Avui, quan m'he llevat, he vist que ja entrava el sol per la finestra del bany. He obert el finestral de bat a bat i he tancat el llum, per dutxar-me només amb la llum del sol. El moment m'ha fet pensar en aquelles dutxes exteriors que surten a les revistes de decoració i a les fotografies d'instagram. Sempre m'ha resultat desagradable dutxar-me tancat: aquelles cortines de plàstic i aquelles mampares que acumulen negritud a les cantonades. Cal dutxar-se en obert, i en exterior, a ser possible. He pensat també en Grècia: la llum, la pedra, la calç, el sol, l'aigua, l'aire... La vida lliure, a l'aire lliure. Ahir vaig sortir a passejar a l'horabaixa: el sol encara cremava, però l'aire ja refrescava. Els camps de cereals, aquells petits camps que queden prop de l'Aregall, comencen a canviar el verd per un ros molt lleuger, gairebé inapreciable, una mica vayredià. Em vaig ficar per uns racons per veure les velles parets de pedra seca que es conserven encara, les antigues feixes colonitzades pel bosc: construccions arcaiques obra de mans destres. El sol, el vent, la llum. La vida és aquí. Podem tancar-nos a llegir, a treballar, a protegir-nos... però la vida és fora. Sóc molt partidari de Pascal, però Bernard-Henry Lévy diu que cal entendre'l bé: per Pascal, estar-se quiet a l'habitació no era una sinecura, sinó una ascesi, una prova, una experiència metafísica dolorosa, gairebé insuportable, perquè ens confronta amb la nostra finitud.
Per això ha estat tan dolorós estar-nos tancats, encara que ens hi hàgim acostumat o hi hàgim arribat a atribuir virtuts. Dolorós i perillós. La vida és fora, on corre l'aire i on les feines es fan amb les mans. Pedra i fil. Llum i aire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada