Carme crec que es diu. La terrassa del restaurant era plena a vessar, amb taules de totes les mides i capacitats. La gent xerrava, menjava i bevia. I era feliç. He arribat a la conclusió que res fa més feliç a la gent del nostre país que trobar-se per menjar i beure. O potser és simplement menjar i beure. Veus i rialles; la pandèmia era un fet aliè, o volgudament ocult. Es menjava bé, dignament, en una ciutat on això cada vegada és més difícil. Sense artificis ni artistificis. Sense ínfules. I això m'ha fet pensar també en la França provençal, on la gent dina plats sense pretencions, sense mostrar-se apressats, rient, parlant. El respecte per una estona, uns moments, que es feia seus, sense intromissions externes. M'he fixat que gairebé ningú mirava el mòbil, només parlaven, menjaven, bevien. M'ha agradat aquesta Barcelona provençal, que habitualment no sé veure.

***

De tornada a la feina, em fixava en els cotxes -darrerament ho faig- i he recordat que de petit em semblava que els cotxes tenien cara. L'expressió variava si tenien els fars rodons, fet que els donava un caràcter més desenfadat, quadrats o rectangulars. També la forma dels radiadors i dels paraxocs, fins i tot del parabrisa, ajudaven a confegir l'expressió dels automòbils. N'hi havia que em resultaven més simpàtics, d'altres antipàtics, alguns fins i tot eren dolents. Avui tots els cotxes m'han semblat igual, amb una expressió anònima i impersonal, com ciutadans d'una massa desprovista de vida, molt allunyada de la imatge d'aquells barcelonins que dinaven feliços a la plaça del Carme.

Apunts

Vaig a Casa Usher on Theodor Kallifatides signa exemplars dels seus llibres. Trobo lloc per aparcar al mateix carrer Santaló, just davant de la llibreria. Kallifatides signa al bonic pati, en una tauleta. Creia que hi hauria algun tipus de presentació, però només és això, la signatura. Set o vuit parroquians fem cua amb els llibres a la mà. En un racó seuen l'editor i la dona de l'autor, que conversen en anglès. Quan em toca el torn, no sé què fer ni què dir. Em surten unes quantes frases en anglès, desllorigades i imprecises. Sé que estic davant d'un autor excepcional, amb una sensibilitat propera, però no sé aprofitar-ho. Kallifatides vesteix amb elegància, però al mateix temps tot en ell denota modèstia. M'acomiado, compro un parell de llibres i marxo, però m'estic una estona al cotxe fent gestions telefòniques. Al cap d'un quart d'hora veig sortir de la llibreria Kallifatides i els seus acompanyants. S'estan una estona conversant al carrer. Ningú reconeix l'escriptor. Allí són, al carrer Santaló, anònims, absolutament allunyats de la pompa que envolta sovint escriptors més petits. Em quedo observant des del cotxe, busquen algun taxi, i per un moment tinc la idea d'oferir-me per acompanyar-los on sigui que vagin, però m'abstinc de fer-ho, més per respecte que per timidesa. Arrenco i me'n vaig, però quan dono la volta per baixar pel carrer Muntaner els torno a veure. Torno a tenir l'instint d'aturar-me, però el descarto. Me'n vaig, carrer avall.

***

Contrasta aquest anonimat de Kallifatides al carrer amb la important presència als diaris d'aquesta setmana. Se'n destaca precisament la saviesa i la modèstia. Efectivament, és una presència profunda però alhora quasi imperceptible. L'antítesi dels nous temps.

***

Com cada any, concert de dissabte d'estiu a Valldaneu. La veu prodigiosa entre la nit dels boscos. La lluna d'una perfecció semicircular. Però la música se'm perd en un repertori que em resulta llunyà. Com tantes obres dels nous museus, que em són alienes en la seva abstracció. Només alguna cançó, més vella, més simple, vibra en una ona familiar. Mentrestant, la mirada se m'escapa cap a les pedres de la torre forta de l'església, quadrangular, i en una estrella que guspireja just sobre la teulada. I em sento més arrelat en aquests elements antics que en la veu, meravellosa, però que se'm perd en missatges complexos.

***

Sovint em diuen que cito o referencio massa quan escric, però no ho puc evitar. Moltes vegades el pensament d'altres és el que allibera el propi. Em consola llegir Agua y jabón, de Marta D. Riezu, on les referències són constants i gairebé sempre ben vàlides. I em sorprèn llegir el que Kallifatides -again- diu en una entrevista al diari. Que llegir i escriure, en l'antiguitat grega era per als esclaus, perquè llegir era estar pendent del que deien els altres, era de febles, deixar-se portar. Per què jo m'he de sotmetre al que pensa un altre? Llegir era claudicar en lloc de ser un ciutadà lliure que no es deixés influir per res.

Ben al contrari, crec que l'esclavitud a bons mestres ajuda a definir el camí propi.

***

El llibre de Riezu és font continuada d'aproximacions a la vida i a la creació, de la mateixa autora i d'altres personatges, molt sovint properes i compartides. N'aniríem portant moltes aquí, massa, per això, el consell és anar directament a la font original. També n'hi ha que se'ns escapen, això passa sempre.

A mi m'han agradat especialment les referències autobiogràfiques i familiars, d'una família austera, especialment aquesta:

En la despensa no había nada con nombres que mi madre no supiera pronunciar. Una casa donde a la hora de comer, con puntualidad suiza, se apagaba la televisión. En la mesa no ser permitía cantar, tamborilear ni decir palabrotas. No te daban atención continua: había que distraerse solo, y ganarse la escucha.

Una familia que sabía que contaba solo con el esfuerzo, y quizá con algo de suerte. Una familia que te invitaba a repetir "por favor" y "perdón".

Quien lleva eso en las alforjas ya lo tiene todo para ir con viento favorable por la vida. Uno lo ve al ir cumpliendo años. La rutina, el cobijo de la estabilidad, el equilibrio. Aprender a estar, para años después poder ser.

***

Ho havia deixat aquí, però entre els apunts sobre l'elegància, m'he trobat això, que no puc deixar de consignar:

El apego a nuestro abrigo azul marino largo, sombrío y envolvente, con unos bolsillos grandes donde quepan las llaves, la cartera y un blanche de Gallimard.

Notes

És normal que les obligacions passin per davant de l'escriptura, en termes d'ordre cronològic. Però no ho hauria de ser que hi passin també en ordre de prioritats.

***

Quan, després de lectures mediocres, arriben bones lectures experimento una sensació equiparable a la de la frescor que ve després d'uns dies de canícula. Javier Marías, Dominique Barbéris, Jacobo Bergareche son aquest aire fresc.

***

Escriure des de la complicitat (o amb complicitat), que és una de les formes més valuoses d'escriptura, no deixa de ser expressar amb senzillesa allò que hem sentit o pensat en alguna ocasió. O allò que no hem arribat a pensar o sentir del tot; que no hem sabut expressar o sobre què no hem arribat a aprofundir. De vegades són coses molt simples, sense gaire transcendència, però que quan veiem escrites les sentim com a nostres.

Llegint Un domingo en Ville-d'Avray de Dominique Barberis experimento sovint aquesta sensació en la forma com es descriuen els ambients: els canvis d'estació, les atmosferes d'algunes zones residencials, els moments del dia... També algunes apreciacions aparentment superficials com aquesta, quan la narradora parla del costum de la seva germana de vestir-se i arreglar-se bé per anar a sopar a la capital, a diferència dels seus amics parisencs:

La mayoría de nuestros amigos, universitarios parisinos, se presenta en vaqueros, una manifestación de su actitud crítica, de su posicionamiento libre en la vida; la señal de que se han liberado de lo fastidioso, lo burgués, lo ceremonial de las apariencias. Sería más acertado decir que en ellos adopta formas más sutiles, ocultas en detalles casi invisibles de sus prendas sobrias, bien cortadas, casi siempre negras, que responden a códigos selectivos, nacidas en el centro de París, fluctuantes como la moda, y que mi hermana no posee, porque vive en Ville-d'Avray.

***

Sento a la ràdio que dos jugadors de futbol del Barça, Griezmann i Dembelé, s'han hagut de disculpar davant de l'empresa japonesa que patrocina el club per un vídeo on apareixien mofant-se d'uns treballadors precisament japonesos. No he vist el vídeo i no puc jutjar la mofa, que de ben segur que és censurable, però no crec que tingui cap càrrega de profunditat més enllà del mal gust i la inconveniència. La reflexió que m'interessa és una altra: la presència permanent i inquisidora del vídeo i la fotografia arreu.

Tots els humans tenim un jo que projectem i un jo que som. El normal, i el desitjable, és que no estiguin gaire allunyats l'un de l'altre, però una certa distància sempre existeix. Qui aguantaria la transparència absoluta de tots els seus actes i de tots els seus pensaments? Crec que això ningú ho desitjaria, ningú ho exposaria, perquè allò que amaguem forma part del nostre jo més íntim i és només nostre. Déu és arreu i ho veu tot ens deien a catequesi, però no ens ho acabàvem de creure.

Les capacitats de la tecnologia i un creixent exhibicionisme han configurat l'actual societat de la imatge, en la qual les càmeres son arreu i ho enregistren tot. Aquells turistes que es passaven més estona rere l'objectiu d'una càmera de vídeo que mirant la realitat a ull nu eren uns precursors del que ha vingut. Cal enregistrar-ho tot, i encara més, el que farem i com actuarem estarà condicionat pensant en la gravació. L'N. m'ensenya com les xarxes son plenes de vídeos en què la gent grava les seves reaccions davant dels gols dels partits de futbol de l'Eurocopa: llàgrimes davant les derrotes, crits i salts davant les victòries. És més important aquesta reacció per ser gravada -impostada a la fi- que allò que realment puguem sentir. Els resultats son pitjors que una pel·lícula de la sèrie B, però, tot i així, ho gravem tot, voluntàriament o involuntàriament. Enlloc ens podem sentir protegits del rastreig i l'enregistrament, dels capricis de qualsevol que circuli amb un telèfon a la mà. Com aquell Déu de la catequesi, les càmeres son arreu i ens mostren tot els pecats de Griezmann i Dembelé.

Notes

Desenganyeu-vos, les obres d'art de dos artistes no dialoguen.

***

Agafo uns quants dies el tren -altre cop la línia que passa pel meu poble- per anar a Barcelona. Només cal esperar el segon dia per viure els clàssics retards, les esperes en andanes on se sua de calor. El servei és tan dolent que resulta gairebé còmic. Veig com els usuaris accepten aquestes esperes amb estoïcisme. Passen anys, dècades i sempre és el mateix. Gairebé seria més digne que deixessin de prestar el servei, que tanquessin, per inoperància.

***

La intel·ligència. Les persones intel·ligents, per la seva pròpia intel·ligència, son conscients de disposar d'un arma molt efectiva per anar per la vida. Però a voltes no s'adonen de que aquest equipament, com el motor massa potent d'un cotxe, també els pot jugar males passades si agafen els revolts massa de pressa. La intel·ligència no és sempre un substitutiu d'altres virtuts i no es pot fiar tot a la seva capacitat. Veure una persona intel·ligent no adonar-se d'això ens arriba a fer dubtar de si la seva intel·ligència no serà en realitat un motor gripat.

***

Em sorprèn que els polítics en deixar una responsabilitat, sobretot si ha estat llarga i difícil, no se sentin, com a mínim, alleujats, descarregats. Em costa de comprendre.

***

Llegeixo al diari que l'exdona de l'home més ric del mon destina la seva fortuna a la filantropia, fent grans donacions. Està molt bé, però penso que si no existís el negoci de l'home més ric del mon, no caldria fer aquestes donacions: la riquesa es repartiria de forma natural, fent possible l'existència i la viabilitat, arreu del mon, de petits negocis que donarien feina a milers de famílies, en un model més equilibrat i just, que ha existit des de temps immemorials i que s'anomena petit comerç. És allò de donar peix o d'ensenyar -o, en aquest cas, simplement de deixar- pescar.

***

Veig una fotografia d'una ampolla de sabó feta de material reciclable -amb grans lletres que així ho anuncien- que amaga al seu interior una magnífica ampolla de plàstic. Em sembla una metàfora perfecta d'allò que determinades empreses practiquen com a responsabilitat social.

***

Per contra, veig com algunes empreses comencen a utilitzar models imperfectes en la seva publicitat. Més enllà del dubte de si ho fan per convicció o per quedar bé, el cert és que l'evolució social ha fet possible aquest fet. Anys de regulacions, campanyes i recomanacions de no utilitzar models massa prims no han operat el canvi que ha aconseguit la nova percepció social.

Notes

Primer dia de calor autèntica. És sorprenent com oblidem les sensacions desagradables més bàsiques, com si mai haguessin de tornar.

***

Baixem a la tarda a fer un encàrrec a Barcelona. Les terrasses de la rambla de Catalunya són plenes de gent. De barcelonins, però. És una mena de recuperació de la ciutat. Tinc la sensació de que ens hem acostumat a quedar-nos en el nostre hàbitat natural.

***

Ajudo l'À. a fer resums d'història de la filosofia. És curiós, aprenc ara el que no vaig aprendre quan tocava. I arribo a pensar que l'estudi d'aquesta matèria faria més profit a qui té la meva edat que als joves que l'han d'estudiar -superar, més aviat- com una imposició i des d'una relativa immaduresa.

***

Igual que ens explicaven -no sé si encara és així- que a Suïssa el servei militar es feia una setmana l'any durant gairebé tota la vida (malgrat no haver participat en cap guerra), potser l'estudi, en lloc de concentrar-se en els primers anys de vida, hauria de seguir una pauta semblant. Em refereixo a l'estudi transversal, humanístic, no a l'estudi pràctic i especialitzat de la professió de cadascú.

***

Em passa l'R. aquest article de Francesc-Marc Àlvaro. El trobo encertat, bonic, però també molt trist en les seves premonicions.

***

Em desperto d'hora, vinc a escriure. Veig que el dia és gris i quasi me n'alegro. Ahir van caure unes gotes beatífiques. Temo que la calor arribi massa aviat, com ens va anunciar ahir.

***

No tinc cap dubte -valgui el joc de paraules- de que el dubte és més enriquidor que la certesa. Però tenir molts dubtes fa difícil la vida.

***

Sempre he pensat -i he escrit- que el mercat de la vida regula a la perfecció el preu dels béns més valuosos. Així, la llibertat, per exemple, té un preu altíssim.

Tal com evoluciona el mon, crec que el bé que més puja és la seguretat. Inabastable. I tant que el voldríem.

***

M'he anotat mentalment aquests dies apunts que voldria haver escrit aquí. Els he oblidat tots. Defintivament, tinc un problema metodològic.

Exterior

Avui, quan m'he llevat, he vist que ja entrava el sol per la finestra del bany. He obert el finestral de bat a bat i he tancat el llum, per dutxar-me només amb la llum del sol. El moment m'ha fet pensar en aquelles dutxes exteriors que surten a les revistes de decoració i a les fotografies d'instagram. Sempre m'ha resultat desagradable dutxar-me tancat: aquelles cortines de plàstic i aquelles mampares que acumulen negritud a les cantonades. Cal dutxar-se en obert, i en exterior, a ser possible. He pensat també en Grècia: la llum, la pedra, la calç, el sol, l'aigua, l'aire... La vida lliure, a l'aire lliure. Ahir vaig sortir a passejar a l'horabaixa: el sol encara cremava, però l'aire ja refrescava. Els camps de cereals, aquells petits camps que queden prop de l'Aregall, comencen a canviar el verd per un ros molt lleuger, gairebé inapreciable, una mica vayredià. Em vaig ficar per uns racons per veure les velles parets de pedra seca que es conserven encara, les antigues feixes colonitzades pel bosc: construccions arcaiques obra de mans destres. El sol, el vent, la llum. La vida és aquí. Podem tancar-nos a llegir, a treballar, a protegir-nos... però la vida és fora. Sóc molt partidari de Pascal, però Bernard-Henry Lévy diu que cal entendre'l bé: per Pascal, estar-se quiet a l'habitació no era una sinecura, sinó una ascesi, una prova, una experiència metafísica dolorosa, gairebé insuportable, perquè ens confronta amb la nostra finitud.
Per això ha estat tan dolorós estar-nos tancats, encara que ens hi hàgim acostumat o hi hàgim arribat a atribuir virtuts. Dolorós i perillós. La vida és fora, on corre l'aire i on les feines es fan amb les mans. Pedra i fil. Llum i aire.

Apunts

Setmana de pluja. Els camps agafen totes les tonalitats de verd possible. A la plana, aquí i allà, hi destaquen les pinzellades de groc dels cultius de colza. Fan bonic, com la lavanda a la Provença, però salvant les distàncies, sense tant glamour. En alguns d'aquests camps, els primers en florir, el groc comença a anar de baixa i es difumina en un verd tendre, humit, quasi florescent. Igual que les fulles més novelles dels arbres, que, amb la pluja, agafen un verd punyent, gairebé irreal. Faig diversos viatges, de xofer: acompanyo l'À. a Vic i l'N. a Sant Julià. M'entretinc mirant aquests paisatges i sentit caure la pluja sobre el cotxe. Apago la ràdio, cada dia més molesta. Em fixo en un parell de cases de pagès que no havia vist mai: són boniques, la pedra molla brilla. Faig balanç de tantes cases belles vistes des del cotxe, tot i que recordo l'axioma que diu que qualsevol casa vista des d'una carretera és, per definició, descartable. M'agraden les cases amagades, llunyanes, alienes al soroll dels motors. Aquestes em sorprenen, tantes vegades recorregut aquest camí i mai vistes. Potser han sortit amb la pluja, com els bolets.

***

Despert, al llit, sento una tórtora. Me'n recordo de quan per aquí no n'hi havia. Viatjàvem a França, ens hostatjàvem en cases d'aquests amagades que m'agraden i ens despertaven. Ens semblaven llavors molt exòtiques. Com els gran arbres que envolten sempre aquests casalots francesos: cedres, castanyers, plàtans de grans dimensions, dopats per l'opulència hídrica d'aquell país. Érem joves. Aquells caps de setmana llargs semblen ara pertànyer a un passat mític. Recordo una nit de divendres: arribàvem a Cahors i érem incapaços de trobar la casa. No existien navegadors ni whatsapps ni internets al mòbil; eren temps feliços. Vam trucar i el senyor de la casa ens va localitzar i ens va dir que l'esperéssim on érem. Va aparèixer al cap de cinc minuts, impecable, vestint un jersei vermell, amb unes ulleres vermelles i conduint un cotxe esportiu vermell. Vàrem passar la nit i ens van despertar les tórtores que ara sento mentre escric aquestes ratlles. Encara que, si fem cas a Heràclit, no deuen ser les mateixes.

***

Surto a comprar l'esmorzar, aprofitant que no plou, i veig una d'aquestes tórtores volant escapada. Llavors m'adono que hi ha un parell de gavines planejant sobre el poble. No n'hi havia vist mai cap. Deuen estar en viatge de reconeixement, previ a la colonització. Encara que les tórtores també són colonitzadores, no són les autòctones. Aquestes són turques, com les sèries i com el genocidi armeni. Això últim està posat aquí amb calçador, però tenia ganes d'escriure-ho. Aquesta setmana, el nou president americà ha reconegut, per primera vegada en un mandatari d'aquell país, aquest genocidi perpetrat fa poc més d'un segle pels otomans. Pocs països ho han fet: la diplomàcia turca, pel que sé, és fèrria i eficaç. Llegeixo ahir un article al diari sobre aquestes matances indiscriminades de la població armènia, realitzades amb voluntat d'extingir-la. Sembla que els nazis van inspirar-s'hi i, segons l'article, hi ha més documentació escrita que corrobora els fets que del propi genocidi nazi. En canvi, hi ha una mena de vel que tapa aquests fets: una injustícia més d'aquest món nostre. No fa ni un any, Turquia, de la maneta de Rússia i amb Azerbaijan de punta de llança, ha continuat instigant i afeblint Armènia, mentre occident es posava de perfil. La pulcritud de la geopolítica.

***

Veure passar els dies -caure els fulls de calendari que diu el tòpic- sense oposar-hi resistència. Omplir-los d'ocupacions banals, de feines que van caient aquí i allà i que recollim com fulles de tardor. Diumenges inerts i abúlics. La reclusió pandèmica ja és més mental que física. 

Notes

Per a un jove de 2021, els primers àlbums dels Cure, els Clash, els Smiths o, fins i tot, els U2 estan tan allunyats en el temps com per a nosaltres, teenagers de 1986, ho estaven els àlbums, no ja d'Elvis Presley o Eddie Cochran que ja ens semblaven prehistòrics, sinó els de Glenn Miller, Benny Goodman o Tommy Dorsey! Pensar en això em provoca incredulitat i vertigen.

***

Escriu Trapiello en l'últim volum dels seus diaris que no hi ha vilesa comparable a revelar el secret d'un nen. Hi estic d'acord. I afegeixo: els adults ho fem.

***

Cita Trapiello en el mateix diari un fragment del poema The Old Stone cross, de W. B. Yeats. Diu, en traducció amateur al català:

Un estadista és un home amable,

Diu les seves mentides de memòria:

Un periodista crea les seves mentides

I t'agafa pel coll;

Així que queda't a casa i beu-te una cervesa

I deixa votar els veïns.

Sovint faria cas a Yeats, si no fos per aquest últim vers.

***

Miro el primer capítol d'una sèrie basada en les novel·les d'Edward St. Aubyn, que he estat temptat de llegir més d'un cop. El protagonista no para de drogar-se de totes les maneres i en tots els entorns possibles. M'ha semblat un exhibicionisme estèril i innecessari. Dit això, no sé com deuen ser les novel·les.

***

Shtisel, en canvi, l'enyoro.

***

Sentir-se, de cop, estranyament més atret pel sud que pel nord: Grècia, Malta, Puglia, Sicília, Andalusia, Turquia, Israel... I saber que quan torni a arribar la calor es giraran les tornes.

.  

Week-end (de primavera) a Barcelona

Ens permetem la llicència d'agafar prestat aquest títol, a l'estil planià, per escriure aquesta petita frivolitat. Precisament, aquest Sant Jordi es compleixen, sense gaire ressò, quaranta anys de la mort de Josep Pla. Algun articulista troba en aquesta escassa ressonància una certa revenja ideològica. Personalment, crec que la figura de Pla ja ha superat aquestes prevencions, que veig cosa del passat. Tot i que, vistos els vents que bufen, bé podrien reproduir-se en el futur. I el futur mai se sap quan comença. En tot cas, sí que sembla evident que hi ha poca escola planiana en la literatura catalana actual, que segueix molt l'estela -potser excessivament- d'altres corrents i d'altres autors. (L'amic R. ha encunyat l'esmolat terme minirodoredes. Miniplans, en canvi, no n'hi ha).

***

Comença aquest week-end, que en realitat no dura ni vint-i-quatre hores, el dia de Sant Jordi; un dia que, si no fos per les mascaretes a les cares de la gent, no semblaria de l'era coronavírica. Gentades pels carrers de l'Eixample, cues llarguíssimes a les floristeries -Navarro sembla el cinema Urgell el dia de l'estrena d'ET- i empentes a les parades de llibres. Els barcelonins han quedat reclosos comarcalment un cap de setmana més i la vàlvula d'escapament és sortir al carrer. Em costa d'entendre, però, que es pugui fer una cua quilomètrica per comprar una rosa i això em fa recordar Francesco Piccolo, que en el seu Moments d'inadvertida felicitat, explica que ell descarta, per sistema, qualsevol activitat que impliqui fer una cua. Em sembla una posició raonable, així que mirem d'evitar cues i aglomeracions, ens apliquem una autoordre d'allunyament de les llibreries i passegem per les voreres menys poblades d'aquests carrers de l'Eixample. Li dic a la G. que em sembla veure la gent més ben vestida que en la Barcelona precoronavírica. Veig homes elegants, senyores que llueixen, parelles que fan goig. Potser és el contrast amb la meva pròpia reclusió rural: estic tip de veure els meus jerseiots. I l'elegància impera en la petita cua que acabem fent -sí- per entrar a la llibreria Taschen que ha obert, sembla ser que només per quinze dies, a la part alta del carrer Pau Claris. No sabria dir si ha valgut la pena fer-ho: els llibres són bonics, alguns espectaculars, la decoració també, molt instagramable, però ja està. Vist. Ja hem anat a una llibreria el dia de Sant Jordi.

***

Arribem a l'hotel i ens espera una rosa -sense cues- i una ampolla de cava fresc a l'habitació. Passejar m'ha fet venir set.

- L'obriràs?- em pregunta la G.- Jo fa hores que no menjo res i ara baixarem a sopar...

Així que em sap greu malbaratar-lo, però l'obro igualment. Ella quasi no en tasta, mentre jo me'n serveixo dues copes. No és gaire bo, per no dir que és francament dolent, però tot i així em sap greu deixar una ampolla oberta, que s'escalfarà, s'esbravarà i es perdrà. Tinc una aversió malaltissa -educació familiar- a deixar menjar al plat i llançar aliments, o en aquest cas begudes, així que em plantejo seguir bevent cava dolent fins buidar l'ampolla. Però el sentit comú s'acaba imposant a les manies i en deixo la meitat. (L'endemà al matí, en dejú, acabaré provant tossudament si encara es pot beure: impossible, calent és infame. Les bombolles, però, s'han conservat).

***

Després de sopar, a la terrassa de l'hotel. Fresqueja. L'escena té en aquest cas títol zweigià: el món d'ahir. O un petit món d'ahir. Estranya veure gent, força gent, asseguda a les seves taules parlant i bevent com si res hagués passat, com si el món, aparentment, no hagués canviat. L'aparença, però, s'esvaeix quan, des de la nostra posició privilegiada, mirem el carrer. El passeig de Colom és desert i no es veu gairebé ningú pel moll. Entre les palmeres esllanguides i els fanals que emeten una trista llum de sodi només circulen alguns skaters i cavallers moderns sobre patinets elèctrics. Per la calçada, algun taxi, repartidors de Glovo i aquesta mena de rickshaw que no sé ben bé què fan, perquè no hi ha turistes. És una imatge desoladora d'aquest toc de queda, que contrasta amb la realitat d'aquesta terrassa, on se serveixen còctels i s'obren més ampolles de cava. És curiós com ens hem acostumat a un terme bèl·lic i llunyà, gairebé impensable, com és el toc de queda. En francès encara sona més dramàtic i militar: couvre-feu. Però aquí no hi ha foc enemic de què cobrir-se. L'enemic és entre nosaltres i no se'l veu, pot habitar les persones més estimades. És un món estrany del qual volem fugir de qualsevol manera. Com amb aquesta mena de territori de diversió que és aquest terrat d'hotel. Copes, converses a mitja veu i alguna riallada. Frases sorprenents caçades al vol: Tengo muchos anillos de oro en la caja fuerte, mentre de fons sona un duet que interpreta estàndars, una música discreta en tots sentits. Quan acaba cada cançó esclaten uns aplaudiments tímids, també discrets. El cel de Barcelona, del front de mar, conté una mena de borina blanca, cotonosa. En la línia del cel regnen els edificis nous: les dues torres del port olímpic, l'hotel en forma de vela, l'edifici rodó del WTC. Arquitectura també discreta, ara només en un sentit, que contrasta amb la vellesa del vell front marítim: els edificis vuitcentistes d'aquesta Barcelona portuària i quasi portuguesa. Els porxos de la plaça Duc de Medinaceli, la cúpula de l'església de la Mercè, coronada per la Marededeú, que aquesta nit ens sobrevola, les cases d'aquesta línia de mar que sempre m'han resultat enigmàtiques: em costa imaginar qui hi viu. A la recepció de l'hotel hi ha una fotografia de l'any 1870 d'aquest mateix passeig: les cases són quasi les mateixes, però el mar fangós, amb marea baixa, arriba fins al mateix carrer. De fons, la silueta inequívoca de la muntanya de Montjuïc i el que més ressalta és una absència, la del monument a Colom. És la imatge d'una Barcelona vella, marítima, comercial i pescadora, més que perduda.

Mentrestant, la festa continua. Una festa que és, però, poc festiva. No pertany ni de lluny a la nova belle époque desenfrenada que alguns dibuixen per aquesta era. Parelles locals de mitjana edat que conversen, grups de joves estrangers, practicants d'un turisme extemporani, que riuen i beuen.  Només una noia rossa s'aixeca de tant per bressolar-se al ritme d'algun bolero. Forma part d'un grup curiós: dues noies i un noi que parlen en anglès, tot i que ell té accent iberoamericà. La noia rossa n'és la parella, encara que ell dirigeix més la conversa cap a l'altra. No arriben als trenta anys. La rossa es concentra en la beguda i en fumar, posant-se de perfil, uns cigars que ella mateixa caragola. La mirada comença a ennuvolar-se-li, més enllà del fum de les cigarretes. I és aquesta mirada perduda la que la converteix en l'element més interessant del grup. Quan s'aixeca per ballar, o per amagar amb ballar, el seu nòvio somriu. Novel·les que se'ns escaparan.

***

Em desperto d'hora, amb mal de cap. No sé si és el cava, els còctels o aquesta mena d'aire calefactat que és element característic de les habitacions dels hotels. Sento com les campanes de la Mercè toquen les set. Té un punt exòtic dormir en un hotel a Barcelona. M'estic al llit per no despertar la G. Penso que aquests llits que ara es porten, tan grans, són l'antítesi de la vida de parella. Permeten no trobar-se, és com dormir separats sense dormir-hi. Una separació eufemística. Sense moure'm del meu costat, penso i escric, mentalment. Em pregunto per què sempre se m'acudeixen coses a escriure quan sóc al llit sense dormir, en la foscor, i la resposta és molt senzilla. És quasi l'únic moment del dia que destinem a pensar, l'única hora que som lliures de mòbils i d'altres entreteniments i ocupacions. Potser l'únic moment que som humans en el sentit més elevat: podem pensar lliurement, una de les activitats més elevades a què ens podem dedicar, i que sembla com si volguéssim evitar a tot costa. Creem contínuament ocupacions i mitjans per fugir-ne.

Segueixo sentint una pulsió dins del cap, però no he dut cap analgèsic. Sento tocar les vuit, com si fóssim en una ciutat de províncies. O en aquella fotografia de 1870.

***

Arribem per carrerons estrets i despoblats a la plaça de la Mercè. Només trobem un operari arreglant una porta d'un edifici militar, mastodòntic, i un home assegut a terra, entre reguerols d'aigua. La plaça sí que és ben deserta. Entrem a l'església, que només hem vist un cop. És tota per nosaltres i per una dona, que resa en el primer banc. Una xarxa protegeix interiorment la cúpula. Uns homes hi posen rams i catifes, com si la guarnissin per un casament. Un d'ells ens diu que podem pujar a veure la Mare de Déu. Hi pugem. De prop, impressiona, és una imatge molt gran. Porta una corona de plata amb l'escut de la ciutat. Em vénen al cap records de l'església ben plena, quan el club de la ciutat que guanya títols en feia ofrena a la patrona. Eren altres temps, perdut també.

***

És inevitable pensar que la ciutat, aquesta part de la ciutat, és més bonica sense turistes. Caminem pel passeig de Colom fins al pla de Palau i després entrem pels carrerons del Born, pel seu passeig, fins la plaça Comercial. Gent que esmorza a les terrasses, caminants, runners, gossos, nens. Poca gent, encara. Ens acostem fins la llibreria del Museu Picasso. El carrer Montcada és meravellosament buit, els patis dels palaus medievals semblen retornar a la seva època, no hi ha ningú al museu. Ens penedirem aviat de no haver aprofitat més aquest temps, aquest autèntic estat d'excepció. En una botiga la G. es prova unes bambes -o esportives, o sneakers, o espardenyes com en deia la meva mare (cap dels termes m'agrada). Quan pregunta si són de pell per valorar-ne la qualitat, el noi de la botiga, un italià excessivament xerraire i expansiu, li pregunta si és vegana. Sembla que els practicants d'aquest corrent no poden usar cap component animal. Deu ser una religió de difícil pràctica, com quasi totes. Recordo que quan era petit i m'explicaven a catequesi els preceptes del cristianisme, em semblaven tan difícils de portar a la pràctica, que ho donava per perdut. Si posessin el llistó més baix, pensava llavors, potser els podríem seguir, però estimar els altres més que un mateix, posar l'altra galta, agafar sempre el camí més costerut... Em semblava materialment impracticable. Amb les creences de la postmodernitat deu passar el mateix. De totes maneres, a mi em sembla que substituir la pell per un element radicalment sintètic i contaminant com el plàstic no deixa de ser una contradicció, dins dels principis extrems del conservacionisme. No deixa de ser canviar la ramaderia atàvica per la indústria dels derivats del petroli. En fi, qui estigui lliure de paradoxes, que tiri la primera pedra. Que no me la tirin a mi, però.

***

El pàrquing de sota el Moll de la fusta és l'escenari al·legòric del pas del temps. Construït en la modernitat ja obsoleta del 92 ens recorda que la nostra joventut ha passat avall. Les places d'aparcament s'han fet petites, l'espai ha envellit i s'ha obscurit. Pels plafons translúcids laterals es veuen passar els cotxes i camions que circulen per la ronda litoral, emetent un brogit incansable i inabastable, com el mateix fluir de les hores i els dies. Sobre els nostres caps, la gamba de Mariscal, sola i desolada, i una mica més enllà la cara de Roy Liechtenstein, pop-art que ha perdut també el seu moment. Sap greu dir-ho, però fan lleig. I tot envoltat d'obres infinites i inacabables: les omnipresents obres de Barcelona, l'asfalt aixecat i les tanques i cintes que les delimiten, com una altra expressió de pop-art. Pugem al cotxe per tornar a casa.